Daniela

Es va mirar al mirall. Els ulls castanys que li retornava la imatge, eren els seus propis ulls? O eren d’algú ben diferent a ella? Què li havia passat?

Semblava com si encetant la maduresa, quan ja feia anys que havia acabat de créixer cap enfora, que duia el mateix nº de sabates i més o menys la mateixa talla de vestit, estigués creixent cap endins. Com si la seva vida adquirís volum, com si abans hagués estat una circumferència i ara fos una esfera, plena, vibrant, amb un nucli petit i poderós que no havia estat conscient de tenir, un nucli tan pesat i dens que la mantenia centrada malgrat els esdeveniments sacsegessin tot el seu voltant.

Aquella nit havia somniat mil llumetes de colors sobre un llit on amb tendresa, un antic amant trencava una crosta. Mirant cap a la ferida, es descobria a ella de petita, ulls badats, tot per començar, i també ella anciana, mirant tot el que havia estat. 

Recollia les llàgrimes que l’havien portat, aquesta nit d’insomni, a mirar-se al mirall. No volia perdre’n ni una, no volia enfrontar-se al desert sense tot el bagatge que l’havia dut aquí.

Va mirar el seu centre. Va espantar-se en descobrir-se tan profunda, tan plena d'espai. Tenia encara moltes portes tancades, i sabia que qui volgués acostar-se a ella havia de respectar les parcel·les que ella permetés. Algunes no gosava obrir-les ni ella, potser havia après amb l’edat a no forçar-se, a estimar les seves incoherències i els seus dubtes quotidians. Finalment, havia acceptat que estava feta de compartiments estancs entre ells. Que podia viure així, plena, vibrant, sense pretendre trobar algú que la omplís tota. Perquè ningú se la podia acabar, a ella. Era immensa. 

En el somni, alçava els ulls i es veia en els ulls de l’amant, que era conscient de les portes tancades i malgrat tot la desitjava. Les llumetes de colors l’embolcallaven quan ella tancava els ulls i rebia l’abraçada.

Es va mirar al mirall, altra vegada. Es va dir a si mateixa que s’estimava, malgrat tot, i va fer les paus amb ella mateixa.