Els secrets

El silenci i els secrets són tan fràgils que només d'anomenar-los s'esquerden irremeiablement.

Mai vaig ser una adolescent gaire popular. A l'escola, passaven coses i jo no me n'assabentava. No solia estar als grupets de noies que es pintaven la ralla dels ulls al lavabo mentre s'explicaven les intimitats i es deien però no ho diguis a ningú.
No és que jo tingués molts secrets, però desconfiava d'aquestes conxorxes, perquè el que es deia allà molt sovint acabava esbombat als quatre vents, i fins i tot jo ho acabava sabent, que ja és dir.

Molt sovint, massa pel meu gust, m'he trobat amb secrets. Amb persones que confien en mi, suposo que per la meva actitud reverencial cap als secrets, tot i que en algun moment he pensat que estic pagant un Karma: que en una altra vida vaig ser sorda i ara em toca escoltar molt a l'altra gent.
Dic que "massa", perquè si bé és cert que confiant secrets a algú hi estableixes una complicitat especial, a vegades he sabut coses que hauria preferit no saber, ja que pot passar que els secrets afectin a més d'una persona. A part, un secret descobreix una dimensió oculta d'algú, i pot ser que em faci mal saber segons què. 
També m'ha passat que algú que ha confiat en mi per a un secret no ha entès que jo no li "pagués amb la mateixa moneda". Entenc, en certa manera, aquesta actitud: dir un secret et fa vulnerable. Si l'altre persona també te'n diu algun… és com "estar en paus". Em sembla una actitud infantil, però comprensible.
Guardar segons quins secrets m'ha fet mal. Fa anys vaig haver de  mantenir-ne un de molt gruixut, tot i que m'hauria afavorit, i molt, trencar-lo. Em va fer molt mal, més del que puc expressar: les temptacions d'alliberar-me foren tan fortes que vaig emmalaltir. 
També em va fer mal, però d'una altra manera, ser dipositària del secret d'una persona que al cap de poc va morir inesperadament. Ara encara, quan veig l'altra persona implicada en el secret, tinc ganes de fer-me present, de dir-li jo també ho sabia, si vols, aquí em tens, per plorar, per enrabiar-te, o pel que faci falta. 

Tots en tenim, de secrets, i suposo que és bo, acceptar que hi ha parcel·les íntimes, coses que només són nostres, que la vida no és plana, sinó amb volum, amb racons, amb espais interiors, amb llums i ombres.

I amb això no dic que els secrets siguin les ombres.
Potser més aviat al contrari: Sé de persones que duen al cor secrets vibrants que són l'únic punt de llum de vides grises. Que suporten la feixuguesa de la vida quotidiana, amb l'escalf d'algun secret dolç.