Les malalties mentals.

El Fulanito no s'esforça prou. No pot ser que depengui d'un aparell per a veure-hi, hauria de ser capaç de veure la pissarra per ell mateix. Està demostrat que les òptiques guanyen un munt de diners amb tot aquest assumpte de les ulleres. Que s'assegui davant de tot, que la professora escrigui amb lletra gegant si cal. Que s'hi esforci. Ja se sap que això és culpa dels pares: si des de petit l'haguessin acostumat a focalitzar bé la vista, i sobretot, si haguessin il·luminat correctament casa seva, ara no estaria amb aquest assumpte de la miopia, que ja se sap que és una excusa dels optometristes. Per què a l'antic egipte no hi havia miops? Doncs perquè no s'havien inventat les òptiques!

Oi que us sembla ridícul el discurs anterior? Doncs mireu, els pares de nens hiperactius cada dos per tres reben aquest missatge: la malaltia del teu fill no existeix, és que no has sabut educar-lo bé, estàs contribuint a l'enriquiment de la indústria farmacèutica i estàs fent que el teu fill depengui d'un medicament.
No crec que els pares de nens diabètics tinguin aquest problema, però a opinar sobre les malalties mentals tothom s'hi veu amb cor. Quan uns pares reben un diagnòstic d'hiperactivitat, recolzat en un equip format per neuròleg, psicòleg i pediatra, amb multitud de proves psicològiques, electroencefalogrames, entrevistes als tutors d'aula i a gent de l'entorn... solen dubtar quan se'ls recomana medicar el seu fill. Segur que si el diagnòstic vingués d'un cardiòleg no dubtarien tant, i si decidissin no medicar al seu fill per un problema cardiològic tothom diria que són uns irresponsables... Però si el mediquen per un problema mental, ah! aleshores són mals pares, perquè no han sabut educar bé els seus fills.
Cada cert temps hi ha gent que penja al facebook una pretesa història sobre que la hiperactivitat no existeix, sinó que són històries de la industria farmacèutica i comoditat dels pares. A mi això em rebenta. No nego que hi ha gent que diu que el seu fill és hiperactiu per comoditat, quan en realitat és un nen maleducat. Però sé que darrera la decisió de molts pares de medicar el seu fill o filla hi ha moltes nits d'insomni, llàgrimes i molt sentiment de fracàs. La hiperactivitat és un desequilibri químic al cervell, que provoca tots aquests símptomes. Evidentment que medicar un fill és una opció molt dolorosa i que ha de ser molt meditada. Si a sobre cada dos per tres gent que no hi entén gaire mira de negar l'existència d'aquesta malaltia i culpabilitza als pares el dolor es fa encara més gran.
Hi ha altres malalties mentals que també tenen aquest handicap. Ara penso en la gent que està passant una depressió i a la qual els altres els diuen "va, anima't!"…Per estampar-los contra la paret. 
I el pitjor és quan diuen
–"I no has intentat, simplement, no estar deprimit? Ser feliç amb la vida i somriure?".
Li demanaríeu a un nen sense una cama que corregués? I si no ho fes, després diríeu que és un nen desobedient, consentit i mal educat?  Oi que no?
Fa temps que penso en redactar un post sobre això, però ara he vist aquesta vinyeta i no puc fer més que compartir-ho amb vosaltres.
Si les malalties físiques fossin tractades com les mentals...

Li diríem a una persona que s'acaba de tallar una mà que ha de pensar en positiu? a una persona que té la grip que "simplement intenti no tenir-la". A una persona que està intoxicada, que almenys intenti fer un esforç? A una persona que està en coma que "quedar-te tot el dia al llit evidentment no t'ajudarà?" A una persona que pren insulina, li qüestionaríem la seva dependència d'aquesta substància i li diríem que potser està fent que no sigui ell mateix? 
Mireu, a tots aquests que no teniu ni idea i pengeu missatges al facebook aconsellant als pares i mares de nens hiperactius:
Parlo com a mare afectada. Us donaré un missatge de part de nosaltres, els pares i mares que hem plorat el que no està escrit, que hem lluitat perquè el nostre fill fos acceptat, que hem avançat molts cops a palpentes, xocant contra la incomprensió i les mirades autosuficients dels que tenen fills més quiets que els nostres:
Deixeu de jutjar-nos. No sabeu el dolor que hem passat. El patiment pel que ens feu passar quan ens dieu (a la Vanguàrdia la setmana passada, per exemple) que el problema amb la hiperactivitat és que no escoltem prou els nostres fills. Ca-ga-t'hi lorito, un psicoanalista em ve a dir que el problema del meu fill és que no l'he escoltat prou... i es queda tan ample! Clar, millor una teràpia de vint anys, a 100 € l'hora, amb la qual convencin al meu fill que el seu problema és que jo li envejo el penis, oi?
Doncs això: Foteu-vos aquests articles per on us càpiga
Us desitjo que si alguna vegada teniu una malaltia mental no us trobeu a gent com vosaltres, perquè patireu, i molt.
I ningú s'ho mereix.