diumenge, 21 de novembre del 2021

Presentacions d'Estimada Mirta,

 Bé, ja fa tres setmanes que Estimada Mirta, va sortir al carrer, i estic més que contenta del retorn que està tenint. Des de lectors/es entusiasmats, llibreters còmplices, i premsa que se'n fa ressò (podeu clicar aquí o aquí )

Si voleu que ens trobem i en parlem, us proposo que vingueu a les presentacions. 

Les del novembre seran a Barcelona i a Mataró. N'hi haurà més al desembre, a Mallorca. 

Us animeu a venir? Em faria molta il·lusió saludar-vos!


Presentacions Estimada Mirta,:


Barcelona:

- Dia 26 de novembre a les 19 h a la llibreria Byron (Casanova, 32) Presentarà la periodista i escriptora Eva Piquer. 



Mataró

- Dia 27 de novembre a les 18 h al Cafè del Mar (Santa Rita, 1) 

Una conversa amb Genís Mayola. cantautor. Amb l'actuació de Xavier Codony, actor, Antònia Escalas, violí, i Ragnhild Hjelmborg, piano. 



Doncs això, que m'encantaria que vinguéssiu. 







dissabte, 30 d’octubre del 2021

Estimada Mirta,

A partir de dimarts dia 2 de novembre, podeu comprar  la meva tercera novel·la, "Estimada Mirta," (Ed. Amsterdam) a la vostra llibreria habitual.


Aquesta és la història d’una família que podria ser la teva o la meva, i d’un país que no és el nostre, però podria ser-ho.


Argentina, finals de la dècada dels 40. El Francisco baixa del vaixell que l’ha portat a buscar un futur millor, travessant l’Atlàntic, des de la seva Mallorca natal.


Hi ha una dita africana que diu que quan es barallen els elefants, perden les formigues. Aquest llibre va d’això. 

Una família d’emigrants mallorquins es fa lloc en un país enorme, ple de possibilitats. Cadascú intenta fer el seu camí, però en un país convuls, la vida de cadascun dels seus membres estarà marcada per les opcions que prengui. 

Al llarg de quaranta anys, veurem com evolucionen. 


El detonant per a escriure Estimada Mirta, fou conèixer en Francisco, un home de vuitanta-vuit anys que tornava a Mallorca, per acomiadar-se de l’illa de la que havia marxat setanta anys abans amb una maleta de cartró. Havia tingut una vida molt intensa, i va tenir la generositat d’explicar-me, en una llarga xerrada, el que va ser la primera espurna d’aquesta història. 


Vaig escriure aquesta novel·la per entendre el que ens passava a nosaltres. Quan davant d’una injustícia dius “quina barbaritat” però no pares el món, quan tries no saber, per poder continuar amb una vida còmoda.

Vaig escriure aquesta novel·la pensant en una família on hi ha gent que opina diferent, i en com no prendre partit ja és, en certa manera, prendre’n.

Vaig escriure aquesta novel·la en homenatge a tantes i tantes persones que han emigrat buscant un futur. Vaig escriure pels que decideixen oblidar les seves arrels, i també pels que decideixen ser-hi sempre fidels.

Vaig escriure aquesta novel·la preguntant-me quins secrets de la meva família no sabré mai.

La deixo a les vostres mans. Aquesta història ja és vostra.

#EstimadaMirta



dilluns, 18 d’octubre del 2021

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia amb optimisme com la vida continuava.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de pàncrees. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que va ser un part molt intens, o potser simplement era el so que fan totes les criatures en venir al món, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, es van creuar les dues lliteres: la del meu padrí entrant, i la de la mare, tota suada amb el nen en braços. I el meu padrí jove li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar a mitjans de setembre, en que s'escau l'aniversari d'aquella operació.

Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que el proper setembre farà vint-i-dos anys i que va néixer, crec, a la clínica del Pilar. Fa anys que penso que m'agradaria coneixer-lo, sé que és una beneitura, no sabria pas què dir-li, però em faria i·lusió. 

Com sabré  si és un digne recanvi del meu padrí jove? 

Diria que només mirant-lo als ulls. Si és un noi vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.

dijous, 7 d’octubre del 2021

Escriure

Suposo que no sóc objectiva. A mi, escriure, em fa immensament feliç. Quan dic que escriure m'ha salvat, no em refereixo (tot i que també) a les possibilitats terapèutiques de l'escriptura (aquest acte íntim, d'endreçar els sentiments per a traduir-los en paraules, aquest reflex de processar els esdeveniments per a entendre el què i el per què) 

Quan dic que l'escriptura m'ha salvat, el que estic dient és que escriure m'ha fet més persona. És curiós: un acte absolutament solitari, que a l'hora m'ha fet transcendir molt enllà. Escrivint estic molt més amb mi, i a l'hora, em lliuro als altres. 

I sempre que alguna cosa ens fa tan feliços (l'amor, la música, l'escriptura...) el que vols és compartir-ho. 



Us proposo, doncs, aquest taller d'escriptura creativa. Us animo a que ho proveu. A que compartiu amb altres talleristes els vostres escrits, a que comproveu com algú altre, davant de la mateixa proposta, ha pogut escriure un text tan i tan diferent. Us animo a posar-vos en contacte amb altres lletra-ferits, a recomanar-vos lectures, a comentar textos de companys. Sé per experiència que, en aquestes fatigues es forgen amistats fondes, complicitats vibrants. 

No sóc objectiva, ho sé. Com també sé que, si ho proveu, us agradarà. 

