A vegades cal deixar marxar. Encara que faci mal.
Quan dic deixar marxar, parlo de nosaltres, del nostre cor: molt sovint costa acceptar que aquella persona ja no hi serà, almenys amb la intensitat que hi era abans.
Quan aprecies a aquella persona has de ser capaç d'alegrar-te'n de la seva bona sort, del nou camí que enceta.
En aquestes estem, doncs.
Que tinguis sort, Joan Carles. Vas arribar de cop te'n vas també de cop, com la tramuntana.
Avui no t'he dit tot el que volia. Per no ferir-te, suposo, i per l'esforç que faig de deixar-te marxar. De fet tot ha anat tan ràpid, que tinc la impressió que no me n'he fet encara a la idea.
Gràcies, doncs, i bon camí.
Quan vaig començar a redactar aquest post, volia posar el vídeo de "que tinguis sort"… però després he pensat que et vull acomiadar amb alegria.
Prefereixo, doncs, dir-t'ho així:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada