La darrera vegada que vaig veure en Dani fou el dia de la cantada de Nadales de 2012. Quan tot havia acabat, vaig entrar un moment a recollir quatre coses a la sala de professors. Ell estava, com no, treballant, assegut a l'ordinador. Ens vam dir una xorrada immensa. Ens vam acomiadar com de rutina, amb l'amenaça de no tornar a treballar si ens tocava la loteria.
Poc ens ho pensàvem, que no ens veuríem mai més. Quantes vegades he pensat en tot el que hauria volgut dir-li i no vaig arribar a dir mai. En l'abraçada tan intensa que li hagués fet si per un moment hagués sospitat que aquell adéu era definitiu. En com no va saber mai com d'important era per a mi, com l'apreciava.
El vaig deixar, com sempre, absort en la feina. El dia de Nadal el Dani va morir, d'un Ictus fulminant.
Avui ha estat un dia d'emocions molt intenses. Una d'elles ha estat aquest "tancar el cercle".
Ha passat un any, hem crescut tots, ha florit la primavera, i ha tornat a gebrar, un curs ha acabat, un altre ha començat. Hem continuat tirant endavant, sense ell, però amb ell sempre.
Suposo que sempre més, el dia de la cantada, quan vegi la gent allà al fons, pensaré en ell.
Sento que el Dani mai m'abandonarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada