Dia cinc de març era el seu aniversari, crec que n'hauria fet noranta-sis, però no ho se segur. Va morir fa tres o quatre anys. Era l'àvia del meu home, la besàvia dels meus fills.
Els meus fills van tenir temps de conèixer-la, i encara parlem d'ella sovint, perquè els estimava molt.
Avui l'hem recordat, i li hem dit un parenostre, ella pregava molt pels meus fills, i avui els meus fills han pregat per ella. En Mateu ha tingut la idea de després cantar-li "aniversari feliç", i ho hem fet, m'ha semblat molt tendre, l'expressió infantil d'homenatge a aquella dona senzilla i sencera.
Quan estàvem a punt de casar-nos, em va agafar de les mans i em va dir "respecteu-se molt, i estimeu-se tota la vida". Em va arribar al cor, no sabria dir perquè.
Sempre la recordaré. I faré tot el possible perquè els meus fills també la recordin.
dijous, 5 de març del 2009
diumenge, 15 de febrer del 2009
Escena del Súper
Al súper del costat de casa va passar això l'altre dia.
Una noia que estava pagant li diu a la caixera:
- Tu eres X, verdad?
- Si- li contesta la caixera estranyada
- De la escuela XXXX, verdad?
- Si- Diu la caixera, ara sonrient.
- Te acuerdas de mi? Soy XXX. Me llamabas cerda empollona,¿Recuerdas?
- Si, me acuerdo de ti- Diu la caixera sense perdre el somriure, però ara una mica incòmoda.
- Bueno- li respon la clienta- Pues ahora yo soy médico, y tu eres cajera.- Acaba de recollir les bosses, i se'n va triomfant.
La caixera es va quedar de pasta de moniato. Jo era la següent clienta i em va passar la compra amb una ràbia inusitada. Va murmurar alguns renecs que vaig preferir no sentir.
Realment aquesta noia ho deuria passar molt malament, quan era nena. A mi em va semblar molt fort el que li va dir a la caixera, però clar, no se les vegades que li van fer la vida impossible (en la nostra època això de "bulling" també es donava, i els nens poden arribar a ser terriblement cruels)
A mi també em feien la vida impossible algunes companyes d'escola. Se'n reien de mi, perquè sempre he estat molt innocent, i els feia riure el meu accent mallorquí, o que m'agradés la música clàssica, o que llegís poesia, o que cregués en Deu i no me n'amagués. Se el que és no tenir gaire amics a escola. No deixa de ser curiós veure com les que no érem tan "populars", al capdavall ens ha anat molt bé la vida, i de fet jo també he tengut la mateixa sensació que aquesta metge: m'he trobat antigues companyes i he pensat que la vida acaba posant a tothom al seu lloc,però no he gosat exterioritzar aquest sentiment. Una vegada vaig sentir a Simon Rattle, un gran director d'orquestra, que les qualitats que l'havien fet triomfar eren les qualitats que quan era nen més vulnerable el feien a les burles dels altres nens, i que havia comprovat com els nens més "populars" no havien aconseguit res, mentre que ell i d'altres "pàries" com ell se n'havien sortit molt exitosament.
De tota manera, em va saber greu per la caixera. Ha de ser dur estar cara al públic, tot el dia de peu, en un negoci que no és teu, i tenir aquest encontre tan desagradable. Suposo que la metge necessitava fer-ho. Suposo que va tancar una pàgina en aquell moment.
Una noia que estava pagant li diu a la caixera:
- Tu eres X, verdad?
- Si- li contesta la caixera estranyada
- De la escuela XXXX, verdad?
- Si- Diu la caixera, ara sonrient.
- Te acuerdas de mi? Soy XXX. Me llamabas cerda empollona,¿Recuerdas?
- Si, me acuerdo de ti- Diu la caixera sense perdre el somriure, però ara una mica incòmoda.
- Bueno- li respon la clienta- Pues ahora yo soy médico, y tu eres cajera.- Acaba de recollir les bosses, i se'n va triomfant.
La caixera es va quedar de pasta de moniato. Jo era la següent clienta i em va passar la compra amb una ràbia inusitada. Va murmurar alguns renecs que vaig preferir no sentir.
Realment aquesta noia ho deuria passar molt malament, quan era nena. A mi em va semblar molt fort el que li va dir a la caixera, però clar, no se les vegades que li van fer la vida impossible (en la nostra època això de "bulling" també es donava, i els nens poden arribar a ser terriblement cruels)
A mi també em feien la vida impossible algunes companyes d'escola. Se'n reien de mi, perquè sempre he estat molt innocent, i els feia riure el meu accent mallorquí, o que m'agradés la música clàssica, o que llegís poesia, o que cregués en Deu i no me n'amagués. Se el que és no tenir gaire amics a escola. No deixa de ser curiós veure com les que no érem tan "populars", al capdavall ens ha anat molt bé la vida, i de fet jo també he tengut la mateixa sensació que aquesta metge: m'he trobat antigues companyes i he pensat que la vida acaba posant a tothom al seu lloc,però no he gosat exterioritzar aquest sentiment. Una vegada vaig sentir a Simon Rattle, un gran director d'orquestra, que les qualitats que l'havien fet triomfar eren les qualitats que quan era nen més vulnerable el feien a les burles dels altres nens, i que havia comprovat com els nens més "populars" no havien aconseguit res, mentre que ell i d'altres "pàries" com ell se n'havien sortit molt exitosament.
De tota manera, em va saber greu per la caixera. Ha de ser dur estar cara al públic, tot el dia de peu, en un negoci que no és teu, i tenir aquest encontre tan desagradable. Suposo que la metge necessitava fer-ho. Suposo que va tancar una pàgina en aquell moment.
dilluns, 2 de febrer del 2009
Estupendes
Aquest any un munt de noies estupendes fem quaranta anys. A mi encara em falten molts mesos, però avui la primera de l'any els fa.
La Pilar avui fa quaranta anys. És tota una proesa, perquè quan tenia quatre mesos va estar a punt de morir i els metges no donaven gaires esperances als pares.
Però ella és una lluitadora i es va aferrar a la vida amb tossuderia, i aquí està, amb quaranta anys, quan no n'havia de viure ni mig.
Suposo que això de dir "noia de quaranta anys" vol dir que em faig gran. Serà això.
Però estem estupendes, ens mengem la vida i l'assaborim a fons.
Una besada a totes aquestes dones intenses d'aquesta generació. Encara tenim molta guerra per donar.
La Pilar avui fa quaranta anys. És tota una proesa, perquè quan tenia quatre mesos va estar a punt de morir i els metges no donaven gaires esperances als pares.
Però ella és una lluitadora i es va aferrar a la vida amb tossuderia, i aquí està, amb quaranta anys, quan no n'havia de viure ni mig.
Suposo que això de dir "noia de quaranta anys" vol dir que em faig gran. Serà això.
Però estem estupendes, ens mengem la vida i l'assaborim a fons.
Una besada a totes aquestes dones intenses d'aquesta generació. Encara tenim molta guerra per donar.
dimecres, 28 de gener del 2009
Poc s'ho imagina
Ahir vaig tenir una enganxada brutal amb ella. Va arribar a amenaçar amb agredir-me, però gràcies a Deu es va contenir en el darrer moment. Va sortir de la classe llençant tot el que podia per terra (esborradors, bàsicament) i donant un cop de porta.
Poc s'imagina, que la vida no és tan horrible com ella pretén. Que si no anés mossegant tot li aniria molt millor. Que els somriures obren més portes que les puntades de peu.
Poc s'imagina que reso per ella. Si, ho faig per que Deu m'ajudi a veure l'adolescent ferida que hi ha darrera la façana agressiva i insolent.
Reso per ella. No ho sabrà mai, ni li cal saber-ho, però vull pensar que d'alguna cosa servirà.
Poc s'imagina, que la vida no és tan horrible com ella pretén. Que si no anés mossegant tot li aniria molt millor. Que els somriures obren més portes que les puntades de peu.
Poc s'imagina que reso per ella. Si, ho faig per que Deu m'ajudi a veure l'adolescent ferida que hi ha darrera la façana agressiva i insolent.
Reso per ella. No ho sabrà mai, ni li cal saber-ho, però vull pensar que d'alguna cosa servirà.
dissabte, 24 de gener del 2009
Una del Mateu
Deixeu-me avui ser una d'aquelles mames empalagoses que baven explicant coses dels seus fills. Avui toca una del Mateu, que té cinc anys.
Després d'un dia extenuant, l'enviava al llit, i ell es feia el ronso.
- Vine amb mi, mare!
- No, que necessito estar asseguda una estoneta.
- És que no vull anar al llit sol!- em diu amb els seus ullassos i aixecant les celles tot llastimosament
- No estàs sol, estàs amb el bon Jesús- li responc jo, que sempre aprofito per ficar-hi cullerada.
- Però el bon Jesús no el veig!- insisteix ell.
