Les coses petites

Fa poc em vaig retrobar amb una persona que feia molt temps que no veia. Ens vam posar més o menys al dia de tot, i em va preguntar com és el meu home. 
I jo podria haver-li explicat a què es dedica, la seva edat, les seves simpaties polítiques… hauria pogut parlar-li dels anys passats junts, o dels projectes comuns, o de la família que hem fet. Però tenia ganes d'anar ràpid i vaig decidir resumir-ho:
–Fa divuit anys que estem junts i mai l'he vist tirar un paper a terra. 
I us pot semblar una mica simple, però a mi em sembla significatiu de si és una persona com cal. Més enllà de les idees polítiques, del caràcter, de l'atractiu físic, deixem-nos estar de bestieses: tombant els quaranta, qui no té un nap té una col. Què és el que marca la diferència? Doncs jo trobo que són aquestes petites coses: no llençar mai un paper a terra, intentar fer la vida més agradable als altres. No empitjorar encara més el món. 
La veritat és que darrerament estic una mica angoixada: sembla que el pessimisme en el qual estem enquistats hagi portat també una despreocupació per aquestes coses: Avui he vist una noia que duia un cotxet llençant una bossa de plàstic a terra. Jo conduïa, si no, l'hauria anat a agafar, perquè amb el vent que fa, aquesta bossa ja deu ser al mar. I he pensat, quina tia més tonta, amb un nen petit i embrutant el món.
I fa una setmana vaig veure l'entrenador de Hockey tirant una llauna al terra, per mandra d'anar a la paperera. Els nens li ho van recriminar (cosa que em va semblar genial) i jo em vaig quedar preguntant-me si és un bon entrenador pel meu fill, perquè, sabeu? Per a mi el més important no és que faci gols, sinó que creixi com a persona, que sigui solidari, que tingui cura dels altres, i sí, això té molt a veure amb no llençar coses a terra, i s'ensenya amb l'exemple, més que amb les paraules.
No ho sé. Potser m'estic fent iaia, amb això de predicar aquestes coses, però és un sentiment que tinc ja de quan era jove. Si no ens preocupem de marcar la diferència a petita escala, en el que realment podem abastar, com pretenem que les coses millorin?

Tancant el cercle

… i gairebé sense adonar-nos-en, avui hem tornat a tenir la cantada de Nadales de l'escola. Guardo una imatge de la cantada de l'any passat al mòbil, que no vull esborrar. Jo era a les grades, vaig veure la gentada, i vaig fer la foto. Una d'aquelles cares diminutes era ell, dret al fons, com tots els professors de secundària.

La darrera vegada que vaig veure en Dani fou el dia de la cantada de Nadales de 2012. Quan tot havia acabat, vaig entrar un moment a recollir quatre coses a la sala de professors. Ell estava, com no, treballant, assegut a l'ordinador. Ens vam dir una xorrada immensa. Ens vam acomiadar com de rutina, amb l'amenaça de no tornar a treballar si ens tocava la loteria. 
Poc ens ho pensàvem, que no ens veuríem mai més. Quantes vegades he pensat en tot el que hauria volgut dir-li i no vaig arribar a dir mai. En l'abraçada tan intensa que li hagués fet si per un moment hagués sospitat que aquell adéu era definitiu. En com no va saber mai com d'important era per a mi, com l'apreciava.
El vaig deixar, com sempre, absort en la feina. El dia de Nadal el Dani va morir, d'un Ictus fulminant.
Avui ha estat un dia d'emocions molt intenses. Una d'elles ha estat aquest "tancar el cercle".
Ha passat un any, hem crescut tots, ha florit la primavera, i ha tornat a gebrar, un curs ha acabat, un altre ha començat. Hem continuat tirant endavant, sense ell, però amb ell sempre.
Suposo que sempre més, el dia de la cantada, quan vegi la gent allà al fons, pensaré en ell.
Sento que el Dani mai m'abandonarà.

Les malalties mentals.

