dissabte, 30 d’octubre del 2021

Estimada Mirta,

A partir de dimarts dia 2 de novembre, podeu comprar  la meva tercera novel·la, "Estimada Mirta," (Ed. Amsterdam) a la vostra llibreria habitual.


Aquesta és la història d’una família que podria ser la teva o la meva, i d’un país que no és el nostre, però podria ser-ho.


Argentina, finals de la dècada dels 40. El Francisco baixa del vaixell que l’ha portat a buscar un futur millor, travessant l’Atlàntic, des de la seva Mallorca natal.


Hi ha una dita africana que diu que quan es barallen els elefants, perden les formigues. Aquest llibre va d’això. 

Una família d’emigrants mallorquins es fa lloc en un país enorme, ple de possibilitats. Cadascú intenta fer el seu camí, però en un país convuls, la vida de cadascun dels seus membres estarà marcada per les opcions que prengui. 

Al llarg de quaranta anys, veurem com evolucionen. 


El detonant per a escriure Estimada Mirta, fou conèixer en Francisco, un home de vuitanta-vuit anys que tornava a Mallorca, per acomiadar-se de l’illa de la que havia marxat setanta anys abans amb una maleta de cartró. Havia tingut una vida molt intensa, i va tenir la generositat d’explicar-me, en una llarga xerrada, el que va ser la primera espurna d’aquesta història. 


Vaig escriure aquesta novel·la per entendre el que ens passava a nosaltres. Quan davant d’una injustícia dius “quina barbaritat” però no pares el món, quan tries no saber, per poder continuar amb una vida còmoda.

Vaig escriure aquesta novel·la pensant en una família on hi ha gent que opina diferent, i en com no prendre partit ja és, en certa manera, prendre’n.

Vaig escriure aquesta novel·la en homenatge a tantes i tantes persones que han emigrat buscant un futur. Vaig escriure pels que decideixen oblidar les seves arrels, i també pels que decideixen ser-hi sempre fidels.

Vaig escriure aquesta novel·la preguntant-me quins secrets de la meva família no sabré mai.

La deixo a les vostres mans. Aquesta història ja és vostra.

#EstimadaMirta



dilluns, 18 d’octubre del 2021

Els recanvis

Vaig telefonar el M. per donar-li el condol. El seu pare havia mort després d'una llargíssima i penosa malaltia. Vaig aprofitar per dir-li que estava embarassada. Esperava el meu primer fill.
La resposta del M. va ser lluminosa: "Que bé, ja arriben els recanvis!" No em va sorprendre, és una persona vital i optimista, i malgrat la pena per la mort de son pare veia amb optimisme com la vida continuava.

Al cap d'uns mesos, pocs, al meu padrí jove, que es deia Guillem, li van trobar un càncer de pàncrees. A la desesperada van decidir venir a Barcelona per intentar una cirurgia en una clínica privada.
Segons ens va explicar, quan ja estava al pre-quiròfan, esperant a que arribés el cirurgià, va sentir néixer un nen just al costat. Es veu que va ser un part molt intens, o potser simplement era el so que fan totes les criatures en venir al món, però ell es va quedar amb la idea que havia estat èpic, que li havia costat néixer, i que quan finalment ho va fer va ser amb un crit victoriós.
Quan ja l'entraven al quiròfan, es van creuar les dues lliteres: la del meu padrí entrant, i la de la mare, tota suada amb el nen en braços. I el meu padrí jove li va dir:
-Aquest nen és lluitador i fort, s'hauria de dir Hèrcules!
La mare va somriure i va contestar-li:
-No es dirà Hèrcules, es diu Guillem.

Van obrir el meu padrí jove el van tornar a tancar. No hi havia res a fer. Al cap d'un mes va morir.
Hi solc pensar a mitjans de setembre, en que s'escau l'aniversari d'aquella operació.

Potser sí que aquell Guillem que esclatava a la vida quan el meu padrí jove estava sentenciat era un "recanvi" seu. La vida tossuda va recomençant, i a la verge més jove li vindrà llet al pit.
Per algun lloc de Barcelona hi ha un nen que es diu Guillem, i que el proper setembre farà vint-i-dos anys i que va néixer, crec, a la clínica del Pilar. Fa anys que penso que m'agradaria coneixer-lo, sé que és una beneitura, no sabria pas què dir-li, però em faria i·lusió. 

Com sabré  si és un digne recanvi del meu padrí jove? 

Diria que només mirant-lo als ulls. Si és un noi vitalista, amb molt sentit de l'humor i gran mariner.

dijous, 7 d’octubre del 2021

Escriure

Suposo que no sóc objectiva. A mi, escriure, em fa immensament feliç. Quan dic que escriure m'ha salvat, no em refereixo (tot i que també) a les possibilitats terapèutiques de l'escriptura (aquest acte íntim, d'endreçar els sentiments per a traduir-los en paraules, aquest reflex de processar els esdeveniments per a entendre el què i el per què) 

Quan dic que l'escriptura m'ha salvat, el que estic dient és que escriure m'ha fet més persona. És curiós: un acte absolutament solitari, que a l'hora m'ha fet transcendir molt enllà. Escrivint estic molt més amb mi, i a l'hora, em lliuro als altres. 

I sempre que alguna cosa ens fa tan feliços (l'amor, la música, l'escriptura...) el que vols és compartir-ho. 



Us proposo, doncs, aquest taller d'escriptura creativa. Us animo a que ho proveu. A que compartiu amb altres talleristes els vostres escrits, a que comproveu com algú altre, davant de la mateixa proposta, ha pogut escriure un text tan i tan diferent. Us animo a posar-vos en contacte amb altres lletra-ferits, a recomanar-vos lectures, a comentar textos de companys. Sé per experiència que, en aquestes fatigues es forgen amistats fondes, complicitats vibrants. 

No sóc objectiva, ho sé. Com també sé que, si ho proveu, us agradarà. 

Comencem, doncs, tallers d'escriptura creativa aquesta tardor. Podeu demanar més informació a mariaescalasescriptura@gmail.com