Ahir vaig tenir una enganxada brutal amb ella. Va arribar a amenaçar amb agredir-me, però gràcies a Deu es va contenir en el darrer moment. Va sortir de la classe llençant tot el que podia per terra (esborradors, bàsicament) i donant un cop de porta.
Poc s'imagina, que la vida no és tan horrible com ella pretén. Que si no anés mossegant tot li aniria molt millor. Que els somriures obren més portes que les puntades de peu.
Poc s'imagina que reso per ella. Si, ho faig per que Deu m'ajudi a veure l'adolescent ferida que hi ha darrera la façana agressiva i insolent.
Reso per ella. No ho sabrà mai, ni li cal saber-ho, però vull pensar que d'alguna cosa servirà.
3 comentaris:
I jo casi li diria (si volgues escoltar), que tenir i exterioritzar tota aquesta energia no es lo dolent, mentres ho fagi en creatiu i positiu, en lloc de perdre el temps creant tensions que lo unic que faran sera incomunicar.la encara mes amb els altres.
Jo no recordo haver tingut una adolescència massa complicada, però sembla ser que alguns ho passen força malament... No sé.
En tot cas, té molta sort que preguis per ella :-)
Maria,
has anat a veure Entre les murs?
Ves-hi, espero el teu post.
Publica un comentari a l'entrada