El funeral del vell socialista

Ahir vaig anar al funeral del pare de l'A., un bon amic.
Que al principi de la cerimònia sonés l'himne de l'alegria, va ser tota una declaració d'intencions. I és que això és el que vam rebre els que hi vam ser: un comiat emotiu, una acció de gràcies. Gràcies per la vida que ha tingut, per tot l'amor que ha repartit, gràcies per el seu testimoniatge i per les seves lluites.
Em va colpir el diaca que va presidir la cerimònia. Un altre home gran, també amb moltes lluites darrera. Que va compartir amb nosaltres el sentiment, que tenim molts, que en alguns aspectes tornem a principis del segle XX, i que va dir-nos que aquesta generació de vells lluitadors, que ara està desapareixent, s'està preguntant si ha servit d'alguna cosa la seva abnegció. Si realment hem avançat. 
Va valer la pena tant esforç per aconseguir uns drets que ara se'ns està emportant aquesta estafa disfressada de crisi? 
Li va contestar l'A., en el breu parlament que va fer, però també va contestar-se a ell mateix en la homilia: sí, serveix: hi ha un munt de joves que han agafat el relleu. Va testimoniar l'esperança que tard o d'hora la lluita dóna fruit, i va dir una frase que jo em vaig apuntar a corre-cuita al recordatori, perquè la volia compartir amb vosaltres: 
"la historia trabaja para Dios".
Em va entendrir, aquesta tossuderia de l'esperança. Aquest pensar que sí, que els humils recuperaran la dignitat que els han arrabassat.
Que així sigui, i que els joves que es fan seves les lluites dels vells que desapareixen tinguin sempre present el testimoni dels que van lluitar en moments molt més durs.