A vosaltres també us passa?
Si la persona és propera, és més fàcil: una abraçada, una trucada a deshora… A vegades, simplement, ser-hi. En silenci, però sent-hi. Però quan la persona no és gaire propera, i em commou la seva situació, molt sovint tinc un dilema:
Si la persona és propera, és més fàcil: una abraçada, una trucada a deshora… A vegades, simplement, ser-hi. En silenci, però sent-hi. Però quan la persona no és gaire propera, i em commou la seva situació, molt sovint tinc un dilema:
Si mostro compassió, tinc por de ferir. Si intento actuar com si no passés res, tinc por de quedar com insensible. De cap manera vull treure ferro a l'assumpte, però d'altra banda, no sé si 'altre preferiria que no se'n parlés.
Tot això ho dic perquè aquesta setmana he de veure una persona que sé que s'ho està passant molt malament. Li ha passat el que crec que és el pitjor que li pot passar a una persona: la mort d'un fill, en el seu cas, un nadó.
I és una persona que jo aprecio i respecto molt, però no el puc considerar "amic". I la veritat és que quan el vegi, el que tindré ganes de fer és abraçar-lo, però no crec que ell se senti còmode, i potser tampoc és apropiat...
Cada persona és un món, i tothom gestiona el dol a la seva manera: així com hi ha gent que necessita parlar-ne molt, (jo suposo que seré d'aquests) hi ha gent que prefereix que no se'n parli, i passar-ho d'una altra manera.
Sigui com sigui, és difícil.
M'agradaria fer-li saber que prego per ell, però em fa por que no s'ho prengui bé. De fet, tampoc cal fer-ho saber.
No ho sé, gent. Tot plegat és molt difícil.
M'agradaria fer-li saber que prego per ell, però em fa por que no s'ho prengui bé. De fet, tampoc cal fer-ho saber.
No ho sé, gent. Tot plegat és molt difícil.
4 comentaris:
És molt cert que és difícil aquesta situació.. Jo crec que a vegades la gent nota la compassió encara que no s'expressi amb paraules. Sovint una mirada és suficient, però és clar que no ho és sempre.. T'entenc perfectament però no en tinc la solució. Un petó, Maria!
Gràcies, Ragnhild!
Maria! només sigues tu mateixa i fes el que tinguis ganes de fer. Jo he passat per situacions molt complicades relacionades amb la salut de les meves filles i tota manifestació d’afecte és benvinguda quan és sincera. I si a sobre prové de persones no tant properes encara colpeix més. La meva recomanació: no pensis gaire i actua amb el cor. No t’equivocaràs
Moltíssimes gràcies, Isabel. Així ho faré.
Publica un comentari a l'entrada