Les petjades

Aquest cap de setmana m’he escapat a Mallorca. Dijous tenia una tertúlia sobre la novel·la a la llibreria Lluna, de Palma, i he aprofitat per quedar-me el cap de setmana llarg, a estar sola, per escriure, per descansar, i per dormir.

Realment ho necessitava, després d’aquests mesos vertiginosos que he passat. I és que resulta que l’estrés feliç no deixa de ser estrés, i necessitava aturar-me i fer endreça.

Dissabte a la tarda vaig anar a fer una llarga caminada per la platja amb l’A, una de les meves amigues més estimades. Feia temps que ens devíem una conversa llarga.

Som amigues d’infància, i hem tingut la sort de ser capaces de créixer en paral·lel, i de continuar trobant coses que ens uneixen. I si quan teníem dotze compartíem els jocs a l’aigua, als 17 anys ens emocionàvem planejant com aniríem a les verbenes de s’Estanyol i ara caminem plegades posant en comú els nostres dols. 

Els nostres dols de dones. Tothom en té, de dols. 

Dels seus no en parlaré, però vull parlar-vos dels meus. Sí, encara que tot em vagi bé, que jo i tots els que estimo tenen salut i feina i amor, i que la novel·la està sent un èxit a Mallorca i a Catalunya, estic gestionant dols. I fan mal.

La Txelo encara em fa mal, i suposo que sempre me’n farà. Sento que haver-la conegut i estimat és una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però em fa mal, molt, la seva absència. Encara em fa ràbia la malaltia i no aconsegueixo trobar sentit al seu dolor i a la seva mort. Encara em costa no trobar el seu whatsapp de bon matí, encara em fa un nus a la gola qualsevol cosa que em recordi a ella, encara ploro.

Però hi ha altres dols que gestiono, més antics però també dolorosos.

Fa quinze dies vaig ser a París. Fou un viatge molt maco i intens. La darrera nit vam anar a sopar a un lloc molt romàntic (París hi obliga). Hi havia espelmes i música suau, i un menú amb noms llargs, i jo estava cansada i emocionada per tot el dia, i no vaig poder evitar plorar. Per què?

El plor és com les cireres: comences a plorar per una cosa, potser una beneitura, però estires la cirera i venen totes les altres, i plores tot el que has aguantat, tot el que no vas acabar de plorar, encara que potser et pensaves que sí. Potser hi ha coses que mai acabes de plorar del tot. 

Jo vaig començar plorant per la Txelo. Em passa, que quan tinc moments de felicitat intensa, em fa ràbia pensar en els que han marxat. Quina putada, morir tan jove. Quina putada, tot el que s’ha perdut, un sopar com el que vam viure, que ella ja no viurà. M’enrabia, de debò. No és just. 

Però després em vaig trobar plorant pels meus avis. Que fa tants anys que ja no puc abraçar. M’emociona pensar com d’orgullosos que estarien de mi si em veiessin. Com de feliços serien si poguessin conèixer els seus besnéts. 

I sé que és infantil. La vida avança, i si els meus fills han nascut i són ara uns adolescents ferms, és perquè ha passat el temps, i el preu de que el temps passi és que els meus avis han mort, com moriré jo, com moriran els meus fills. Jo encara recordo els meus avis, i parlo d’ells als meus fills, però el seu rastre és cada vegada més diluït.

I d’això parlàvem, ella i jo, encarant la maduresa, caminant per la platja. Quan havíem arribat hi havia encara gent, nois fent kitewindsurf, famílies assegudes a la sorra, alguns turistes fins i tot banyant-se. Però tornant ja havia marxat gairebé tothom. El sol estava molt baix, i el mar, que quan havíem arribat estava enfurismat, poc a poc s’havia anat calmant i arribava suau a morir a la sorra encara freda. 

I vaig fer aquesta foto.

Perquè pensava això, i perdoneu la obvietat, que faré una metàfora barata que no és ni original.

Les petjades. Altres han caminat abans que nosaltres. I jo, per avançar, camino per sobre d’altres petjades. Els meus avis, els meus pares. Reconec les seves passes, encara. I potser els meus fills també les reconeixen, o sóc jo que els senyalo per on anaven. 

Però sí. 

Algun dia les meves petjades s’esvairan en la sorra freda.

És el preu que s’ha de pagar per donar espai a noves passes.