dilluns, 18 d’octubre de 2021

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia amb optimisme com la vida continuava.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de pàncrees. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant estirat a la camilla a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que li va costar bastant néixer, o potser simplement era el so d'un part natural, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, es va creuar amb la llitera de la mare, tota suada amb el nen en braços. I li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar en aquestes dates, que s'escau l'aniversari d'aquella operació.

Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit, que diu Papasseit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que aquests dies fa vint-i-un anys i que va néixer, crec, a la clínica del Pilar. Fa anys que penso que m'agradaria coneixer-lo, sé que és una beneitura, no sabria pas què dir-li, però em faria i·lusió. 

Sabria tot d'una si és un digne recanvi del meu padrí jove. Bastaria amb que sigui un noi vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.

dijous, 7 d’octubre de 2021

Escriure

Suposo que no sóc objectiva. A mi, escriure, em fa immensament feliç. Quan dic que escriure m'ha salvat, no em refereixo (tot i que també) a les possibilitats terapèutiques de l'escriptura (aquest acte íntim, d'endreçar els sentiments per a traduir-los en paraules, aquest reflex de processar els esdeveniments per a entendre el què i el per què) 

Quan dic que l'escriptura m'ha salvat, el que estic dient és que escriure m'ha fet més persona. És curiós: un acte absolutament solitari, que a l'hora m'ha fet transcendir molt enllà. Escrivint estic molt més amb mi, i a l'hora, em lliuro als altres. 

I sempre que alguna cosa ens fa tan feliços (l'amor, la música, l'escriptura...) el que vols és compartir-ho. 



Us proposo, doncs, aquest taller d'escriptura creativa. Us animo a que ho proveu. A que compartiu amb altres talleristes els vostres escrits, a que comproveu com algú altre, davant de la mateixa proposta, ha pogut escriure un text tan i tan diferent. Us animo a posar-vos en contacte amb altres lletra-ferits, a recomanar-vos lectures, a comentar textos de companys. Sé per experiència que, en aquestes fatigues es forgen amistats fondes, complicitats vibrants. 

No sóc objectiva, ho sé. Com també sé que, si ho proveu, us agradarà. 

Comencem, doncs, tallers d'escriptura creativa aquesta tardor. Podeu demanar més informació a mariaescalasescriptura@gmail.com

dimecres, 22 de setembre de 2021

Triar nom

Tinc com una mena de malaltia, que fa que no aconsegueixi recordar on he deixat les claus, i en canvi, de sobte, em vinguin records del que vaig fer fa just dinou anys. 

Estava embarassada, i el dia anterior m'havien fet una ecografia. Al capvespre, a la cuina diminuta del pis on vivíem, mirant en Miquel, i pensant que el veia massa petit per a ser germà gran, vam començar a parlar de noms. Havia fet molta calor, en Miquel estava intens, i jo estava un xic decebuda, perquè si bé deia i repetia que l'important és que neixin sans, la veritat és que em feia il·lusió tenir una nena.

Doncs haurem de triar nom de nois, vaig assumir, resignada. Joaquim, deia en Jordi. Pere, deia jo. No ens posàvem d'acord.

De sobte, ben bé com un llamp, em va venir un nom al cap. 

–Mateu!

En Jordi se'm va quedar mirant, en silenci. Va donar una altra cullerada al Miquel, que sense saber que estàvem triant una paraula que diria tantíssimes vegades, feia potinejades amb el menjar.

–Sí, m'agrada –va dir eixugant amb el pitet en Miquel. 

Era la primera vegada que estàvem d'acord amb el nom, que no coneixíem ninguna mala persona que es digués així, que no estava massa de moda, ni massa passat de moda, que sonava bé amb els cognoms, i que no semblava un nom de nen petit ni de senyor gran.... en definitiva, que ens agradava. Només ens faltava saber quin dia era el sant, perquè volíem que no estigués massa proper a l'aniversari.

Pense-m'ho més, vam dir, quan vam anar a dormir. 

