El Damià ja no em coneix. Em mira i no sap qui sóc. Jo li repeteixo, li recordo coses de fa anys, l'agafo de la mà... ell em mira endormiscat, des de l'abisme de la seva consciència, sense entendre qui sóc i què ha estat ell per a mi.
Hi ha una mena de devastació personal, quan algú que t'ha vist néixer ja no et coneix. No només s'està extingint la seva vida, també la meva, o el que vaig ser jo amb ell, es difumina en els plecs del seu cervell que ja no connecta.
I quan plorem per algú que marxa, en realitat plorem per aquest tros nostre que s'endú. Perquè nosaltres som nosaltres a través dels que ens estimen, i quan aquests deixen d'existir, en alguna banda deixa d'existir la nostra infantesa, o la nostra adolescència, o el que sigui que vàrem compartir amb ell.
El Damià s'està anant. Poc a poc. També marxa una part de mi. Deixaré de ser infant sense aquest infant gran.
7 comentaris:
Hola:
Aquestes persones desenvolupen una sensibilitat especial, són inocents, tot amor i a difererència de la resta d´adults no entenen afortunadament de Poder, Politica, Pagaments etc...
M´imagino que ho deus està passant malalament, agafa forçes i endavant, no t´hi desmoronis.Una abraçada.
maria,
m'agrada pensar que nosaltres som nosaltres a través dels que estimem. Suposo que el Damià s'endú part de l'amor i dedicació que vas regalar-li; estic convençut que d'una manera que m'es difícil d'explicar t'ho retornarà; una veu sorgirà de l'interior de tu mateixa com una sorpresa, una veu que potser sonarà com les notes de la melodia que corrien pel seu cap cada cop que et veia, do do mi mi mi mi fa sol fa mi sol sol fa mi fa sol... Ànim.
Hola Maria, és cert que "som a través dels qui ens envolten", o més aviat ens fem i desfem amb els qui convivim dia rera dia. Ens influïm i ens influeixen.
Marxem i tornem, alhora.
Mira no em recordaràs, massa, crec, sóc en Dani Palau, antic membre de la JOC. Ens vàrem conéixer a les pasques de Tarragona (molt emblemàtiques). T'he trobat per la xarxa, i he llegit el teu bloc. M'agrada veure que la gent es va fent gran, que anem creixent. M'agrada saber de tu, ni que sigui per aquest medi.
t'envio un abraçada ben forta. Prego per tu i els qui tu estimes.
Siau.
Hola Maria, és cert que "som a través dels qui ens envolten", o més aviat ens fem i desfem amb els qui convivim dia rera dia. Ens influïm i ens influeixen.
Marxem i tornem, alhora.
Mira no em recordaràs, massa, crec, sóc en Dani Palau, antic membre de la JOC. Ens vàrem conéixer a les pasques de Tarragona (molt emblemàtiques). T'he trobat per la xarxa, i he llegit el teu bloc. M'agrada veure que la gent es va fent gran, que anem creixent. M'agrada saber de tu, ni que sigui per aquest medi.
t'envio un abraçada ben forta. Prego per tu i els qui tu estimes.
Siau.
Gràcies a tots per l'encoratjament. El pitjor és que no sembla que la mort sigui imminent, i tenint en compte la llarga agonia que va tenir la seva mare, la meva àvia, em penso que ens esperen temps molt durs.
Garmir: realment el Damià fou tot amor, però he de reconèixer que vaig tenir problemes de relació amb ell, quan jo era nena i ell estava molt gelós de mi, i jo d'ell. No ho vull oblidar, saps, crec que no li faig cap bé idealitzant-lo.
vladimir: no sóc capaç de reconèixer la melodia que dius, suposo que em falten els ritmes. Tens raó, tot el que dones torna: i l'amor cap/del Damià ja ha anat i tornat. Penso que ha estat molt enriquidor, tenir algú com ell a la família.
Dani: Realment ens fem i desfem amb els que ens anem trobant per la vida, i penso que el que em va ajudar a ser la Joc és impagable. Sempre m'he sentit molt agraïda al que vaig rebre allà, i recordo aquelles pasqües amb molt carinyo.
Potser si que et recordo. Tocaves la guitarra? o vam coincidir en algun taller?
Entre persones que escriuen tan bé un es sent una mica limitat, però es que el tema m'ha encongit el cor i no em puc limitar a llegir. Som nens que canvien per les experiències, som esperances que que es modelitzen amb més o menys intenció o encert, però el fet de veure viure el canvi d'una forma menys conscient ens fa palpar les limitacions que tenim sense acavar de poder entendre el perqué passen les coses.
Jaume
Maria, es molt interessant lo que has escrit.
Jo sempre he pensat una cosa molt parescuda (suposo) i es que els que ens volten son importants a sa nostra vida perque en son es testimonis.
Sensa ells es en certa forma com si no haguessim existit.
Publica un comentari a l'entrada