El Fulanito no s'esforça prou. No pot ser que depengui d'un aparell per a veure-hi, hauria de ser capaç de veure la pissarra per ell mateix. Està demostrat que les òptiques guanyen un munt de diners amb tot aquest assumpte de les ulleres. Que s'assegui davant de tot, que la professora escrigui amb lletra gegant si cal. Que s'hi esforci. Ja se sap que això és culpa dels pares: si des de petit l'haguessin acostumat a focalitzar bé la vista, i sobretot, si haguessin il·luminat correctament casa seva, ara no estaria amb aquest assumpte de la miopia, que ja se sap que és una excusa dels optometristes. Per què a l'antic egipte no hi havia miops? Doncs perquè no s'havien inventat les òptiques!

Oi que us sembla ridícul el discurs anterior? Doncs mireu, els pares de nens hiperactius cada dos per tres reben aquest missatge: la malaltia del teu fill no existeix, és que no has sabut educar-lo bé, estàs contribuint a l'enriquiment de la indústria farmacèutica i estàs fent que el teu fill depengui d'un medicament.
No crec que els pares de nens diabètics tinguin aquest problema, però a opinar sobre les malalties mentals tothom s'hi veu amb cor. Quan uns pares reben un diagnòstic d'hiperactivitat, recolzat en un equip format per neuròleg, psicòleg i pediatra, amb multitud de proves psicològiques, electroencefalogrames, entrevistes als tutors d'aula i a gent de l'entorn... solen dubtar quan se'ls recomana medicar el seu fill. Segur que si el diagnòstic vingués d'un cardiòleg no dubtarien tant, i si decidissin no medicar al seu fill per un problema cardiològic tothom diria que són uns irresponsables... Però si el mediquen per un problema mental, ah! aleshores són mals pares, perquè no han sabut educar bé els seus fills.
Cada cert temps hi ha gent que penja al facebook una pretesa història sobre que la hiperactivitat no existeix, sinó que són històries de la industria farmacèutica i comoditat dels pares. A mi això em rebenta. No nego que hi ha gent que diu que el seu fill és hiperactiu per comoditat, quan en realitat és un nen maleducat. Però sé que darrera la decisió de molts pares de medicar el seu fill o filla hi ha moltes nits d'insomni, llàgrimes i molt sentiment de fracàs. La hiperactivitat és un desequilibri químic al cervell, que provoca tots aquests símptomes. Evidentment que medicar un fill és una opció molt dolorosa i que ha de ser molt meditada. Si a sobre cada dos per tres gent que no hi entén gaire mira de negar l'existència d'aquesta malaltia i culpabilitza als pares el dolor es fa encara més gran.
Hi ha altres malalties mentals que també tenen aquest handicap. Ara penso en la gent que està passant una depressió i a la qual els altres els diuen "va, anima't!"…Per estampar-los contra la paret. 
I el pitjor és quan diuen
–"I no has intentat, simplement, no estar deprimit? Ser feliç amb la vida i somriure?".
Li demanaríeu a un nen sense una cama que corregués? I si no ho fes, després diríeu que és un nen desobedient, consentit i mal educat?  Oi que no?
Fa temps que penso en redactar un post sobre això, però ara he vist aquesta vinyeta i no puc fer més que compartir-ho amb vosaltres.
Si les malalties físiques fossin tractades com les mentals...