- No el veus perquè està al teu cor.
I ell s'aixeca la samarreta del pijama i diu:
- Mare, jo miro i miro i només veig la panxolina!
Vaig haver de mossegar-me per no esclatar a riure.
Just després d'això vaig tenir reunió d'ACO a casa, i vam estar parlant de què passa, com és que en la nostra societat costa tant trobar a Jesús.
Potser és que ens passa com el Mateu: Ens mirem massa el melic.
Després d'un dia extenuant, l'enviava al llit, i ell es feia el ronso.
- Vine amb mi, mare!
- No, que necessito estar asseguda una estoneta.
- És que no vull anar al llit sol!- em diu amb els seus ullassos i aixecant les celles tot llastimosament
- No estàs sol, estàs amb el bon Jesús- li responc jo, que sempre aprofito per ficar-hi cullerada.
- Però el bon Jesús no el veig!- insisteix ell.
- No el veus perquè està al teu cor.
I ell s'aixeca la samarreta del pijama i diu:
- Mare, jo miro i miro i només veig la panxolina!
Vaig haver de mossegar-me per no esclatar a riure.
Just després d'això vaig tenir reunió d'ACO a casa, i vam estar parlant de què passa, com és que en la nostra societat costa tant trobar a Jesús.
Potser és que ens passa com el Mateu: Ens mirem massa el melic.
dimarts, 20 de gener del 2009
El perquè del silenci
Els que seguiu habitualment aquest blog (per cert, gràcies) deveu haver notat que darrerament estic una mica gossa amb això d'escriure.
Puc excusar-me en la feina, que se'm menja, però no seré del tot sincera: altres vegades he tingut molta més feina i he escrit puntualment almenys un cop per setmana.
Mireu, això de Gaza m'ha afectat molt, i ja se que arreu moren nens, i que hi ha altres guerres anònimes tant o més terribles que aquestes. Però aquesta m'ha tocat especialment, i m'he quedat com paralitzada: no se dir res sobre això, i no vull parlar de res que no sigui això. No se si m'explico.
Aquests dies m'he estat plantejant deixar de llegir el diari i escoltar la ràdio.Viure en la ignorància feliç. Però després pensava que saber-ho era l'únic que podia fer per ells. Simplement el meu cor de mare se'm rebel·la quan veig nens que podrien ser els meus, mares com jo. Dolor i més dolor.
En aquest blog he trobat un recull de fotos, comparant l'holocaust jueu amb l'holocaust palestí. Podeu veure'l tranquil·lament, dins el que cap no és escabrós, però fa pensar.
Els meus fills, per un bell atzar han nascut en aquesta banda. Però haurien pogut néixer a l'altra banda.
També us recomano aquest vídeo: un jueu parla amb propietat. Està en anglès, però s'entén prou bé.
Per si no l'enteneu, us resumeixo només una frase: explica que la seva àvia estava al llit malalta quan un soldat nazi li va disparar al cap. I que la seva àvia no va morir perquè altres soldats matessin a àvies palestines.
Puc excusar-me en la feina, que se'm menja, però no seré del tot sincera: altres vegades he tingut molta més feina i he escrit puntualment almenys un cop per setmana.
Mireu, això de Gaza m'ha afectat molt, i ja se que arreu moren nens, i que hi ha altres guerres anònimes tant o més terribles que aquestes. Però aquesta m'ha tocat especialment, i m'he quedat com paralitzada: no se dir res sobre això, i no vull parlar de res que no sigui això. No se si m'explico.
Aquests dies m'he estat plantejant deixar de llegir el diari i escoltar la ràdio.Viure en la ignorància feliç. Però després pensava que saber-ho era l'únic que podia fer per ells. Simplement el meu cor de mare se'm rebel·la quan veig nens que podrien ser els meus, mares com jo. Dolor i més dolor.
En aquest blog he trobat un recull de fotos, comparant l'holocaust jueu amb l'holocaust palestí. Podeu veure'l tranquil·lament, dins el que cap no és escabrós, però fa pensar.
Els meus fills, per un bell atzar han nascut en aquesta banda. Però haurien pogut néixer a l'altra banda.
També us recomano aquest vídeo: un jueu parla amb propietat. Està en anglès, però s'entén prou bé.
Per si no l'enteneu, us resumeixo només una frase: explica que la seva àvia estava al llit malalta quan un soldat nazi li va disparar al cap. I que la seva àvia no va morir perquè altres soldats matessin a àvies palestines.
diumenge, 18 de gener del 2009
Desitjos
Encara que tard, escric els desitjos per l'any 2009.
"Lo mejor que uno puede desear para el año nuevo son felices sobresaltos, maravillosas alarmas, sueños imposibles, deseos inconfesables, venenos no del todo mortales y cualquier embrollo imaginario en noches suaves, de forma que la costumbre no te someta a una vida anodina. Que te pasen cosas distintas, como cuando uno era niño"
(Manuel Vicent)
"Lo mejor que uno puede desear para el año nuevo son felices sobresaltos, maravillosas alarmas, sueños imposibles, deseos inconfesables, venenos no del todo mortales y cualquier embrollo imaginario en noches suaves, de forma que la costumbre no te someta a una vida anodina. Que te pasen cosas distintas, como cuando uno era niño"
(Manuel Vicent)
divendres, 2 de gener del 2009
La música i la maternitat
Estava assajant el concert de violoncel de Haydn, quan vaig saber que estava embarassada.
En el segon temps els oboistes no toquen (fan tacet, que es diu tècnicament)
I jo gaudia d'aquella música excepcional i pensava en el fill que encara ningú sabia. I se'm va ocórrer pensar que la maternitat és ben bé com aquell segon temps.
L' orquestra comença a fer música sense el solista. La música és complerta, no hi falta res, tot encaixa. Després el violoncel comença a tocar. Només una nota, i al principi és tan suau que gairebé no es sent, dissolta en el tutti, però paulatinament comença a fer-se més poderosa, i sobresurt de l'orquestra, que ara es difumina i passa a segon terme i acompanya al solista.
Ben bé som així, les mares. Vivim vides plenes de sentit, fem moltes melodies. En un moment donat, però, una nota llarga en el ventre de la música es va engrossint, i al capdavall és un instrument que entona la seva melodia.
I nosaltres hem d'acompanyar-los, al principi, fent els acords justos, el coixí harmònic, intentant no ofegar-los amb la nostra música pròpia, permetent que ells mateixos facin la seva música.
Perquè al principi l'instrument solista recull la melodia que havia fet l'orquestra. Però després la desenvolupa i en fa d'altres que ni sospitàvem. I per deixar que els solistes cantin, l'orquestra ha d'acompanyar, suau però fermament, alguns cops renunciant a fer destacar les pròpies melodies, per tal de deixar cantar al solista.
Així mateix, les mares acompanyem els nostres fills al principi de les seves vides, i si ho fem bé, els deixarem marxar entonant la música que no pararà mai.
Dedico aquest missatge al Joan i la Laia, i al cigronet que està creixent.
El concert el tocava la orquestra de cambra del Maresme, i el solista era Joan Antoni Pich. Com que no tinc cap enregistrament d'aquell moment, us en deixo un de Rostropovich, en un concert de 1981
En el segon temps els oboistes no toquen (fan tacet, que es diu tècnicament)
I jo gaudia d'aquella música excepcional i pensava en el fill que encara ningú sabia. I se'm va ocórrer pensar que la maternitat és ben bé com aquell segon temps.
L' orquestra comença a fer música sense el solista. La música és complerta, no hi falta res, tot encaixa. Després el violoncel comença a tocar. Només una nota, i al principi és tan suau que gairebé no es sent, dissolta en el tutti, però paulatinament comença a fer-se més poderosa, i sobresurt de l'orquestra, que ara es difumina i passa a segon terme i acompanya al solista.
Ben bé som així, les mares. Vivim vides plenes de sentit, fem moltes melodies. En un moment donat, però, una nota llarga en el ventre de la música es va engrossint, i al capdavall és un instrument que entona la seva melodia.
I nosaltres hem d'acompanyar-los, al principi, fent els acords justos, el coixí harmònic, intentant no ofegar-los amb la nostra música pròpia, permetent que ells mateixos facin la seva música.
Perquè al principi l'instrument solista recull la melodia que havia fet l'orquestra. Però després la desenvolupa i en fa d'altres que ni sospitàvem. I per deixar que els solistes cantin, l'orquestra ha d'acompanyar, suau però fermament, alguns cops renunciant a fer destacar les pròpies melodies, per tal de deixar cantar al solista.
Així mateix, les mares acompanyem els nostres fills al principi de les seves vides, i si ho fem bé, els deixarem marxar entonant la música que no pararà mai.
Dedico aquest missatge al Joan i la Laia, i al cigronet que està creixent.
El concert el tocava la orquestra de cambra del Maresme, i el solista era Joan Antoni Pich. Com que no tinc cap enregistrament d'aquell moment, us en deixo un de Rostropovich, en un concert de 1981
dimecres, 31 de desembre del 2008
La solidaritat i tv3
En un restaurant d'aquells històrics que tothom coneix de fa molt temps, arriba una família disposta a cel·lebrar l'aniversari d'un membre. Les taules estan massa juntes, i un nen, que té set anys, entra i surt. Després torna a passar. Un senyor que està a la taula de darrera, molest, li etziba un cop de colze, amb tota la ràbia de que és capaç.
S'arma un rifirafe. Els avis del nen, que ho han vist tot, li recriminen la seva actitud. Ha agredit el seu net. El senyor aquell es posa "gallito", i hi ha un moment de molta tensió.
Les coses després sembla que es calmen, i les famílies tornen a asseure's, esquena amb esquena.
Resulta que el nen que ha provocat això no és un nen mal educat. És un nen hiperactiu, que està diagnosticat i en tractament. Quan l'agressor s'aixeca de taula per marxar, la mare del nen té ganes d'anar a dir-li el que ha passat. De dir-li que ha agredit a un nen que pateix una malaltia.
És com si hagués donat una empenta a una cadira de rodes que estava al mig del pas, o com si se n'hagués burlat d'un nen calb per la quimioteràpia.
La cadira de rodes enmig del pas empipa, però la gent és conscient que és d'algú que té unes limitacions. Un nen hiperactiu empipa (i molt) però com que a simple vista sembla simplement un maleducat, hi ha molta menys paciència.
Els pares dels nens hiperactius pateixen moltes vegades la incomprensió del voltant. Moltes vegades es senten dir que "cal posar límits" o obvietats d'aquestes a altres pares que simplement tenen nens normals.
Els nens hiperactius no són normals. Tenen una malaltia mental.
És possible que aquell senyor hagi fet un donatiu a la marató de Tv3, que enguany parlava d'aquestes malalties. És possible que s'entendrís amb els testimonis que van televisar. Però clar, una cosa és ser solidari amb nens que surten a la tele, i l'altre haver de suportar-los al costat.
Aquell murri se'n va convençut que s'ha defensat. Quan el que ha fet és agredir a un nen malalt.
S'arma un rifirafe. Els avis del nen, que ho han vist tot, li recriminen la seva actitud. Ha agredit el seu net. El senyor aquell es posa "gallito", i hi ha un moment de molta tensió.
Les coses després sembla que es calmen, i les famílies tornen a asseure's, esquena amb esquena.
Resulta que el nen que ha provocat això no és un nen mal educat. És un nen hiperactiu, que està diagnosticat i en tractament. Quan l'agressor s'aixeca de taula per marxar, la mare del nen té ganes d'anar a dir-li el que ha passat. De dir-li que ha agredit a un nen que pateix una malaltia.
És com si hagués donat una empenta a una cadira de rodes que estava al mig del pas, o com si se n'hagués burlat d'un nen calb per la quimioteràpia.
La cadira de rodes enmig del pas empipa, però la gent és conscient que és d'algú que té unes limitacions. Un nen hiperactiu empipa (i molt) però com que a simple vista sembla simplement un maleducat, hi ha molta menys paciència.
Els pares dels nens hiperactius pateixen moltes vegades la incomprensió del voltant. Moltes vegades es senten dir que "cal posar límits" o obvietats d'aquestes a altres pares que simplement tenen nens normals.
Els nens hiperactius no són normals. Tenen una malaltia mental.
És possible que aquell senyor hagi fet un donatiu a la marató de Tv3, que enguany parlava d'aquestes malalties. És possible que s'entendrís amb els testimonis que van televisar. Però clar, una cosa és ser solidari amb nens que surten a la tele, i l'altre haver de suportar-los al costat.
Aquell murri se'n va convençut que s'ha defensat. Quan el que ha fet és agredir a un nen malalt.
dimarts, 23 de desembre del 2008
Un altre Nadal
A la festa de Nadal de la residència on està el Damià, (de qui us he parlat aquí i aquí) em trobo a la Montse, una companya de feina. La seva mare està ingressada de fa sis anys, amb un Alzheimer molt avançat, té 90 anys, no coneix a ningú, però físicament no està gaire acabada.
I parlem, la Montse i jo: un altre Nadal. Cada Nadal pensem que serà el darrer, però sempre ens tornem a trobar.
