No sabem com es diu, a casa sempre li hem dit "el iaio del gos". És un senyor al qual li calculo uns 75 anys, que es passeja pel parc amb un gos barreja de pastor alemany, segur que tots els nens que van a escola i travessen el parc a quarts de 9 del matí el coneixen.
Des de que els nens anaven en cotxet ell sempre havia estat molt amable amb ells. Va començar simplement somrient-los, després amb frases curtes i ara ja el coneixen i li expliquen les seves coses. És un d'aquells personatges, a totes les ciutats n'hi ha, que associes amb un paisatge, que sembla que sempre hi siguin, que l'ajuntament els hi posi allà, com els semàfors i els arbres. El iaio del gos sempre diu bon dia i somriu i si ens veu que no té pressa s'atura a preguntar pels nens o a parlar del temps.
Sempre l'he vist sol, sempre amb el seu gos.
Un dia fa poc me'l vaig trobar i anava sola. Ell em va aturar, i es va posar a parlar amb mi com si fóssim molt coneguts. Em va fer dos petons i em va agafar la mà mentre parlàvem. A mi em va incomodar una mica aquella proximitat física, però no vaig gosar dir res perquè no se si jo era el primer contacte físic del dia. I jo que sóc tan petonera i abraçadora, vaig pensar que potser aquell senyor necessitava tenir la mà d'algú agafada durant una estoneta.
Avui me l'he tornat a trobar, i per primer cop en sis anys l'he vist sense el seu company fidel. Ell s'ha aturat, m'ha tornat a fer dos petons, i m'ha preguntat pels nens.
Jo li he preguntat pel gos. I m'ha dit que el té malalt. Veia que intentava somriure però tenia una tensió molt amarga en la veu.
Diu que espera que es recuperi, que ja té tretze anys, però que espera que es recuperi i poder tornar a passejar-lo.
A mi m'ha fet molta pena, he recordat en Chispa, el gos petaner que va acompanyar els meus avis tants anys i que els va fer tanta companyia.
Els meus avis tenien tota la família al costat, però aquell gos lleig i nerviós els va fer molta companyia, també. És mes, estic convençuda que els va donar salut, perquè els obligava a sortir a caminar cada dia i això els va allargar la vida.
Espero que el iaio del gos tingui família. No m'atreveixo a preguntar.
2 comentaris:
Hi ha tanta gent sola……jo tinc una bona amiga que té família i va parir però que realment es troba sola perquè els seus hobbies ara ja no agraden al seu marit i les seves qualitats ara han esdevingut defectes. El marit la crida, la fa sentir inútil, dolenta, fresca, mala mare….però ella no el deixa……i es troba molt sola. No he conegut mai ningú amb tantes virtuts i sacrifici com ella, però ella no es deixa ajudar, avui m’ha trucat plorant perquè ell li ha dit que no la deixarà dormir al llit perquè li fa fàstic.... Ara jo també ploro perquè em fa ràbia, potser demà en sortir el sol el dia es millor i es tornen a reconciliar... però no és just.
Demà m’ aixecaré amb els ulls inflats, però no explicaré res als de la feina, és un secret, de la meva bona amiga.
Itaca: No t'he contestat perquè estic valorant la possibilitat d'escriure'n una entrada al blog.
Només dir-te que aquesta amiga no està sola. Et té a tu, i només per això ja és afortunada
Publica un comentari a l'entrada