Li diríem a una persona que s'acaba de tallar una mà que ha de pensar en positiu? a una persona que té la grip que "simplement intenti no tenir-la". A una persona que està intoxicada, que almenys intenti fer un esforç? A una persona que està en coma que "quedar-te tot el dia al llit evidentment no t'ajudarà?" A una persona que pren insulina, li qüestionaríem la seva dependència d'aquesta substància i li diríem que potser està fent que no sigui ell mateix? 
Mireu, a tots aquests que no teniu ni idea i pengeu missatges al facebook aconsellant als pares i mares de nens hiperactius:
Parlo com a mare afectada. Us donaré un missatge de part de nosaltres, els pares i mares que hem plorat el que no està escrit, que hem lluitat perquè el nostre fill fos acceptat, que hem avançat molts cops a palpentes, xocant contra la incomprensió i les mirades autosuficients dels que tenen fills més quiets que els nostres:
Deixeu de jutjar-nos. No sabeu el dolor que hem passat. El patiment pel que ens feu passar quan ens dieu (a la Vanguàrdia la setmana passada, per exemple) que el problema amb la hiperactivitat és que no escoltem prou els nostres fills. Ca-ga-t'hi lorito, un psicoanalista em ve a dir que el problema del meu fill és que no l'he escoltat prou... i es queda tan ample! Clar, millor una teràpia de vint anys, a 100 € l'hora, amb la qual convencin al meu fill que el seu problema és que jo li envejo el penis, oi?
Doncs això: Foteu-vos aquests articles per on us càpiga
Us desitjo que si alguna vegada teniu una malaltia mental no us trobeu a gent com vosaltres, perquè patireu, i molt.
I ningú s'ho mereix.

Homeopatia

He de confessar que això de la homeopatia em costa d'empassar. No m'acabo de creure que uns anissos minúsculs, amb una concentració super diluïda, puguin curar-me segons què. 
Segons els seus apòstols –que n'hi ha, i molts– és demostrable la seva eficàcia, doncs animals i nens, per tant, subjectes immunes a l'efecte placebo, en gaudeixen dels seus beneficis.
Diuen els seus partidaris que l'aigua té memòria, i que només d'estar en contacte amb una substància en manté les propietats curatives, encara que químicament no mantingui cap residu d'aquesta substància. Permeteu-me ser barroera: La teoria és molt maca, fins que tires la cadena del vàter i penses que, si l'aigua té memòria, acabes de deixar un regalet força important per a la posteritat.
Què voleu que us digui, mireu, no em considero gens escèptica, al contrari, més aviat tiro cap a crèdula, i sóc romàntica, idealista i tot el que vulgueu... Crec fermament en el poder de lo intangible, sé del cert que hi ha realitats i possibilitats de curació que van més enllà de la medicina clàssica; però això de la homeopatia no m'ho crec.

D'altra banda, però, sí que conec gent que exerceix en mi aquest efecte:
O sigui, gent que m'afecta, molt, encara que vegi de tant en tant, encara que en rebi petites dosis. Amistats que són molt importants per a mi, i que, per diverses raons, no puc mantenir-hi un contacte diari (ni setmanal, i en alguns casos, ni anual) però tot i així sento molt a prop.
Gent que exerceix en mi un efecte balsàmic, tot i que sigui amb pocs moments robats al temps.
Ànimes bessones, que saps que no pots retenir, perquè la vida se les emporta, però sents que sí, que hi són, que n'has rebut una dosi que encara que ha estat molt petita, i potser per a algú altre passaria desapercebuda, a tu t'ha marcat poderosament. Gent que recordes amb carinyo, encara que potser fa vint anys que no veus.
Tots tenim a la nostra biografia gent així, oi?

El professor rondinaire

Aquests dies se n'ha sentit parlar molt, d'en Josep Soler, que ha rebutjat la medalla d'or en el mèrit de les belles arts, que atorga el ministeri de cultura. (llegiu aquí, o aquí)
M'enorgulleix dir que he estudiat al conservatori de Badalona, sent ell director. És una persona coherent, íntegra, un vell savi rondinaire i pessimista, un gran compositor i una molt bona persona. Una gent com cal, vaja, i aquest gest el trobo totalment coherent amb el que ens va ensenyar, i no només musicalment. 
Estic, doncs, molt contenta per ell. I m'agrada veure que continuo aprenent-ne, com quan era estudiant.
Us deixo una audició d'una música seva:



No és una música a priori molt fàcil d'escoltar, però deixeu que us entri suaument, tanqueu els ulls, no espereu res i rebeu la música. Us sorprendrà.