En aquesta festa estranya de nens petits grans i d'adults desencoratjats, hi ha pastetes i "ganchitos", però abans donem les farinetes als interns i després amb un regust de pena però esboçant el somriure, compartim una fanta en un got de plàstic blanc, i diem "bon any", i és molt dur, saber que desitgem no tornar a veure'ns el proper any, desitgem que els nostres malalts hagin descansat d'una vegada.
I mentre, al nostre costat, joves plens d'il·lusions emmalalteixen i moren, com va fer l'Arantxa, o s'estampen en un accident de moto absurd, o els falla el cor d'improvís.
I ells, els nostres malalts, continuen passant Nadals i més Nadals, i nosaltres ens estranyem de com podem estar desitjant que algú a qui estimem tant i tant no hi sigui l'any que ve.
I parlem, la Montse i jo: un altre Nadal. Cada Nadal pensem que serà el darrer, però sempre ens tornem a trobar.
En aquesta festa estranya de nens petits grans i d'adults desencoratjats, hi ha pastetes i "ganchitos", però abans donem les farinetes als interns i després amb un regust de pena però esboçant el somriure, compartim una fanta en un got de plàstic blanc, i diem "bon any", i és molt dur, saber que desitgem no tornar a veure'ns el proper any, desitgem que els nostres malalts hagin descansat d'una vegada.
I mentre, al nostre costat, joves plens d'il·lusions emmalalteixen i moren, com va fer l'Arantxa, o s'estampen en un accident de moto absurd, o els falla el cor d'improvís.
I ells, els nostres malalts, continuen passant Nadals i més Nadals, i nosaltres ens estranyem de com podem estar desitjant que algú a qui estimem tant i tant no hi sigui l'any que ve.
dilluns, 22 de desembre del 2008
Estic indignada
Llegeixo a La Vanguardia de dijous passat, que segons Intermon Oxfam, només amb l'estafat per Madoff arribarien als objectius del Mil·leni.
Flipa. Continuo llegint: Els països rics han recollit en quatre mesos més de 4 bilions de dolars, i això és... 27 vegades el necessari per assegurar els objectius del mil·leni!.
O sigui, que és veritat, es pot fer, només cal tenir voluntat. Però els diners que no trobaven per els afamats, els han tret de sota les pedres perquè els rics no s'encostipin.
I ha passat, i no hi ha hagut cap revolució. Continuem pendents de les darreres compres de Nadal i de la loteria d'avui.
De quina manera hem contribuït a això? Votarem el mateix que hem votat? O se'ns tornarà a oblidar? Tenim la sensació que això "no va amb nosaltres", o que tanmateix a nosaltres no ens afecta?
És possible que no ens afecti?
I aquest senyor, el Madoff, dormirà tranquil? Algú li desitjarà "bon Nadal"?
Espero que almenys, es quedi sense amics. Que ningú el truqui, que ningú més li dirigeixi la paraula. Que ningú li somrigui mai més.
Flipa. Continuo llegint: Els països rics han recollit en quatre mesos més de 4 bilions de dolars, i això és... 27 vegades el necessari per assegurar els objectius del mil·leni!.
O sigui, que és veritat, es pot fer, només cal tenir voluntat. Però els diners que no trobaven per els afamats, els han tret de sota les pedres perquè els rics no s'encostipin.
I ha passat, i no hi ha hagut cap revolució. Continuem pendents de les darreres compres de Nadal i de la loteria d'avui.
De quina manera hem contribuït a això? Votarem el mateix que hem votat? O se'ns tornarà a oblidar? Tenim la sensació que això "no va amb nosaltres", o que tanmateix a nosaltres no ens afecta?
És possible que no ens afecti?
I aquest senyor, el Madoff, dormirà tranquil? Algú li desitjarà "bon Nadal"?
Espero que almenys, es quedi sense amics. Que ningú el truqui, que ningú més li dirigeixi la paraula. Que ningú li somrigui mai més.
dijous, 18 de desembre del 2008
Màquina de Música
Em sembla que li demanaré als reis aquesta màquina.
No se si he estat prou bona noia, però per demanar que no quedi...
No se si he estat prou bona noia, però per demanar que no quedi...
divendres, 12 de desembre del 2008
Mala Pata
"Tu tens tres setmanes de vacances per Nadal".
M'ho ha dit una persona que treballa en una oficina, de 8 a 3, de dilluns a divendres. Que no ha de fer entrevistes als pares, ni patir perquè alumnes empipats li ratllin el cotxe, ni redactar comentaris a les notes que siguin sincers i no fereixin la sensibilitat, que no té juntes d'avaluació mataronianes, que no ha de buscar constantment fer-se respectar per alumnes insolents. M'ho sento dir moltes vegades, que tinc moltes vacances i sempre els dono la raó. No tinc perquè justificar-me.