I l'endemà, tal dia com avui, quan vaig anar a veure la padrina, que el seu pare se'n deia, hi vaig tornar a pensar.

–Mem, padrina, vos sabeu quan és Sant Mateu?

La padrina va aixecar la vista de la randa que estava fent, es va pujar les ulleres de pasta...

–Era ahir!

–Oh! –ho vaig tenir claríssim en aquell moment–. Idò s'infant nom Mateu. 

Si el dia de Sant Mateu havia tingut la revelació aquesta, segur que volia dir alguna cosa.

Ja ho veieu. No recordo, us deia, on he deixat les claus o el que vaig dinar ahir, però tinc molt clar el dia que vam triar quins sons anomenarien el meu fill. La paraula que sentirà a cau d'orella quan estigui estimant,  la que feia que aixequés el cap quan em sentia, potser de les darreres paraules que diré jo. 

Tal dia com avui, fa dinou anys.


divendres, 10 de setembre de 2021

Fer el pas

 –Clar, és el que sempre havies somniat –em dius, quan t'explico que faré el pas. 

Doncs no. No ho és.

La meva vocació per l'escriptura ha entrat a poc a poc, com pluja fina. Al principi era una afició. Vaig començar a escriure seriosament als quaranta anys. Vaig publicar la primera novel·la als quaranta-sis. 

M'hi poso tard? No ho sé. He de confessar que miro les entrevistes a les escriptores joves i tinc un punt d'enveja i gelosia. No tinc un màster en creació literària, de fet ni sóc filòloga, no tinc padrins, ni quedo tan bé a les fotos, no sóc una "promesa de les lletres". La meva única arma són les històries i les paraules amb les que les explico, en aquesta llengua que estimo perquè és la meva. 

I sí, potser (segur) és una bogeria. Amb més de cinquanta anys i feina fixa, deixar-ho tot per a dedicar-me a l'escriptura. Com la respectable mare de família nombrosa que s'escapa amb un trompetista. 

No sóc pas valenta, de fet faig el salt al buid amb molta de por. Però me'n fa encara més quedar-me on estava, sempre amb mil urgències per atendre, ofegada de feina que no estimava, escrivint robant hores a la son, amb el sentiment de no estar donant tot el que puc, sempre amb el cuquet de "què hauria passat si..."

Aquests dies, quan ho explico, em trobo gent que em felicita, que em diu que el món és dels valents, que em parlen de la necessitat de fugir de la zona còmoda. Em sorprèn, que tothom ho tingui tan clar. Jo, només sé que no podia continuar com fins ara.

No sé com anirà. Si va molt malament, sempre puc tornar a la docència (que, d'altra banda, m'encanta i se'm dona molt bé)

Em dono dos anys de temps.


dilluns, 4 de gener de 2021

Conjunció

Aquestes setmanes passades, els aficionats a l'astronomia estaven molt emocionats: estava a punt de donar-se la conjunció de dos planetes: Saturn i Júpiter s'acostaven a poc a poc, i s'havien de trobar el 21 de desembre, per després tornar a separar-se calmosament. Fins d'aquí a seixanta anys, en el 2080, no es tornaran a unir, us pot semblar molt de temps, però de fet és poc: la darrera vegada que havien entrat en conjunció fou  durant el segle XVII. 
M'ha emocionat, aquest comportament de les estrelles.
Nosaltres potser fem una mica igual, no trobeu?
A vegades coincidim amb persones d'aquesta manera: ens retrobem amb algú amb qui vam coincidir fa temps i que va ser important, per alguna raó. Al cap dels anys hem crescut, som més savis, i les nostres trobades són més intenses, també.
Després, però, cal respectar el cicle, cal deixar que els nostres camins segueixin el seu curs. Sigui per compromisos anteriors, sigui per fidelitat a projectes vitals, sabem que mantenir la conjunció seria trair les nostres òrbites. A vegades fa mal, però cal saber deixar anar, sense recança, respectar el camí. Sovint amb la confiança que, al cap d'un temps, ens tornarem a trobar.
Més savis, segur.