dimecres, 31 de desembre del 2008

La solidaritat i tv3

En un restaurant d'aquells històrics que tothom coneix de fa molt temps, arriba una família disposta a cel·lebrar l'aniversari d'un membre. Les taules estan massa juntes, i un nen, que té set anys, entra i surt. Després torna a passar. Un senyor que està a la taula de darrera, molest, li etziba un cop de colze, amb tota la ràbia de que és capaç.
S'arma un rifirafe. Els avis del nen, que ho han vist tot, li recriminen la seva actitud. Ha agredit el seu net. El senyor aquell es posa "gallito", i hi ha un moment de molta tensió.
Les coses després sembla que es calmen, i les famílies tornen a asseure's, esquena amb esquena.
Resulta que el nen que ha provocat això no és un nen mal educat. És un nen hiperactiu, que està diagnosticat i en tractament. Quan l'agressor s'aixeca de taula per marxar, la mare del nen té ganes d'anar a dir-li el que ha passat. De dir-li que ha agredit a un nen que pateix una malaltia.
És com si hagués donat una empenta a una cadira de rodes que estava al mig del pas, o com si se n'hagués burlat d'un nen calb per la quimioteràpia.
La cadira de rodes enmig del pas empipa, però la gent és conscient que és d'algú que té unes limitacions. Un nen hiperactiu empipa (i molt) però com que a simple vista sembla simplement un maleducat, hi ha molta menys paciència.
Els pares dels nens hiperactius pateixen moltes vegades la incomprensió del voltant. Moltes vegades es senten dir que "cal posar límits" o obvietats d'aquestes a altres pares que simplement tenen nens normals.
Els nens hiperactius no són normals. Tenen una malaltia mental.
És possible que aquell senyor hagi fet un donatiu a la marató de Tv3, que enguany parlava d'aquestes malalties. És possible que s'entendrís amb els testimonis que van televisar. Però clar, una cosa és ser solidari amb nens que surten a la tele, i l'altre haver de suportar-los al costat.
Aquell murri se'n va convençut que s'ha defensat. Quan el que ha fet és agredir a un nen malalt.

6 comentaris:

Maria Escalas Bernat ha dit...

Trobo necessari especificar que el nen en qüestió només va passar tres cops per darrera el seu agressor

Marcos Mateu ha dit...

Pareix evident que si s'unica resposta que se li va ocurrir a n'aquell senyor davant d'una incomoditat va ser, directament, una colçada forta, tenguent els pares alla davora mateix per parlar.hi... igual es nin te un problema pero es vell no se li fa massa enfora dic jo.
En fin, es totalment cert que com dius damunt d'es paper tot.hom es bo (no m'extranyaria que aquest home fos tot 'bondat i generositat' especialment en aquestas dades) sa cuestio es com reacciona sa gent damunt d'es camp de joc real cuan toca.
Res ido, Bon Any a tots.

Assumpta ha dit...

Entenc perfectament que el nen empipava i que l'home es queixes... tampoc podem estar pensant si cada nen que passa pel nostre costat té un problema o no i el fet és que el nen empipava.

Ara bé... el que no entenc gens ni mica és que un home gran doni un cop de colze a un petit (per molt que molesti!!)
No hagués estat molt més lògic dir-li (mirant de reüll als seus pares per veure si feien alguna cosa...)
- "Escolta maco, decideix si entres o surts...

En aquell moment, la mare, el pare o qui fos, hagués pogut explicar al senyor el que passava i tot hagués quedat molt més relaxat...

Com diu en Marcos, el nen té un problema, però l'home també en té un, eh?

Una vegada, a una hamburgueseria Viena de Reus, mentre el meu marit i jo dinàvem, uns nens jugàven amb un globus... el globus va anar UNA vegada a la nostra taula: el vaig agafar i els hi vaig tornar amb un somriure (els pares xerraven al fons sense inmutarse amb altres parelles joves)... quan el globus va anar per SEGONA vegada a la nostra taula, el vaig tornar amb una frase de "ep, vigileu una miqueta" dita amb veu suau... quan hi va anar la TERCERA, em vaig empipar, i amb veu alta i cap als pares, vaig dir "potser que ja està bé, no?"

Mai a la vida m'hagués passat ni remotament pel cap donar un cop ni de colze ni de res als petits... ara bé, els pares em van mirar malament a mi... i això tampoc ho entenc, la veritat.

Anònim ha dit...

Hola maria, bon any!

L'home del cop de colze no sabia que el nen patia una malaltia, l'únic que sabia és que havia pagat per menjar tranquil·lament i li estaven tocant els collons.

Si jo tingués un nen hiperactiu, de veritat evitaria anar a dinar al restaurant, segurament em faria dur el menjar cuinat a casa i tan feliç. La malaltia no s'ha d'agafar com a justificació per anar tocant la pera al poïsme indiscriminadament. Una altra cosa són les petites molèsties o molèsties puntuals que cal mirar d'assumir com a ciutadans més o menys educats.

Mira, jo crec que tots tenim les nostres limitacions, no hi ha ningú modèlic ni absolutament sa. Doncs resignem-nos-hi i busquem la millor solució per tots; una mica és com aquell que està constipat i vol anar a concert, doncs no, que es conformi escoltant la ràdio o posant-se un CD.

vladimir

Maria Escalas Bernat ha dit...

Marcos, això és el que em va empényer a escriure aquest post: és possible que aquell homo s'hagi entendrit davant d'històries commovedores de nins amb dificultats, però és incapaç de tenir paciència amb un d'ells.
Assumpta: a mi em va passar una cosa semblant a Venècia, amb un nen que no parava d'empipar sense que els pares fessin res.
Vladimir: tu estàs demanant als pares de nens hiperactius que no vagin MAI a cap restaurant, ni al cinema, ni a cap festa... Que els nens hiperactius no s'apuntin a cap extraescolar, que no vagin a escoltar contes a la biblioteca, que no vagin a la platja...
Que amb resignació es quedin enclaustrats a casa per por de molestar als impresentables com aquell senyor?
Torno a repetir que aquell nen estava arribant i només va passar tres cops. Que no va molestar a ningú més del restaurant.
I si, jo que sóc músic moltes vegades he patit la incontinència de tos de molta gent, i és millor que es quedin a casa, però d'aquí a demanar que els nens hiperactius es quedin a casa... no se, també molesta la gent massa grassa que no deixa espai al bus. Es tracta de conviure, no?

Anònim ha dit...

Em costa de creure que una persona d'una certa edat que tingui la maduresa que ha de tenir un adult sigui capaç donar un cop de colze a un nen per què el molesta a un restaurant. Suposo que a gairebé tots ens ha passat alguna vegada i hem buscat altres maneres de resoldre-ho.

De totes maneres, Maria, quan veiem a algú cec, amb cadira de rodes o sense cabells sabem que necessita una atenció especial. Amb un nen hiperactiu no ho notes i potser és demanar molt que la gent que no ha conviscut mai amb persones com ell puguin pensar i entendre el que li passa i per què es comporta com es comporta.

Vladimir, estic d'acrod amb el que ha dit la Maria que aquest vailet i la seva família han de poder gaudir d'un dinar a un restaurant, un concert o una excursió al bosc. Però no només això, crec que si volem que quan aquest nen sigui adult pugui anar a un restaurant o quan sigui adolescent pugui anar al cine o a un concert amb els amics ha d'aprendre a fer-ho des de petit. Em sembla que un no aprèn a estar a moure's pel món si es queda tancat a casa.

Bon any 2009 a tots!