Guardar ausencia

La primera persona que me'n va parlar va ser la señora Ana, una veïna andalusa dels meus pares que quan jo era petita m'estimava com si fos una tieta. Segons ella, guardar ausencia era recordar algú estimat, em va dir “vivir normal pero tener un rinconcito en el corazón para aquella persona”. M'ho deia a la seva cuina diminuta, amb l'extractor a tot drap, traient els calamars arrebossats de la paella, amb un davantal una mica enfarinat i el seu pentinat desafiant la gravetat.

A mi em va semblar molt poètic, que entre olor de fritura i veient per la finestra de la galeria els calçotets enormes que la senyora Montserrat estenia al pati de llums, la señora Ana em parlés de guardar ausencia, de que en la vida gris i quotidiana hi hagués un espai lluminós per pensar en els que estimem de lluny.

–Algún día tu guardarás ausencia, ya verás, Marieta –em va dir picant l'ullet.

Jo en aquells moments era petita, potser no arribava als deu anys, però sabia perfectament el que era guardar ausencia, tot i que encara no l'hi havia posat nom: sent de Mallorca i vivint a Mataró, ben bé feia això: vivia normalment, però tenia un raconet del meu cor per a la gent que m'importava i havia de tenir lluny. Sentia un enyorament dolç, a vegades trist, però no sempre. Tenir present gent llunyana va donar-me, crec, una dimensió més profunda del que els que m'envoltaven s'imaginaven, una vida molt més plena: no només el que ells sabien, les amigues d'escola amb qui saltava a corda, les classes de piano els dimarts, atletisme i catequesi els divendres, sinó també un munt d'afectes llunyans que feia que no em sentís mai sola. Escrivia cartes cursis i llargíssimes, i a vegades simplement m'entretenia preguntant-me què estaria fent tal o qual persona, o me n'anava a dormir imaginant algú estimat que també estaria anant al llit en aquells moments.

Ara que ja m'he fet gran, i que les noves tecnologies han empetitit les distàncies, que puc enviar un what's up a algú que sento proper però que fa massa temps que no veig, de totes maneres, continuo guardant ausencia.

Algunes de les persones que tinc present ho saben perfectament que les duc al cor, altres ho sospiten, i n'hi ha que ni s'ho imaginen, i m'és ben bé igual.

Tinc al cor, doncs, presències vibrants, és cert, però també absències, també renúncies, també afectes poderosos que no gestiono a la meva vida quotidiana, però que no deixen de ser-hi, il·luminant dies grisos, fent que em senti tan acompanyada.

Continuo vivint, atenent a les meves obligacions, com la senyora Ana, però hi ha un espai lluminós, un racó, al meu cor, per a gent amb la que, per una circumstància o una altra, (quin pal, tenir només una vida, quin rollo, dies de només vint-i-quatre hores!) no puc estar tant com voldria.

A vegades m'enyoro, i a vegades estic trista, però després accepto la meva enyorança i fins i tot l'assaboreixo, i dono gràcies als sentiments que omplen la meva vida de volum, malgrat en algun moment em facin mal. I penso en aquella persona, i li envio un missatge curt (o potser m'estic dies dient que l'he de trucar sense arribar a fer-ho!) Confio en que d'alguna manera, aquella persona que tinc present senti l'escalf del meu cor.

I guardo absència. No es veu, però hi són.