Intensament

Quan vaig anar a veure "Mar adentro" vaig sortir del cine amb moltes ganes d'abraçar, de fer petons, de jeure a la herba i notar les pessigolles al cos, de nedar... De viure intensament, en definitiva. Una cosa semblant em passa cada vegada que vaig a visitar el meu oncle Damià, que està ingressat a una unitat de demència senil.

És molt dur. Sembla com si el temps s'hagués aturat. La majoria dels interns passegen vacil·lants pels espais lluminosos de la residència, ajudats per les infermeres o els familiars. Alguns estan lligats amb una faixa a la cadira, no arribo a saber si perquè no caiguin o perquè no s'aixequin. Altres caminen més segurs, però en els ulls porten l'absència d'ells mateixos, no se si m'explico bé.

Moltes vegades em pregunto quin tipus de vella seré. M'agradaria ser com una que està sempre somrient amb una nina de roba abraçada. Sembla feliç, en el seu món de tendresa. Les infermeres l'abracen i li fan petons, i ella s'estremeix de gust i continua abraçant la nina.

Hi ha també un senyor, el Paco, que està sempre renegant i cagant-se en tot. Un dia que ningú li feia cas i ell anava maleint tot el santoral, va arribar a proferir l'amenaça més greu que se li podia acudir: "mira que me cago en la virgen del Carmen, eh?" .Es veu que el Paco, quan era conscient, era un home tendre, carinyós i molt devot. Em pregunto quin és el Paco real, el d'abans o el d'ara.

Hi ha també una interna que té els ulls espantats. Sembla com si fugís d'alguna cosa. És incapaç d'estar-se dos minuts asseguda a una cadira. Està prima com un secall, i no m'estranya: tot ho deu cremar, fugint nerviosa de la cadira on s'ha assegut per anar ràpidament a una altra cadira d'on escaparà al cap de dos minuts més.

I també hi ha la Maria, que em mira fixament des de la nebulosa del seu cervell envaït per l'Alzheimer. La Maria m'estremeix perquè em recorda a la meva àvia, que també es deia Maria i que també va morir amb Alzheimer, i m'hi fa pensar perquè com ella, està asseguda en una cadira i des de la seva fragilitat mira el món entre espantada i astorada. Té els mateixos gestos, els braços encarcarats enganxats al cos, el mig somriure que fa si li dius alguna cosa, el caminar rígid i espantat, agafada a algú que camina d'esquenes i li parla dolçament.

No se quin tipus de vella seré. Si perdré l'oremus i em dedicaré a demanar a crits un home amb una bona polla, com feia l'àvia de l'Eva, (quin tall, veure l'àvia així, descobrir que era un ésser sexuat, i que encara té desitjos. I que terrible tenir desitjos quan ja ningú et desitja) Si renegaré de la verge del Carme, si estaré dues hores cridant "Ai, Deu meu", si acaronaré a una nina de drap o si em dedicaré a estirar els cabells a tot el que se m'acosti.

No em fa gens de gràcia, fer-me vella, però l'alternativa és molt pitjor, crec. Mentre arriba el moment de que em posin bolquers, em pentinin i em donin farinetes, faig la opció de viure intensament, de no estalviar-me cap plaer, tot i que això comporti també no estalviar-me cap dolor.  De somriure al matí, perquè cada matí és una bona notícia. D'arribar extenuada a la nit, per haver-li tret tot el suc al dia. De no deixar de fer cap petó, ni cap abraçada, ni cap carícia.

I almenys, si perdo el coneixement, que un dels meus darrers pensaments sigui "Que me quiten lo bailao"