Macedònia

A les 8 del matí, a la cua del bus em trobo el Txema. Fem el viatge junts i parlem una mica de tot. Ell continua essent ell mateix, i em pregunto com s'ho fa perquè els anys i les comoditats no el corrompin.
M'explica que treballa a un centre de menors. Que la setmana passada van arribar dos germans de 7 i 9 anys, perquè la mare l'havien ingressat a presó. Diu que els nens es van estar tota la tarda abraçats i plorant. I que el dissabte el petit ja jugava amb els altres nens, però el gran estava assegut a l'escala, molt trist perquè es pensava que els dissabtes podria anar a veure la mare, i resultava que no.
Parlem també del Bartolo. Això que passa, amb els amics de fa molts anys, que ens uneixen les alegries, però també els dols. Diu que guarda un enregistrament de la seva veu. Fa mal, però el primer que s'oblida de la gent quan mor és la veu. M'agradaria poder tornar a sentir-la. No goso demanar-li.
M'explica també que està estudiant el llenguatge dels signes. Ell sempre tan alternatiu, penso.
Quan arribo a l'assaig em retrobo amb el Raúl. Ens abracem, feia molt temps que no ens vèiem. Diu que estic igual, i jo somric, perquè feia uns 10 anys que no ens veiem, i la veritat, en algunes coses estic igual que abans, en altres estic molt millor i en altres pitjor.
Toquem Bach. Assaig parcial de la passió segons Sant Mateu. Tot i ser només el vent, la música poderosa del mestre ens eixampla el cor. M'agrada tocar. M'agrada molt tocar.
A la mitja part truco a l'A. Li dic que dinaré a Barcelona i que si vol que anem a prendre cafè. Diu que té les criatures, que no sap si s'ho pot muntar. Se que està passant un mal moment. Se el que està passant, i voldria fer-li costat. Mai se si trucant empipo o ajudo.
Quedem en que faré la meva i que si un cas, ja em trucarà. Se que no trucarà. Se que no és que no vulgui, és que no s'hi veu amb cor. La malaltia que està passant ja ho té això. La setmana que ve he de tornar a Barcelona, no se si tornar a trucar.
L'Antònia RDC. m'envia un SMS tendre. Pensa en mi. Li ho agraeixo de cor.
Durant una estona que no toco, parlo amb el Pep, el meu company oboista. Li dic que m'he trobat un amic que està estudiant llenguatge dels signes, i resulta que ell també el parla. Aquest xicot cada dia em cau més bé. Em diu com són unes quantes paraules que difícilment faré servir. Riem una estona. Toquem i toquem i toquem Bach.
Després de l'assaig vaig a dinar ràpid amb el Jordi i la Marta. Ens posem al dia de quatre coses. Els fills de la Marta són pre-adolescents. Els meus deixen de ser nens petits. El temps passa. Els amics queden.
Decideixo que vull esperar a veure si l'A. em truca. Passejo una mica. M'agrada Barcelona de visita. No hi viuria, però m'agrada molt tenir-la a prop. Miro botigues.
L'A. no ha trucat. He d'agafar el bus per tornar a Mataró.
Arribo justa per passar per casa, canviar de bossa i sabates i anar a buscar els nens.
Quan en Mateu em veu arribar ve corrents a abraçar-me. No m'ha vist en tot el dia, i les seves primeres paraules són molt carinyoses: "què hi ha per berenar?"
En Miquel em rep tot enfadat perquè he arribat massa tard. Decideix, a més, que no té ganes de pa amb xocolata, perquè avui n'hi he dut. Que els altres dies protesti perquè no n'hi ha i avui que en té protesti perquè vol una altra cosa no deixa de ser curiós. Haurà d'aprendre a conformar-se si no vol passar-ho molt malament a la vida.
Al parc un nen li diu a sa mare tot orgullós que ja fa una setmana que no es mossega les ungles. La mare, que està encenent un cigarro, no li fa gaire cas. Jo penso en que el nen està superant la seva addicció, i que la mare no se n'adona.
Em trobo la Rosa. Continua tenint els ulls plorosos, no se perquè és, i no goso preguntar. Només li dic que si vol, que em deixi el seu fill a jugar a casa i tingui una tarda per ella sola. Diu un gràcies diminut, fa de somriure, però no pot, es veu que li pesa la vida.
Esperant per sopar, els nens, ja en pijama, dibuixen entusiasmats: el Mateu fa vaixells pirates i en Miquel fa naus especials.
Mentre estic asseguda el Jordi m'abraça d'improvís i em fa un petó tendre. Em sento cansada, però sóc feliç.
El gat se m'asseu a la falda mentre escric a l'ordinador. Ronca de gust. Els geranis han florit, i és com un petit miracle, perquè els tinc absolutament abandonats.
Per la nit penso en aquesta macedònia. En tot el que m'ha passat. En la gent que m'he trobat, i en la que no he pogut veure. En els nens que deia el Txema. En la música de Bach, en el gran privilegi de poder-la tocar. En el nen que ja no es mossega les ungles, en l'Antònia i en la Rosa.
Dono gràcies a Deu per aquest dia. Per tot el que tinc.