Comencem, doncs, tallers d'escriptura creativa aquesta tardor. Podeu demanar més informació a mariaescalasescriptura@gmail.com

dimecres, 22 de setembre del 2021

Triar nom

Tinc com una mena de malaltia, que fa que no aconsegueixi recordar on he deixat les claus, i en canvi, de sobte, em vinguin records del que vaig fer fa just dinou anys. 

Estava embarassada, i el dia anterior m'havien fet una ecografia. Al capvespre, a la cuina diminuta del pis on vivíem, mirant en Miquel, i pensant que el veia massa petit per a ser germà gran, vam començar a parlar de noms. Havia fet molta calor, en Miquel estava intens, i jo estava un xic decebuda, perquè si bé deia i repetia que l'important és que neixin sans, la veritat és que em feia il·lusió tenir una nena.

Doncs haurem de triar nom de nois, vaig assumir, resignada. Joaquim, deia en Jordi. Pere, deia jo. No ens posàvem d'acord.

De sobte, ben bé com un llamp, em va venir un nom al cap. 

–Mateu!

En Jordi se'm va quedar mirant, en silenci. Va donar una altra cullerada al Miquel, que sense saber que estàvem triant una paraula que diria tantíssimes vegades, feia potinejades amb el menjar.

–Sí, m'agrada –va dir eixugant amb el pitet en Miquel. 

Era la primera vegada que estàvem d'acord amb el nom, que no coneixíem ninguna mala persona que es digués així, que no estava massa de moda, ni massa passat de moda, que sonava bé amb els cognoms, i que no semblava un nom de nen petit ni de senyor gran.... en definitiva, que ens agradava. Només ens faltava saber quin dia era el sant, perquè volíem que no estigués massa proper a l'aniversari.

Pense-m'ho més, vam dir, quan vam anar a dormir. 

I l'endemà, tal dia com avui, quan vaig anar a veure la padrina, que el seu pare se'n deia, hi vaig tornar a pensar.

–Mem, padrina, vos sabeu quan és Sant Mateu?

La padrina va aixecar la vista de la randa que estava fent, es va pujar les ulleres de pasta...

–Era ahir!

–Oh! –ho vaig tenir claríssim en aquell moment–. Idò s'infant nom Mateu. 

Si el dia de Sant Mateu havia tingut la revelació aquesta, segur que volia dir alguna cosa.

Ja ho veieu. No recordo, us deia, on he deixat les claus o el que vaig dinar ahir, però tinc molt clar el dia que vam triar quins sons anomenarien el meu fill. La paraula que sentirà a cau d'orella quan estigui estimant,  la que feia que aixequés el cap quan em sentia, potser de les darreres paraules que diré jo. 

Tal dia com avui, fa dinou anys.


divendres, 10 de setembre del 2021

Fer el pas

 –Clar, és el que sempre havies somniat –em dius, quan t'explico que faré el pas. 

Doncs no. No ho és.

La meva vocació per l'escriptura ha entrat a poc a poc, com pluja fina. Al principi era una afició. Vaig començar a escriure seriosament als quaranta anys. Vaig publicar la primera novel·la als quaranta-sis. 

M'hi poso tard? No ho sé. He de confessar que miro les entrevistes a les escriptores joves i tinc un punt d'enveja i gelosia. No tinc un màster en creació literària, de fet ni sóc filòloga, no tinc padrins, ni quedo tan bé a les fotos, no sóc una "promesa de les lletres". La meva única arma són les històries i les paraules amb les que les explico, en aquesta llengua que estimo perquè és la meva. 

I sí, potser (segur) és una bogeria. Amb més de cinquanta anys i feina fixa, deixar-ho tot per a dedicar-me a l'escriptura. Com la respectable mare de família nombrosa que s'escapa amb un trompetista. 

No sóc pas valenta, de fet faig el salt al buid amb molta de por. Però me'n fa encara més quedar-me on estava, sempre amb mil urgències per atendre, ofegada de feina que no estimava, escrivint robant hores a la son, amb el sentiment de no estar donant tot el que puc, sempre amb el cuquet de "què hauria passat si..."

Aquests dies, quan ho explico, em trobo gent que em felicita, que em diu que el món és dels valents, que em parlen de la necessitat de fugir de la zona còmoda. Em sorprèn, que tothom ho tingui tan clar. Jo, només sé que no podia continuar com fins ara.

No sé com anirà. Si va molt malament, sempre puc tornar a la docència (que, d'altra banda, m'encanta i se'm dona molt bé)

Em dono dos anys de temps.


dilluns, 4 de gener del 2021

Conjunció

Aquestes setmanes passades, els aficionats a l'astronomia estaven molt emocionats: estava a punt de donar-se la conjunció de dos planetes: Saturn i Júpiter s'acostaven a poc a poc, i s'havien de trobar el 21 de desembre, per després tornar a separar-se calmosament. Fins d'aquí a seixanta anys, en el 2080, no es tornaran a unir, us pot semblar molt de temps, però de fet és poc: la darrera vegada que havien entrat en conjunció fou  durant el segle XVII. 
M'ha emocionat, aquest comportament de les estrelles.
Nosaltres potser fem una mica igual, no trobeu?
A vegades coincidim amb persones d'aquesta manera: ens retrobem amb algú amb qui vam coincidir fa temps i que va ser important, per alguna raó. Al cap dels anys hem crescut, som més savis, i les nostres trobades són més intenses, també.
Després, però, cal respectar el cicle, cal deixar que els nostres camins segueixin el seu curs. Sigui per compromisos anteriors, sigui per fidelitat a projectes vitals, sabem que mantenir la conjunció seria trair les nostres òrbites. A vegades fa mal, però cal saber deixar anar, sense recança, respectar el camí. Sovint amb la confiança que, al cap d'un temps, ens tornarem a trobar.
Més savis, segur.