In memoriam.

 

Avui, en l'aniversari de la mort del Bartolo, us deixo una preciosa ària del Rèquiem Alemany de Brahms.
Hi ha penes que no caduquen mai. I sempre més tal dia com avui tindré un record tendre pel Bartolo. Com el primer amor, o el primer gat, la primera mort és quelcom que no s'oblida mai. El Bartolo no fou la primera mort propera, però sí la primera mort d'algú tan jove, el primer tast de l'absurda aleatorietat de la mort.
Vint-i-sis anys, ja, sense el Bartolo

La Yolanda, el Ramon, i tants d'altres

Amb la Yolanda, tota la vida ens hem barallat. Ja quan ens vam conèixer, a l'escola. No peguem ni amb cola, no hem anat mai a sopar, ni al cine, ni a res juntes. Tenim opcions vitals, polítiques, personals, que estan absolutament a les antípodes. I molt sovint m'empipa la manera que té de dir les coses, a més del que diu. 
El Ramon és diferent, ves per on. Amb el Ramon, a qui vaig conèixer també a l'escola, però anys després, hi he tingut una llarga relació d'afecte i respecte mutus. Ens apreciem, hem fet moltes coses junts, i el poso al sac dels amics, d'aquells a qui no veig tant com voldria, perquè la vida, les obligacions que tenim, etc. no em permet fer tot el que vull. L'opció política del Ramon no és tan diametralment oposada a la meva com ho és la de la Yolanda, però Déu n'hi do com de diferents que som, en aquest aspecte.
Bé, doncs amb aquests dos he tingut enceses discussions, que darrerament s'han traslladat al facebook.
Algunes vegades això em fa sentir malament, sabeu. 
D'altres, però, penso que està molt bé tenir gent al voltant que no opina com nosaltres. Que aprenc molt, de la Yolanda i del Ramon, amb els que no em posaré d'acord, ni tampoc pretenc convencer-los, però em va molt bé escoltar opinions amb les que no combrego. Que és molt fàcil estar rodejat d'amics que ens donen la raó. I potser ho hem fet massa, i ens oblidem de que hi ha gent (molta!) que no pensa com nosaltres. I que té raonaments lògics, fonamentats, raonats.
Penso que els de dretes haurien de llegir diaris progressistes, i que els d'esquerres haurien de llegir diaris conservadors. Penso que hauríem de escoltar les raons dels altres, i entendre-les.
I continuaré mig discutint amb ells, pel facebook o per on faci falta, sempre des del respecte i el bon rollo.
Les discrepàncies s'han de saber dur bé: ens donen vidilla, ens fan créixer, i ens fan entendre que no som el llombrígol del món i que hi ha altra gent, que no és dolenta, ni beneita, i que té opinions diferents.

Si poso sexe al títol tindré més visites.

Els quaranta dies abans de fer quaranta anys, vaig estar penjant al facebook coses per les que estava agraïda a la vida. Va ser una mena de calendari d'advent casolà. 
Després els vaig recopilar aquí en quatre posts que podeu llegir clicant aquí: 1 2 3 4 
Bé, la llista de coses genials que ens han estat concedides tenia més o menys retorn, de gent que s'aturava i em comentava coses. Però, ah! El dia que se'm va acudir dir que estava agraïda pel sexe, l'explosió va ser brutal, i els comentaris, apoteòsics. 
Recordo un comentari que deia "tu sempre pensant en el mateix". I jo vaig al·lucinar.
Perquè havia estat agraint moltes coses: el mar, els rovellons, la música de Bach, el bullici dels adolescents, el gust de la primera nit dormint amb manta... Cap d'aquests agraïments va provocar el rebombori que va provocar que jo digués que sí, que estic agraïda pel gran regal de la sexualitat.
Tot aquest tema del bisbe de Solsona m'hi fa pensar, ves per on. 
No vull entrar en el fet que un senyor cèlibe opini, amb tot el morro i sense saber de la missa la meitat (mai tan ben dit) sobre formar una família, sobre la sexualitat, sobre com vivim els pares el despertar de la sexualitat dels fills, etc. Perquè aquí podria parlar-ne molt, i si us he de ser sincera, no tinc la opinió molt formada. Vull dir, que d'una banda penso que s'ha de ser molt inconscient per opinar i pontificar parlant només d'oïda. Per més idees formades que tinguis, hi ha coses que fins que no hi ets no entens.
D'altra banda, però, penso que sí, que i tant que n'hem de parlar, de sexualitat, a l'església. La meva crítica és que hem parlat potser poc d'amor, i massa de prohibicions i regles basades en una societat de fa més de dos mil anys.
Fa just una setmana vaig anar a cantar a un casament en el que el capellà va fer una homilia en la qual va parlar durant 15 minuts de la indissolubilitat del sagrament sense esmentar ni un moment l'amor (flipeu!). I jo pensava no anem bé, mossèn. 
Tornant al tema.
Anant a Barcelona per l'autopista passo pel costat d'una església on hi ha un gran rètol que diu "Era foraster i m'acollireu". També a les carmelites de Mataró hi ha un rètol semblant penjat. L'església té un discurs molt clar i sense cap mena de matisos sobre l'acolliment, sobre el respecte a la dignitat de cada persona.
Com és que quan un bisbe o el papa mateix, o jo com a cristiana de base, parlo molt seriosament sobre l'escàndol dels refugiats, el pecat de l'egoisme d'Europa, el sacrilegi de les fortunes cimentades en la pobresa del germà, com és que ningú s'escandalitza? Com és que no em diuen "tu sempre igual" quan demano repartiment més just de la riquesa?
Quina obsessió pel sexe, no trobeu?
Si us plau, periodistes, podríeu parlar també del que diuen els capellans quan no parlen de sexe? Perquè diuen moltíssimes altres coses, eh?

p.d. Vull afegir off the record dues coses: primer, que em sembla al·lucinant que algú pensi que tenir un fill homosexual és una desgràcia. Com a mare, penso que la sensació de fracàs la viuria si  els meus fills fossin males persones, intolerants, racistes, masclistes, o simplement si fossin persones que no viuen amb goig les seves opcions vitals. Però tenir un fill que viu d'acord amb el que sent... com pot ser això una desgràcia? Com puc buscar-hi raons?

Una altra cosa: he dubtat molt de quin títol posar a aquest post. De fet, el primer títol era "aneu al darrer paràgraf per saber quin títol té aquest post".