Amics i amigues

Jo tinc amics que ho han deixat tot i han agafat un cotxe per venir només a abraçar-me. Una vegada un amic va fer tres-cents Kilòmetres en un cotxe destartalat perquè va intuir que jo el necessitava, i quan incrèdula li vaig obrir la porta, em va dir vamos a ver el mar, que lo necesitas. Al cap dels anys, quan el seu pare va morir inesperadament, jo en vaig fer mil, de kilòmetres, per estar al seu costat. Ni jo li ho havia demanat, ni ell a mi. Però els dos vam saber quan l'altre patia, i hi vam estar.
Altres amics han vingut de molt més a prop, vencent obstacles en un moment, just a temps d'escoltar-me i agombolar-me, posant les seves vides en stand-by per atendre'm. Tinc amigues que m'han suportat quan ni jo mateixa em suportava. He pogut riure fins quedar-me afònica, i he pogut compartir moments de silencis vibrants. He fet llargs viatges, i he estat hores asseguda xerrant. He pujat muntanyes, m'he capbussat al mar, he fet algunes bestieses memorables, he passat nits en vetlla, he pregat amb els meus amics.
Tinc un amic que em va aparèixer una mica d'improvís, va confiar en mi quan no podia confiar en ningú més, em va dir paraules com ferro roent, i em va fer acompanyar-lo en un camí de dol, d'iniciació i d'auto-acceptació que encara ara continua.
Tinc el cor repartit, en molts altres cors, alguns ben lluny però ben a prop. I és que quan s'estima, els Kilòmetres només són una il·lusió òptica, i els anys que han passat no importen en el moment de la retrobada. Tinc amics que tenen cura de mi des de l'altra banda: alguns des de l'altra banda de l'oceà, també en tinc a l'altra banda del riu Estígia, àngels que vetllen per mi. Altres amics i amigues viuen a la meva ciutat i compartim mil complicitats.
Tinc amics i amigues ben diferents a mi. Alguns amb opcions polítiques i vitals a les antípodes de les meves. Alguns que no llegeixen ni la lletra del xampú, altres amb els que m'he d'entendre en altres idiomes. Els meus amics han entès els meus silencies, les meves incoherències, els meus moments foscos. Els meus amics han estat a les dures i a les madures, algun cop qüestionat totalment les meves opcions, però sempre respectant-me i recolzant-me. Sé qui m'ajudaria a amagar un cadàver, si li ho demanés, i sé també que no faria preguntes.

Quan he hagut de passar per moments aspres, he tingut mans amigues. Cors oberts. Tasses fumejants d'infusions aromàtiques.
A vegades fa mal, sabeu? Estimar és fer-te vulnerable. Patir amb el patiment dels altres. Plorar quan els altres ploren.
Però hi ha molts moments, molts, en que l'amistat és l'únic que no trontolla quan tot s'ensorra.
I algun dia s'acabarà la festa. Espero, en els darrers moments de la meva vida, poder donar gràcies, i us ben asseguro que una de les coses que més agrairé serà això: Haver sabut tan de primera mà el que és la veritable amistat.