Coses que em van ensenyar els meus pares

Els meus pares em van ensenyar que mai havia de fer gestos obscens. Que encara que algú em molestés no tenia dret a ser maleducada.

També em van ensenyar coses bàsiques, com no posar els peus a la taula, i molt menys si estic de visita.

No em van dir res de no conduir beguda, però si que em van explicar que en una societat civilitzada hi ha unes normes de convivència bàsica que tothom ha de seguir, per tal de no fer-nos mal uns als altres.

També em van dir que no havia de mentir mai, i que la vida és sagrada.



I moltes coses més, com per exemple no adoptar una actitud servil i bavejant, auto-odiar-me i negar-me a mi mateixa per llepar-li el cul al poderós.






I altres coses, que no son ni de molt menys importants, com que fer ostentació és també un pecat i un insult als pobres. I més si aquesta ostentació la paguen els altres.



Una altra cosa que em van explicar els meus pares és que totes les idees polítiques mereixen un respecte. Per això jo respecto el partit d'aquest senyor, al qual no he votat mai ni crec que ho faci mai. També respecto els que pensen que la seva opció és la millor, i més quan gent a qui estimo molt és militant d'aquest partit.

Però no deixo de pensar que aquest personatge sinistre fa ben bé tot el contrari del que em van explicar els meus pares.

Una petita història de tot

Una de les coses que més m'agrada d'internet és com la gent pot exposar la seva immensa creativitat.
I què poc fa falta. Mireu amb quins pocs mitjans us expliquen la història de tot.

Morir de cop

La mort sobtada del Martí, com la mort del pare d'una alumna, també aquesta setmana, també de cop, també massa jove, m'han deixat bastant tocada. Bastant amb el sentiment de no-pot-ser-veritat.
M'ha quedat un regust estrany, com de cop de porta després d'una ventada. Una sensació de silenci sord després de la tempesta, i si no he escrit abans ha estat perquè se m'omplia tot dels tòpics típics. Jo sóc més de callar, en aquestes circumstàncies. D'estar al costat, però no intentar dir res, perquè no es pot dir res.
Ja ho sabem , que en qualsevol moment una revolada ens pot esborrar del mapa. Que viure és una feliç loteria, que hem d'agrair cada dia, que hem de vetllar i pregar perquè no sabem el dia ni el moment.
Però anem fent, i anem vivint com si tinguéssim tot el temps del món.
I de cop algú marxa. I ens quedem incrèduls a esperar que sigui un mal somni, que torni.
No puc dir gaire més que compartir amb vosaltres aquest sentiment. Perquè no trobo manera de donar consol a la família. Només espero que d'alguna manera, puguin trobar l'esperança i l'acceptació.
Que dur que és això.