Segons els seus apòstols –que n'hi ha, i molts– és demostrable la seva eficàcia, doncs animals i nens, per tant, subjectes immunes a l'efecte placebo, en gaudeixen dels seus beneficis.
Diuen els seus partidaris que l'aigua té memòria, i que només d'estar en contacte amb una substància en manté les propietats curatives, encara que químicament no mantingui cap residu d'aquesta substància. Permeteu-me ser barroera: La teoria és molt maca, fins que tires la cadena del vàter i penses que, si l'aigua té memòria, acabes de deixar un regalet força important per a la posteritat.
Què voleu que us digui, mireu, no em considero gens escèptica, al contrari, més aviat tiro cap a crèdula, i sóc romàntica, idealista i tot el que vulgueu... Crec fermament en el poder de lo intangible, sé del cert que hi ha realitats i possibilitats de curació que van més enllà de la medicina clàssica; però això de la homeopatia no m'ho crec.
O sigui, gent que m'afecta, molt, encara que vegi de tant en tant, encara que en rebi petites dosis. Amistats que són molt importants per a mi, i que, per diverses raons, no puc mantenir-hi un contacte diari (ni setmanal, i en alguns casos, ni anual) però tot i així sento molt a prop.
Gent que exerceix en mi un efecte balsàmic, tot i que sigui amb pocs moments robats al temps.
Ànimes bessones, que saps que no pots retenir, perquè la vida se les emporta, però sents que sí, que hi són, que n'has rebut una dosi que encara que ha estat molt petita, i potser per a algú altre passaria desapercebuda, a tu t'ha marcat poderosament. Gent que recordes amb carinyo, encara que potser fa vint anys que no veus.
Tots tenim a la nostra biografia gent així, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada