dilluns, 17 de novembre del 2008

La Rosa Maria es fa gran

La Rosa Maria no havia vist mai plorar la seva mare, i s'ha quedat molt parada quan l'ha vist arraconada al sofà somicant. Feia dies que la veia molt poc, l'avi era a l'hospital i la mare anava i venia.
La Rosa Maria és molt bona nena, molt dolça, una petita princesa. Quan aconsegueix processar que la mare està plorant se li acosta i la abraça. No li diu allò de "no ploris", perquè la seva mare també la deixa plorar quan cal, i no li treu importància als seus problemes. Ara sembla que la mare te problemes, i ella fa el que fa sa mare amb ella: simplement abraçar-la. La sobta que això la faci plorar encara més, doncs a ella, la càlida abraçada de consol ja la sol asserenar.
Resulta que l'avi s'ha mort. I la Rosa Maria està també molt trista. Encara que només té sis anys, sap que això vol dir que se n'ha anat al cel i no el tornarà a veure. Mai més. El concepte mai més entra a la seva vida per primer cop.
No serà l'últim, però això ella encara no ho sap. Plora, però no sap si és perquè tothom plora al seu voltant o perquè el seu avi no tornarà a anar-la a buscar a escola.
Ella encara viu en el món màgic, creu en els reis i en el cel i en la rateta de les dents. No ho sap encara, però quan es vagi fent gran aquesta mitologia se li anirà desdibuixant i haurà de gestionar les seves creences. Ella no sap encara que creure no és tan fàcil, i que la confiança amb que ara espera la nit del cinc de gener està a punt de convertir-se en una decepció terrible.
La Rosa Maria, que és molt presumida com toca ser-ho a totes les princeses, ha triat el vestit que es posarà a la missa. Perquè l'avia diu que a l'avi li diran una missa, i malgrat la Rosa Maria no entén què li diran, si ja és mort, sap que haurà d'anar a l'església i portar-se bé.
I asseguda al banc, la impressiona aquella caixa tan gran, el seu avi era realment gran però aquella caixa sembla un piano de cua, i ella ho pensa i li fa gràcia, però sap que no li ha de fer gràcia i no riu. De tota manera, a l'avi li agradava la música, i segur que li agradaria anar-se'n al cel dintre d'un piano de cua.
La Rosa Maria pensa en l'avi, agafant-la de la mà camí d'escola. Es pregunta com porten la caixa al cel. Li agradaria que l'avi treiés la mà del piano i l'agafés i anessin caminant tots dos cap al cel, pel camí per on se'n van els avis, i poder veure la ciutat cada cop més petita i els cotxes com de joguina.
La Rosa Maria s'avorreix i es posa la mà a la boca, però no per fer la pipa com quan era petita. Una dent se li mou i decideix que té ganes que la rateta vingui d'una vegada. Així que comença a donar voltes a la dent amb els seus ditets ben dintre la boca. Ara a un costat, ara a l'altre. Cada cop la dent té més joc. Comença a bavejar i es tacarà el vestit, però no se n'adona.
La germana gran, que és responsable, li dóna un cop de colze que fa esclatar una bimbolla de sang a la boca.
A la Rosa Maria li ha caigut la seva primera dent, durant el funeral de l'avi. Per poc la perd, perquè amb l'ensurt li ha caigut a terra, però d'una revolada ha anat a sota el piano a recollir-la, sense que la mare o el pare puguin aturar-la. Encara és àgil com una centella i no entèn perquè aquest rebombori. Ella només ha anat a recuperar la seva dent.
Ella no se n'adona que és la darrera vegada que es refugia sota el seu avi.
Els grans no se n'adonen que a l'avi li hauria encantat veure el foradet de la dent a la boca de la seva néta. Potser no és cap casualitat, que la dent li hagi caigut just sota el taüt i la nena hagi saltat a buscar-la. Potser l'avi ha pogut veure per darrer cop la nena sota els seus genolls, com quan era una bebè.
La Rosa Maria es fa gran. Li cau una dent, va al funeral de l'avi. I encara que té els seus dubtes, aquest any encara anirà il·lusionada a esperar els reis.
Per si les mosques.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Què bonic Maria!!, per un moment em trobava a dins de l’ església contemplant l’ esdeveniment.
Saps, tot i que et porto un avantatge “terrenal” de 2 mesos i 13 dies , jo encara visc amb molta il.lusió el dia de reis, i sé que si algun dia en llevar-me no trobo cap obsequi (i quan dic obsequi no em refereixo exclusivament a un regal material), llavors si que em sentiré molt sola.....

Assumpta ha dit...

T'acompanyo en el sentiment, Maria... i a la Maria Rosa i els seus germans, segur que els queda un gran record de l'avi...

I res de decepció quan sàpiga lo dels reis, eh? :-) Jo en tinc 46 i encara espero el dia amb il·lusió.

Maria Escalas Bernat ha dit...

ei! Itaca, espero que ens veurem aquesta setmana, oi? (per cert, sentir-te sola en la teva circumstància, deu ser èpic)
Assumpta: no parlo pas del meu avi. La Rosa Maria és una alumna meva, que em va explicar que li havia caigut una dent durant el funeral del seu avi. Tot lo altre és inventat.

Anònim ha dit...

Si Maria, la épica i la lírica també m’ acompanyen en el meu bagatge diari... ;-), però espero que els “molt puñeteros” s’ enrecordin de mi en el dia de reis en quan estigui ja velleta i atrotinada ... Ah !!! i que t’he de dir de la trobada...., diriem que he deixat de banda la coherència per trobar-me amb gent com tu que ben bé s’ho val. Bis Donnerstag.!!

Manel Filella ha dit...

Maria:M'ha encantat la teva narració.
Crec que, encara que inventada, és molt possible i ben real.
Veig vius i t'estimes els teus alumnes.

Cris Ruano ha dit...

El teu escrit m'ha deixat un regust alhora dolç i amarg. Has aconseguit de nou donar-li un dels teus tocs "màgics" :)

Anònim ha dit...

Que tendre, que mcao, m'has fet plorar,...

Sara ha dit...

Un relat preciós! Gràcies, Maria.