La paret de suro

Després de donar mil voltes per aparcar, finalment troba un lloc, just al carrer on havia anat a classes de piano, durant tants anys. Posa les monedetes al parquímetre, i malgrat no té gaire temps, decideix passar–hi per davant. Nº 5, ho recorda encara. Després d'uns instants de desconcert, se li trenca el cor: on hi havia hagut aquell bloc de pisos antics de sostres alts, sense ascensor i amb una escala que li semblava llòbrega, ara hi ha un forat sinistre.
S'acosta. Travessa el carrer per veure-ho millor. Allà estan les restes de l'estudi del professor de piano. Al segon pis? No ho entén! Ah! Sí, era un primer, però tenia principal. Un segon pis real.
Allà està. La paret de suro. L'únic que queda de l'estança on havia passat tantes i tantes hores. El professor, que li semblava gran... Ara, amb la distància, veu que era un jovenet, quina gràcia. La llum enteranyinada dels matins de gener, que escalfava aquell pianet, aquella estança estibada de llibres, Czerny, Bach, Mozart, Chopin..., un dibuix d'un gat d'esquenes a la llibreria, una foto antiga de primera comunió, la música surant per sobre el soroll del carrer que arribava esmorteït. Com si fos ara, es veu a la banqueta, sentint la presència callada del professor, que s'asseia al costat, en una cadira més baixa, respirant junts al levare, anotant digitacions a les partitures, no posis tant pedal aquí, tempo, tempo, tempo, això estudia-ho amb metrònom, i així passant setmanes, estudis i cursos de cara al teclat, d'esquenes a la paret que ara veu despullada i vulnerable.
De sobte li cau com una llosa el sentiment d'estar-se fent gran, l'enyor d'aquells dies en que tot estava per fer i tot era possible, el dolor de tot el que mai més tornarà a ser.

Com si encara pogués donar testimoni de que sí, que van existir aquells moments, que la música que va sonar allà encara ressona, que la persona que somiava en ser pianista encara existeix, voldria que, d'alguna manera, quedés aquella paret de suro, per sempre, en record del que fou i del que no va arribar a ser. Potser encara hi haurà quelcom de la seva essència, ni que sigui en la memòria d'aquella paret.
Voldria que ho respectessin, que no la tiressin a terra. Ja ho sap, que la vida continua, però d'alguna manera, agraeix aquest romanent de la seva joventut: una paret penjada en un solar a punt de ser engolit per la febre constructora.

Mira el rellotge. Se n'ha d'anar.
Sap que tard o d'hora en aquell forat hi haurà un munt de pisos moderns, amb ascensor i fibra òptica, rajoles de gres, cuines equipades. Que aquella habitació on va aprendre a tocar el piano l'haurà de conservar només a la memòria.
Potser és això, envellir: que els espais on has habitat siguin ja només al teu cor.

Les dues cadires

Avui faig quaranta-quatre anys. I com que d'això en diuen les dues cadiretes, ahir anit, que no podia dormir (per variar), pensava en aquesta cançó: la "historia de las sillas", de Silvio Rodríguez, que a mi m'ha marcat durant molt temps.
 

La cançó comença en el minut 1.10, i el que ahir em feia pensar, la tercera estrofa, comença en el minut 2,38:

"el que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad
el que siga buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar

...pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad,
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad"

Pensava en tot el que he viscut. En la gent que ja no hi és. En qui m'ha marcat i ha marxat, en els que he escollit per compartir la vida, en tot el que m'ha estat donat, en el que m'han tret i que encara trobo a faltar, en el dolor, en el goig, en el plaer, en les llàgrimes vessades.
I pensava això, que val la pena la vida com un tot. Que els entrebancs que m'he trobat, les cadires perilloses que m'han seduït, han format part del meu camí, l'han enriquit, m'han fet  més sencera.
Al Facebook vaig penjar una poesia de Màrius Torres que sempre rellegeixo per aquestes dates:

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau –però no vull l'oblit.
(Màrius Torres)

Doncs sí, sabeu?