És veritat. Com també és veritat que ahir vaig estar corregint fins a altes hores de la nit, que els caps de setmana preparo mil classes i audicions, que aprofitaré el Nadal per acabar un dossier pels de Batxillerat, que m'emporto problemes a casa. Potser és que no en se prou, perquè estic a mitja jornada i tot i així sento que la feina se'm menja. Aquests dies tinc una angoixa i un estrès que no em deixa dormir.
No em dona la gana entrar en les batalles de si els profes tenim més vacances que els altres.
Però molts cops sospiro per una feina de 8 a 3.
M'ho ha dit una persona que treballa en una oficina, de 8 a 3, de dilluns a divendres. Que no ha de fer entrevistes als pares, ni patir perquè alumnes empipats li ratllin el cotxe, ni redactar comentaris a les notes que siguin sincers i no fereixin la sensibilitat, que no té juntes d'avaluació mataronianes, que no ha de buscar constantment fer-se respectar per alumnes insolents. M'ho sento dir moltes vegades, que tinc moltes vacances i sempre els dono la raó. No tinc perquè justificar-me.
És veritat. Com també és veritat que ahir vaig estar corregint fins a altes hores de la nit, que els caps de setmana preparo mil classes i audicions, que aprofitaré el Nadal per acabar un dossier pels de Batxillerat, que m'emporto problemes a casa. Potser és que no en se prou, perquè estic a mitja jornada i tot i així sento que la feina se'm menja. Aquests dies tinc una angoixa i un estrès que no em deixa dormir.
No em dona la gana entrar en les batalles de si els profes tenim més vacances que els altres.
Però molts cops sospiro per una feina de 8 a 3.
dimecres, 10 de desembre del 2008
El perdó.
La M. m'havia ferit, m'havia fet molt mal. I jo, a la M. l'estimava molt, li havia fet molt costat en moments molt durs de la seva vida, (una separació matrimonial, entre d'altres).
I ella em va ferir, com només la gent que estimem és capaç de ferir-nos. I la seva mala acció va anar encara a pitjor. Quan semblava que no podia fer-me més mal, sortia una altra manera. Semblava que tot el que havíem passat juntes se l'hi hagués esborrat: en un moment donat, juntament amb altres persones vaig passar a ser una nosa per a la seva finalitat. I com a tal ens va tractar.
I jo vaig anar passant de la incredulitat al dolor, i del dolor altre cop a la incredulitat, i després a la ràbia.
Hi havia moments en que la meva ànima era com una compota de sentiments. Em preguntava com havia pogut caber tanta traïció. Alguns cops intentava mirar-la com a víctima, pensar que feia allò perquè no era en realitat conscient de la devastació que provocava, altres em mirava a mi com a una crèdula bonassa que permet ser trepitjada a la mínima de canvi.
Això que explico en quatre línies va durar gairebé un curs sencer. Va ser molt llarg. Molt, molt dolorós. Res m'ha fet tan mal com allò. Perquè m'obligava a plantejar-me si valia la pena tornar a confiar, no ja en ella, sinó en l'amistat en general. Afectava els meus fonaments.
Al cap de molts mesos, el meu cap va decidir que havia de perdonar. Perquè si, per supervivència pròpia, perquè el dolor que tenia acumulat generava encara més dolor, i jo havia de superar-lo i créixer per sobre d'ell, i això només ho aconseguiria perdonant.
A més, no em mereixia dir-me cristiana si no perdonava.
Vaig decidir perdonar. Com qui decideix aprimar-se cinc quilos, o aprendre anglès.
Com es perdona? No se pas com. Jo vaig començar a repetir-me, com un mantra, que perdonava.
Al principi va ser intentar dirigir-li, almenys, la mirada. Intentar que fos sense rancúnia.
Ella ja se n'havia adonat (o potser no) del mal immens que havia fet. Semblava que intentés suavitzar, i jo li ho vaig permetre. Molt poc a poc, d'una manera molt poruga, com els gossos apallissats que es deixen tornar a acariciar amb prevenció, vaig deixar que tornés a entrar a la meva vida, encara que sabia que algunes portes havien quedat tancades (o trencades) per sempre.
I al cap de més o menys un any i mig, podia dir que el meu cap havia perdonat.
El meu cap, però en absolut el meu cor. Però jo això no ho sabia.
