El veí

Tota la nit han sentit un grinyol molest, com si una cadena mal greixada estigués movent-se al vent.
Encara suat i panteixant, el Marco el mira als ulls.
–Em sembla que torna a plorar.
–És el vent –diu l'Òscar mentre es gira a agafar una cigarreta.
–Sí, però abans plorava. I si nosaltres el sentim plorar, ell segur que ens sent fer l'amor –insisteix el Marco.
I l'Òscar somriu i encén el cigarret. 
–Pobret, quina enveja que li devem fer.

És el veí més estrany que els ha tocat, i ja és dir. Tot circumspecte, amb prou feines saluda, sempre sorrut i malhumorat. Fa temps que no rep cap visita. Saben que s'ha separat fa un parell d'anys, que té dos fills amb síndrome de Down, que els diners que no se n'ha endut la seva ex-dona se'ls ha quedat l'advocat.

Quan havia arribat a la seva finca encara anava més o menys net i ben vestit, i sortia a treballar d'hora, deixant a l'ascensor un rastre d'olor de colònia cara. Al cap dels mesos ja no duia corbata, van suposar que havia canviat de feina, i que ja no li calia anar afaitat. A poc a poc van anar veient-lo a hores molt intempestives, quins horaris més estranys que fa aquest home, i després ja només el sentien de nit.
Plorant.
Cada nit.
Algun cop s'havien plantejat picar a la seva porta, fer-li costat, però els incomodava fer evident que la seva desgràcia era coneguda. Perquè feia cara de ser un d'aquells homes que s'empassen el dolor a glopades i no permeten que ningú hi entri. Com si la pena fos una vergonya.

Tot va semblar canviar el dia que l'havien sentit parlar, i també algun soroll d'activitat, com d'una pilota rebotant i alguns cops als mobles. Aquella nit van sentir miols. El veí desgraciat havia adoptat tres gatets petits i juganers.
Alguns veïns es van queixar de l'escàndol. A l'Òscar el que realment l'escandalitzava era que ningú s'hagués preocupat de la seva pena, com si no fos evident, i ara es molestessin de que alguna criatura, ni que fossin tres gatets pollosos i esquifits, li fessin una mica de companyia.
Des d'aquell dia els ulls del veí no eren tan sinistres. Se'l van creuar un dia al replà i el van veure somriure abans d'obrir la porta de casa seva i dir "hola minyons". I aquella mateixa setmana, es van creuar pel carrer, i va fer-los un gest amable, i el Marco va dir, fixa-t'hi que ja no duu les espatlles tan baixes.

Aquesta tarda, però, l'Òscar se l'ha trobat a l'ascensor del pàrquing. Quin vent que fa, li diu abans de mirar-lo i veure altre cop el dolor al fons dels seus ulls. Et trobes bé, li diu, i ell sí, res, que potser hauré de marxar. Ha aixecat la vista, l'ha clavat als ulls de l'Òscar i li ha dit, escolta, te'n podràs encarregar dels meus petitons? Sí home, sí,  li diu l'Òscar, ja els posaré pinso mentre siguis fora, i si vols també et rego les plantes. 
Gràcies, gràcies, deia el veí mentre pujaven a l'ascensor,  i l'Òscar encara l'ha sentit entrar al seu pis i dir "hola minyons" amb la veu una mica esquerdada. El vent ha tancat la porta d'un cop.

Tota la nit han sentir el grinyol, des del llit. Cap a les quatre de la matinada, els miols dels gats els han despertat. 
–Després es queixarà tothom, per què no els fa callar? –diu l'Òscar, però el Marco, com sempre després de l'amor, fila bava confiat amb la seva cara de bon nen.
Pel matí, encara cruixit per la mala nit que ha passat, l'Òscar surt al balcó. 
Els peus del veí ballen al compàs del vent, fent un vuit perfecte, a un metre del terra on els tres petitons se'l miren.

Aquesta és una recreació d'una història real, que m'ha explicat l'Òscar (gràcies, per la història i pels canelons)