Nens sense mares, mares sense nens.

La M. va batejar la seva filla el passat dilluns de pasqua. Fou una cerimònia senzilla i plena de sentit, rodejada d'amics i família volent fer costat a la seva maternitat. 
Durant la cerimònia, hi va haver un torn de pregàries espontànies. Jo vaig tenir ganes de dir-ne una, però me la vaig quedar.
Volia pregar per les mares sense nens, i pels nens sense mares.
Perquè sabeu? La M. va estar molt temps intentant adoptar una criatura. I li van posar tants impediments, que veient com anava passant el temps, va decidir tirar-ho endavant sola, i ha tingut una nena preciosa gràcies a la In vitro. 
De fet, s'ho va preguntar, al principi de la cerimònia, en el breu parlament que va fer, tota emocionada. Per què és tan difícil adoptar a una criatura?
Tinc un altre cas, ben a prop. D'una dona valenta, que seria una  excel·lent mare, que no pot tenir fills biològics i a qui les persones encarregades de decidir el futur dels nens li han negat la possibilitat d'adoptar. I us ben asseguro que seria una mare com poques, perquè és valenta, és generosa, és coherent, és llesta, és entregada, sap tractar nens... ho té tot per ser una mare fantàstica. Però sent una dona sense parella, gent que no la coneix va decidir, en dues entrevistes de poc més de dues hores, que no pot ser mare. Sense preguntar a ningú dels que la coneix, sense donar cap opció més de lluita. I tot per culpa d'una malaltia força comú de la qual es tracta, que està totalment controlada i que no li ha fet perdre ni un sol dia de feina.

Quants nens no tenen família? Quants nens creixeran en una institució, qui sap si amb sort amb alguna família d'acollida, per culpa d'aquesta política? 
Entenc que hi ha d'haver un control, entenc que no es pot donar nens sense un seguiment adequat. Però en aquests dos casos puc dir en veu alta que s'han equivocat. Que han negat a dos nens tenir una mare que ho hauria fet molt bé. Potser sí que és cert que els serveis socials prefereixen pecar de massa previnguts, i davant el dubte no donar un infant a una família si no ho veuen molt clar.
Però és que no entenc com no han pogut veure-ho clar. I no entenc tampoc com baden tant davant de casos evidents de nens desatesos per famílies biològiques absolutament irresponsables (perquè per parir no et fan cap examen!)

I mentre penso tot això, m'arriba la notícia esgarrifosa d'aquell nadó xinès  llençat a les canonades de l'excusat. Em faig creus de la misèria moral que hi ha al món, i em pregunto quants nens han mort sense que ningú ho hagi sabut. Quants nens pateixen sense que ningú prengui cartes en l'assumpte. Quants nens viuen en situacions de desempar, havent tants pares i mares que es deleixen per estimar-los.