Els anys i els amics

Quan vaig fer vint-i-cinc anys, em van fer una festa-sorpresa xulíssima, en la que vaig haver de fer una gincama i passar diverses proves per aconseguir els regals que m'anaven donant (vint-i-cinc, en total, com no)
De tots aquells presents, el que guardo amb més estimació és un àlbum amb tot de dedicatòries d'amics, alguns que vivien ben a prop, altres que ja eren massa lluny en Kilòmetres, però ben dins del cor.
Va ser una tarda estupenda, que es va allargar fins a una nit memorable en què em vaig anar a dormir feliç i extenuada, demanant poder tenir sempre aquella gent que em feia sentir tan estimada al meu costat. 
Demà fa vint-i-un anys que en tinc vint-i-cinc, i he recuperat aquell àlbum.

Amb tendresa veig fulls de gent que ja ha marxat: els meus avis, la tia monja... i algú ben jove que no li tocava encara.
Dels que encara són vius, puc dir amb goig que encara en mantinc el contacte amb la gran majoria, i que, a dia d'avui, gairebé tots repetirien a l'àlbum. Puc dir que he perdut pocs amics, en aquest procés de créixer. 
I també dic amb goig que n'he afegit d'altres, que en aquell moment no havien aparegut, o que ja coneixia però no eren ni de bon tros tan importants per a mi com ho són ara.

Doncs això. Que em sento afortunada. Pels que m'acompanyaren en aquells anys tan feliços, pels que encara ho fan, pels que de ben segur s'incorporaran a aquest viatge.
Gràcies, de debò.