Ho vull tot. No renuncio a res. No vull renunciar a les meves cicatrius, de cap manera. Estimar-les és la manera de venerar el que fou, i dóna sentit a la fidelitat al que és. No vull deixar enrere el que m'ha fet així, i hi ha moltes coses bones, i algunes de no tan bones. M'agrada el que m'ha estat concedit, i accepto el preu que he hagut de pagar: renunciar a altres coses. 

Ho accepto, i no ho penso oblidar. Viuré amb pau, sense esborrar cap cicatriu, doncs.

I seré feliç, per tal de ser agraïda.

Colgar el foc

La meva padrina, la mare de ma mare, vivia en una casa de poble molt freda, amb sostres altíssims, parets emblanquinades i rajoles hidràuliques de color verd aigua. A l’hivern estava sempre encesa la gran llar de foc de la cuina. Jo recordo haver-hi estat hores rostint-me: m’acostava fascinada per les flames, i tenia calor a la part del davant i fred a la part oposada, i m’anava girant com si fos un pollastre perquè l’escalfor m’agafés tota. Quan estava una estona mirant fixament, els ulls em ploraven i tenia les galtes enceses. Em sentia com hipnotitzada per les formes canviants de la fogata.

Bé, la cosa està en què pel vespre, la meva padrina agafava carbó i tapava totalment les brases. Després hi afegia les cendres de tot el dia. I a dalt de tot, una peça de metall, que en deia un dimoni, per fer de fumeral.
I se n'anava a dormir.

L’endemà, a primera hora, la meva àvia treia el dimoni, destapava el caramull de  cendra i recuperava les brases: amb una pala de ferro, les agafava, encara calentes, i les posava al braser que després duia al menjador i que l'escalfaria tot el dia. Podria retratar-vos el so de la pala rascant la rajola recremada de la llar de foc, xocant contra el fons, el cruixit apagat de les brases, el seu color incandescent, l'olor de fum... La cuina a aquelles hores estava gelada, els vidres entel·lats per la humitat de l'ambient, i hi havia el silenci espès dels matins d'hivern, només se sentia de lluny el parrup d'algun colom engolat, i feia un fred d'aquells que se't fica als ossos... però allà estava el caliu, que havia dormit tota la nit colgat sota la cendra i es mantenia encara roent, i a mi això m'al·lucinava.

I sabeu, estic pensant si la nostra vida no és això: vull dir, hi ha coses que fan mal, i les tapem amb cendra i pretenem anar a dormir tranquils, però, sabeu? la cendra amb la que tapem tot el que ens fa mal, en el fons el que fa és mantenir-ho calent: no es veu, però hi és.

I anem fent. Somriem a la gent, anem a treballar, som més o menys eficients...

Però duem brases roents colgades sota la cendra dels dies.

(imatge treta de blogdefotos.cat)

No saber què dir.

Molt sovint em passa, que no sé què dir quan estic al costat d'una persona que s'ho està passant malament.  Em quedo muda, i no sé si fer saber "em sap greu", o fer veure que no passa res, no sé si preguntar o si no preguntar...

A vosaltres també us passa?
Si la persona és propera, és més fàcil: una abraçada, una trucada a deshora… A vegades, simplement, ser-hi. En silenci, però sent-hi. Però quan la persona no és gaire propera, i em commou la seva situació, molt sovint tinc un dilema:

Si mostro compassió, tinc por de ferir. Si intento actuar com si no passés res, tinc por de quedar com insensible. De cap manera vull treure ferro a l'assumpte, però d'altra banda, no sé si 'altre preferiria que no se'n parlés.

Tot això ho dic perquè aquesta setmana he de veure una persona que sé que s'ho està passant molt malament. Li ha passat el que crec que és el pitjor que li pot passar a una persona: la mort d'un fill, en el seu cas, un nadó. 

I és una persona que jo aprecio i respecto molt, però no el puc considerar "amic". I la veritat és que quan el vegi, el que tindré ganes de fer és abraçar-lo, però no crec que ell se senti còmode, i potser tampoc és apropiat...