L'havia perdonat, fins i tot li vaig fer un favor, i algun cop l'havia defensat davant altres companys que també n'havien estat víctimes. Però no l'havia perdonat, tot i que no ho sabia. Encara no.
Al cap de més o menys dos anys, un dia, aparcant el cotxe, alguna cosa es va deslligar de sobte a les meves vísceres, en algun punt inconcret entre les costelles i els malucs.
No se perquè va ser en aquell moment i no un mes abans o un mes després, de fet en aquell moment ni estava pensant en ella, no se perquè va ser aparcant el cotxe, i no se perquè ho vaig sentir allà, al tros blan de mi.
Però en un moment vaig perdonar. Sense que ella estigués davant, i sense que exteriorment res canviés, es va produir en mi el miracle del perdó, el do del perdó.
Vaig perdonar. Vaig sentir que tornava a estimar-la, malgrat tot.
I va ser quan vaig perdonar de debò.
I sabeu què? em va deslliurar molt més a mi que a ella.
I ella em va ferir, com només la gent que estimem és capaç de ferir-nos. I la seva mala acció va anar encara a pitjor. Quan semblava que no podia fer-me més mal, sortia una altra manera. Semblava que tot el que havíem passat juntes se l'hi hagués esborrat: en un moment donat, juntament amb altres persones vaig passar a ser una nosa per a la seva finalitat. I com a tal ens va tractar.
I jo vaig anar passant de la incredulitat al dolor, i del dolor altre cop a la incredulitat, i després a la ràbia.
Hi havia moments en que la meva ànima era com una compota de sentiments. Em preguntava com havia pogut caber tanta traïció. Alguns cops intentava mirar-la com a víctima, pensar que feia allò perquè no era en realitat conscient de la devastació que provocava, altres em mirava a mi com a una crèdula bonassa que permet ser trepitjada a la mínima de canvi.
Això que explico en quatre línies va durar gairebé un curs sencer. Va ser molt llarg. Molt, molt dolorós. Res m'ha fet tan mal com allò. Perquè m'obligava a plantejar-me si valia la pena tornar a confiar, no ja en ella, sinó en l'amistat en general. Afectava els meus fonaments.
Al cap de molts mesos, el meu cap va decidir que havia de perdonar. Perquè si, per supervivència pròpia, perquè el dolor que tenia acumulat generava encara més dolor, i jo havia de superar-lo i créixer per sobre d'ell, i això només ho aconseguiria perdonant.
A més, no em mereixia dir-me cristiana si no perdonava.
Vaig decidir perdonar. Com qui decideix aprimar-se cinc quilos, o aprendre anglès.
Com es perdona? No se pas com. Jo vaig començar a repetir-me, com un mantra, que perdonava.
Al principi va ser intentar dirigir-li, almenys, la mirada. Intentar que fos sense rancúnia.
Ella ja se n'havia adonat (o potser no) del mal immens que havia fet. Semblava que intentés suavitzar, i jo li ho vaig permetre. Molt poc a poc, d'una manera molt poruga, com els gossos apallissats que es deixen tornar a acariciar amb prevenció, vaig deixar que tornés a entrar a la meva vida, encara que sabia que algunes portes havien quedat tancades (o trencades) per sempre.
I al cap de més o menys un any i mig, podia dir que el meu cap havia perdonat.
El meu cap, però en absolut el meu cor. Però jo això no ho sabia.
L'havia perdonat, fins i tot li vaig fer un favor, i algun cop l'havia defensat davant altres companys que també n'havien estat víctimes. Però no l'havia perdonat, tot i que no ho sabia. Encara no.
Al cap de més o menys dos anys, un dia, aparcant el cotxe, alguna cosa es va deslligar de sobte a les meves vísceres, en algun punt inconcret entre les costelles i els malucs.
No se perquè va ser en aquell moment i no un mes abans o un mes després, de fet en aquell moment ni estava pensant en ella, no se perquè va ser aparcant el cotxe, i no se perquè ho vaig sentir allà, al tros blan de mi.
Però en un moment vaig perdonar. Sense que ella estigués davant, i sense que exteriorment res canviés, es va produir en mi el miracle del perdó, el do del perdó.
Vaig perdonar. Vaig sentir que tornava a estimar-la, malgrat tot.
I va ser quan vaig perdonar de debò.
I sabeu què? em va deslliurar molt més a mi que a ella.
dimecres, 3 de desembre del 2008
Cita d'advent
Subscriure's a:
Missatges (Atom)