Ahir, just abans de començar a llegir el meu treball, al cicle de les lectures al Jardí, vaig mirar al públic. Cares conegudes, i cares desconegudes. Gent que no esperava que vingués i em va donar una grata sorpresa.Vaig mirar els meus papers. Tenia al meu davant un petit fragment del primer capítol. I vaig sentir quelcom estrany, no sé si sabré explicar-vos-ho. Vaig mirar aquelles lletres i vaig pensar, ara deixaràs de ser meva. Vaig pensar que ho estava llençant al món, que ho estava donant. Com si fos una mare que veu com el fill s'allunya. Com si fos el mestre que veu el deixeble anar sol.
Aquesta història que he anat teixint, durant tantes tardes solitàries, poc a poc se m'ha anat fent gran, i ara començarà a volar sola.
Fou un sentiment agredolç. També, ho confesso, un pànic terrible a què faré ara, si t'he de deixar, què serà de mi.
Era la primera vegada que donava la meva feina a desconeguts. Crec que va anar molt bé, vaig sentir-me molt acollida.
No sé quin destí tindran les meves paraules. Quan vaig començar la novel·la deia que només d'aconseguir acabar-la, ja em sentiria satisfeta. Ara, la veritat, vull publicar-la. Vull presentar-vos aquests personatges que han anat creixent, filant-se lentament al lloc on es lliguen les històries, que m'han dit a cau d'orella què volien fer.
A vegades sento, i perdoneu si sóc pedant, que no sóc jo que he escrit aquesta història, sinó aquests personatges que m'han triat perquè els doni forma.
Sigui com sigui, ja comencen a trencar la closca de l'ou.
7 comentaris:
Jo vaig ser-hi i em va semblar un fragment espectacular. Tens molt de talent i has de fer el que sigui per publicar-la. Es més, fins i tot diria que ara mateix és la teva obligació: l'ésser humà necessita històries com la teva. Sort i una abraçada!
Vaja, moltíssimes gràcies, siguis qui siguis.
Endavant Maria! Em va encantar el teu fragment i compartir taula amb tu. Tens una novel·la boníssima. Ens veiem aviat!
Eli.
Que maco el que has escrit. Dóna molts ànims per organitzar noves lectures i activitats. També m'agrada molt que l'Eli i tu continueu en contacte. Es tracta de fer pinya i sumar.
Compartim el post al fb de dilluns.
D'entrada felicitats. Jo no hi era (malauradament tinc uns horaris fatalas) però segueixo el teu blog i m'agrada el què escrius. La proposta de les lectures comentades és molt bona i si en tinc la oportunitat, m'hi deixaré caure. Pel que fa a la teva entrada crec que el que expliques té molt a veure amb el fet artístic en general. El fenòmen creatiu mai acaba en la obra en sí sino amb la mirada de l'espectador. Això que és molt obvi en les arts plàstiques crec que també és vàlid per la literatura o la música. Mentres la teva obra sigui només teva és com un apéndix de tu mateix, com el color dels cabells o de les pupil·les i no deixa de ser un producte inacabat. En el moment que és llançada al públic es modifica per bé o per mal. Es la mirada dels altres la que aconsegueix acabar el procés fent-lo caminar i evolucionar. Fins i tot hi ha teòrics que opinen que una "obra d'art" no ho és si no s'ha exposat mai a la mirada dels "altres". Sempre he pensat quan difícil ha de ser pels pintors desfer-se de les seves obres perquè son úniques i irrepetibles. Tenen alguna cosa d'efímer com qualsevol espectacle en directe.
En quaslevol cas, passi el que passi, des del moment que ofereixes la teva obra a tothom estàs fent un dels actes de generositat més poc compresos. Només puc dir que endavant, sempre endavant!
Eli: Moltíssimes gràcies. El teu escrit em va agradar també molt, vaig pensar que tenia una gran sensibilitat.
Rosa, moltes gràcies per tot això que organitzeu, és genial que doneu aquesta vidilla!
Isabel, moltes gràcies! Saps? Jo també hi he pensat molt sovint, amb això dels pintors: els escriptors, almenys, continuen "tenint" la seva obra, però els pintors... aquells la perden per sempre més.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada