La lliçó de l'àvia.

Sempre que vaig a la residència d'avis a visitar el Damià he de fer un intens treball emocional. L'ambient de la planta de demència senil sacseja el meu ànim i solc estar molta estona malament. 
No sabria dir-vos què em costa més: si els que físicament estan bé però tenen el cap a ca'n Pistraus, o els que, com el Damià, passen les hores dormitant en una cadira, o al llit, sense reaccionar, sense gairebé relacionar-se amb l'exterior, i que et fan dubtar de si se n'ha adonat que hi has estat. 
A vegades em pregunto si de fet, no és ell que se n'ha anat. És com si la seva persona, la seva essència, hagués marxat molt lluny, i hagués deixat oblidada la carcassa aquí.
Dic, doncs, que faig un intens treball emocional, perquè ara, que estic a la crisi dels quaranta (que a mi aquestes coses m'agafen més tard!), que estic fent les paus amb les coses de la meva vida que ja no seran, haver-me d'enfrontar a aquesta decrepitud, a aquesta brutal pèrdua de dignitat, fa que em pregunti si jo arribaré a aquests extrems, fa que m'enrabiï amb el destí, amb la decadència inevitable que espera als que no moren joves.
I ja ho sabeu, que sóc de mena optimista i animosa, però de debò que allà costa horrors ser-ho. Quan algú que has estimat tant et mira i no saps si et veu, i l'has d'eixugar amb el pitet que duu sempre abans de fer-li un petó, i l'abraces i no et diu res, i te'n vas i no saps si en algun raconet del seu cervell, o del seu cor, manté alguna imatge teva, si encara t'estima, doncs mireu, és molt dur.

L'altre dia, però, una parella em va alegrar el dia. 
Era un senyor d'uns vuitanta anys, que visitava una dona, més o menys de la mateixa edat. Es van posar al pati, a l'ombra d'un taronger, a cantar boleros, al costat d'on en Damià i jo estàvem amb el nostre diàleg mut. Ella no deuria tenir la demència molt avançada, perquè somreia molt, i s'afegia a la cançó en els fragments que recordava. Em va entendrir la manera en què l'avi agafava la mà feixuga de la que vaig suposar era la seva dona, i amb aquell vibrato nerviós dels vells cantava "El día en que me quieras" y "Quizás, quizás, quizás". 
Al tercer bolero se'ls va oblidar la lletra, i els vaig fer d'apuntadora… total, que vam acabar cantant els tres: segur que fèiem una estampa digne de veure: una àvia amb Alzheimer, el seu marit i servidora, cantant "Angelitos negros", mentre el Damià, en bàbia, es mirava les ungles distret.
Després d'"Angelitos negros" en van venir unes quantes més,"están clavadas dos cruces", "Por qué no me enseñaste"…. Aquell dia vaig sortir menys desanimada de la residència. Suposo que és veritat, que qui canta els seus mals espanta. 
Però també vaig entendre una cosa: aquella àvia, en aquella estona, era feliç. No necessitava res més, en aquells moments, que la veu tremolosa del seu home cantant cançons antigues.
Potser em costa tant estar allà perquè tinc encara un munt de desitjos, i coses per fer, i projecto en els avis les meves aspiracions, i no puc entendre que ells són feliços així, amb petites coses. 
Espero aprendre'n, doncs. Si alguna vegada estic com aquella àvia, espero tenir la capacitat de ser feliç amb el carinyo que em donin, espero no trobar-me desitjant coses que no puc tenir ja.
Potser aquella àvia, en el seu petit món, és molt més feliç que jo, que sempre estic gruant i lluitant i sentint tantes vegades que no arribo, maldant tantes vegades per l'eficiència, per ser millor, qüestionant-me a cada passa si estic on he d'estar, jutjant-me tan durament, sense assaborir el petits moments de felicitat instantània que la vida ens ofereix, les cançons cantades a cau d'orella, a l'ombra d'un taronger.