El que volies, i el que és.

Quan comences a fer-te gran et planteges com vols ser.

Què vols fer, com ho vols fer. Poc a poc construeixes el teu jo, amb el que tens, aprenent a valorar el que és possible. Interactues amb altres, que t'enriqueixen (sí, sempre, fins i tot les experiències més atroces t'enriqueixen i et fan créixer)

I vas fent. Creixent en dos direccions: cap enfora, obrint la teva vida al món, i també cap dins, enriquint la vida interior.

Poc a poc aprens a gestionar les renúncies.

En algun moment, passat els anys, potser sense adonar-te'n,  has posat la cinquena marxa. Vas fent.

Però no comptaves que algunes renúncies que en un principi ni t'havies plantejat, et començarien a coure amb el pas del temps. O que algun esdeveniment inesperat faria trontollar el teu esquema preconcebut.

I potser en algun moment t'atures, et mires al mirall. I descobreixes que hi ha alguna cosa a la que havies renunciat, potser sense plantejar-t'ho, que ara et crema. Entens que el teu projecte de vida, que en un principi t'omplia, perquè començaves, o perquè la il·lusió et donava fortalesa, o perquè hi posaves tota la teva energia, ara ja no t'omple, no almenys com per que no et corqui algun cop tot allò que no és.

I aquí és on neix, suposo, el conflicte de la maduresa.

Aleshores t'has d'aturar.

I mirar la teva vida.

I pensar si el teu projecte, allò que volies ser, et manté encara. Gestionar la diferència entre el que volies i el que és. 

Plantejar-te si has de continuar posant en calçador la teva vida dins la idea que te n'havies fet quan eres més jove.

O si la teva vida, les teves emocions, les teves aspiracions, són potser més amples, amb més volum del que quan eres jove et pensaves.

Parlo de feina, de relacions humanes, de formació, de mil coses. 
Parlo de ser capaç de revisar la idea, el projecte.

Parlo de sortir de la zona còmoda o quedar-te amb la conformitat del que pensaves de jove que et bastaria.

Gran conflicte, doncs.