Cada persona és un món, i tothom gestiona el dol a la seva manera: així com hi ha gent que necessita parlar-ne molt, (jo suposo que seré d'aquests) hi ha gent que prefereix que no se'n parli, i passar-ho d'una altra manera. 

Sigui com sigui, és difícil.
M'agradaria fer-li saber que prego per ell, però em fa por que no s'ho prengui bé. De fet, tampoc cal fer-ho saber.
No ho sé, gent. Tot plegat és molt difícil.

Lectures al Jardí

Ahir, just abans de començar a llegir el meu treball, al cicle de les lectures al Jardí, vaig mirar al públic. Cares conegudes, i cares desconegudes. Gent que no esperava que vingués i em va donar una grata sorpresa.Vaig mirar els meus papers. Tenia al meu davant un petit fragment del primer capítol.  I vaig sentir quelcom estrany, no sé si sabré explicar-vos-ho. Vaig mirar aquelles lletres i vaig pensar, ara deixaràs de ser meva. Vaig pensar que ho estava llençant al món, que ho estava donant. Com si fos una mare que veu com el fill s'allunya. Com si fos el mestre que veu el deixeble anar sol.
Aquesta història que he anat teixint, durant tantes tardes solitàries, poc a poc se m'ha anat fent gran, i ara començarà a volar sola. 
Fou un sentiment agredolç. També, ho confesso, un pànic terrible a  què faré ara, si t'he de deixar, què serà de mi. 
Era la primera vegada que donava la meva feina a desconeguts. Crec que va anar molt bé, vaig sentir-me molt acollida. 
No sé quin destí tindran les meves paraules. Quan vaig començar la novel·la deia que només d'aconseguir acabar-la, ja em sentiria satisfeta. Ara, la veritat, vull publicar-la. Vull presentar-vos aquests personatges que han anat creixent, filant-se lentament al lloc on es lliguen les històries, que m'han dit a cau d'orella què volien fer. 
A vegades sento, i perdoneu si sóc pedant, que no sóc jo que he escrit aquesta història, sinó aquests personatges que m'han triat perquè els doni forma. 
Sigui com sigui, ja comencen a trencar la closca de l'ou.

La novel·la

Tant de temps parlant-ne, enterrant-me a escriure-la, documentant-me, fent filigranes amb el temps lliure...
Estic acabant-la de corregir, de fet aquest cap de setmana m'escapo de casa per intentar donar-li el toc final, i té un títol encara provisional, que em fa dubtar per llarg però que m'agrada prou.
Ara comença a ser hora de deixar-la volar. De què això que ha estat tan meu, sigui ofert als altres. 
El proper dimecres, dia 30, llegiré un petit fragment (només 2.200 paraules!) a la biblioteca Bonnemaison (C. Sant Pere més Baix, nº 7, de Barcelona) Serà a les set de la tarda, en ocasió de la primera sessió de la temporada de les Lectures al Jardí.
Si voleu tenir més informació, podeu clicar aquí.
Em faria molta il·lusió que m'hi acompanyéssiu, i que diguéssiu la vostra, al debat que es farà després.

El cos

És curiós com prenem consciència del cos quan estem malalts. Estic ara mateix amb el tradicional constipat de principis de tardor, abrigada, plorosa, mocosa i tossint. 
Em noto tot el cos. Ossos, pell, fluïts, vísceres, em fan mal fins i tot les ungles de les mans quan me les toco. De vegada en quant em moco i puc notar una mica d'aire fred passant per les narius. Això dóna una mica de descans a la meva gola inflamada i als meus llavis ressecs i esquarterats. Tinc els ulls lluents i petits, i les galtes vermelles. Estic marejada i sento com si el món estigués molt lluny de mi. Sóc tota jo feixuga, lenta com si fos un animal de closca, i terriblement vulnerable. Qualsevol cosa em fa plorar i se'm fa una muntanya simplement pensar en què faig per dinar avui.
És curiós, deia, com prenem consciència del nostre espai, d'aquest continent que és la nostra anatomia. Quan alguna cosa no va com toca, entenem com el cos i l'esperit fan un tot: el meu estat d'ànim està igual, feixuc i lent, com si els microbis també l'afectessin.
Potser aquestes malalties van bé, per recordar-nos la nostra vulnerabilitat, la precarietat d'aquest cos que ens acompanya i al qual tan sovint no atenem correctament. Va bé, potser, que notem l'aire que desplacem en moure'ns, el pes que ocupem al sofà, l'escalfor que deixem a la cadira, la saliva que passa per la gola, que estiguem atents al nostre físic, amb seves servituds i necessitats.
No sé, estic molt emboirada i potser dic beneitures. 
Me'n vaig al llit.

Ballem?

¿Bailamos? per dm_523e02e4c6a97

Jo treia força bones notes, quan estudiava BUP. Els meus pares pensaven que tindria una carrera universitària, i n'estaven molt contents. Quan els vaig dir que em volia dedicar a la música es van preocupar molt. 
Però em van recolzar sempre. Tot i fent-me saber que no era això el que ells preferien per a mi, en cap moment van posar-me pals a les rodes, fins i tot em van comprar un bon instrument i van respectar la meva decisió de canviar de conservatori, per deixar de ser cap de sardina i passar a ser cua de rap. 
Sempre els estaré agraïda.
Vaig estudiar al conservatori molt més del que em pensava que fos possible estudiar, va ser molt més dur que moltes carreres amb més fama de difícils (ho sé, estic casada amb un enginyer!) molt menys glamurós i bohemi del que em pensava.Vaig passar-ho molt malament, però en cap moment me'n vaig penedir d'haver seguit el meu cor.
Ara no sóc ben bé com pensava que seria quan estudiava, però estic molt contenta, i em sento feliç amb el que faig per guanyar-me les garrofes. I el sentiment de plenitud absoluta que tinc quan visc el gran miracle de la música, no el puc explicar amb paraules. És participant de la música quan entenc el sentit de la paraula "comunió", i sento que quelcom meu va més enllà: que una part de mi m'abandona i forma part d'alguna cosa molt més gran. És una mica semblant a enamorar-se, i ho faig continuament, cada vegada que participo, que escolto, que toco, que llegeixo música.
Potser també seria feliç si hagués anat a la universitat, no ho sé, però sí que sé que sempre m'hauria quedat aquesta espina de no haver-ho provat.

Recital

Us convido a assistir al recital en el que participaré avui al vespre, a Mataró, a les 20.00 h.
Dos dels meus grans amors, música i poesia, en un sol esdeveniment.
Serà a l'Aula Magna de l'acadèmia Triangle, al carrer Sant Josep Oriol, nº 21, de Mataró.
L'entrada és lliure.

També hi ha bones notícies

Una vegada un conegut em va dir que el llibre del blog, super-vivències quotidianes, li havia agradat però que hi havia molts morts: el Bartolo, l'Arantxa, l'Alejandro, l'Albert, el meu padrí jove, la Gemma i el seu fillet... 
No me n'havia donat compte fins que m'ho va dir, i vaig haver de donar-li la raó. Potser el que em passava quan escrivia sobre ells, és que intentava trobar una manera d'acceptar això, que hi ha gent que marxa per sempre, i alguns massa d'hora.
Per això avui us vull contar que en Jordi ha sortit de casa amb una ampolla de cava del més bo que teníem. I se n'ha anat amb el Josep-Lluís, el seu amic, per celebrar que ha superat un càncer, i està totalment recuperat, i li ha tornat a créixer el cabell i torna a ser el mateix de sempre.
Doncs això. I a més, us vull contar que no és l'únic amic que tenim que ho ha superat, ja us havia parlat aquí d'un altre cas. Que sí, que el càncer es cura moltíssimes vegades. I que és un goig cel·lebrar la victòria amb una ampolla de cava, brindant pel futur.
I que estem molt contents de què el Josep-Lluís se n'hagi sortit.