Noves Sectes

No me'n puc estar de comentar-ho. Dono classes d'ètica a l'escola on treballo. El tema que estem tractant ara són les sectes.
Avui estava corregint treballs i de debò que em saltaven les llàgrimes de tant riure a la sala de professors.
Us vaig dient el nom de noves sectes, perillosíssimes, que han trobat els meus alumnes:
- Los guerilleros de Dios. Suposo que es refereix als legionarios de Cristo, altrament dit "millonarios" de Cristo.
- El Lopus Day. Aquest és el problema de fer la classe d'ètica just després de la d'anglès. Pronuncieu-ho en anglès i ho entendreu.
- Els cucuts clams. Són uns "pájarus" que assassinen afro-americans, clamant per la supremacia blanca
- Testimonis de Joba. Són parents dels Testimonis de Geobà, que també han aparegut. Encara bo que no han aparegut els dimonis de Jehovà, ja seria l'últim!
- Els murmons. Deu ser una secta de gent que murmura les coses, no se...
Encara no els he acabat de corregir, si n'apareix un altre ja us ho faré saber.
Qui ha dit que ensenyar a secundària és dur? Amb una mica de bon humor arriba a ser divertit i tot!
Per cert, mentre estava corregint a la sala de professors, valorant la conveniència de tallar-me les venes o deixar-me-les llargues, una companya meva, que també estava corregint, ha vist que un noi havia escrit el seu propi cognom amb una falta d'ortografia garrafal. O sigui, un alumne que el seu cognom comença amb v l'ha escrit amb b. En una portada d'un treball.
Podria ser que ahir s'hagués barallat amb son pare i Freud li fes una mala passada... O podria ser que estem en un món de bojos!

El pictomeme

La Lu m'envia un meme. Amb quin quadre m'identifico?
El primer que se'm va acudir va ser aquest, i no dic cap broma. Ara us explico les raons.
Quan acabava de tenir els meus fills jo estava més o menys com aquestes senyores. La
veritat és que en aquells moments em sentia fatal, tot i que un amic que algun dia em deixa missatges (sir 6,14, encara hi ets?) em va dir que m'havia vist molt maca.
Jo em preguntava si algun dia tornaria a sentir-me atractiva. Les hores de son i el cansament extrem que portava no ajudaven gens a portar una dieta equilibrada i a tornar al meu pes habitual.
I m'agraden aquestes senyores perquè elles no estan deprimides pel seu cos, perquè s'agraden tal i com són i no perden l'humor amb cremes anti-celulítiques i fulles d'enciam. I sabeu què? ara que les miro amb perspectiva, penso que no estan tan grasses com això.

Però el que més em fa identificar amb elles no és el meu cos, que ara ja no és tan arrodonit, sinó aquesta actitud.
Crec que aquestes dones són felices. Que són amigues i que s'ho passen molt bé juntes, i que riuen, i ballen, i no tenen manies.
I no se si sóc ben bé com elles, perquè jo si que tinc manies, però se que m'agradaria no tenir-les. Potser per això el poso.
Penso que a la que m'assemblo més és a la del mig. És la que abraça a les dues altres. Sembla que vulgui que es facin amigues.
I m'assemblo a ella perquè m'agrada molt que els meus amics es coneguin entre ells. M'agrada incloure gent, que vingui gent nova. I faig participar els meus amics de les alegries dels altres amics.
M'agrada també que vagin despullades, però molt ben pentinades. Que mantinguin la coqueteria. I el pom de roses, que m'imagino oloroses.
Em semblen tres dones molt sensuals, de fet mai m'ha semblat sensual la gent molt prima (em sembla molt més atractiva la Catherine Zeta-Jones que la Kate Moss) Potser perquè el sexe i el menjar van molt units, i qui és capaç d'estar-se'n d'un també se'n deu poder estar de l'altre. No se. Però si hagués d'escollir-ne una com amiga, ho tindria claríssim. Segur que m'ho passaria molt millor amb la Z-Jones.
Quan veig aquest quadre gairebé les sento riure. I recordo tantes vegades que he rigut tan amb amigues, a sa platja de Sa Ràpita, anant de rebaixes, parlant d'homes, muntant mobles d'Ikea, anant a trobades de Taizé, fent bolos a la quinta forca, compartint passejades interminables, arreglant el món en un parell d'hores...
Apa, doncs aquest és el meu quadre, si més no el d'aquests dies. Han quedat finalistes quadres de Klimt,siguin escoltant Beethoven

O sigui fent petons

i també Magdalena pregant de George de la Tour























i fins i tot un quadre on no hi ha cap protagonista dona, de Degas, l'orquestra de l'Òpera:




Passo el meme a la Zoila , al Perlegrino i el Marcos. Els dos darrers són especialistes del tema artístic, o sigui que n'espero molt.

Sentir-se marciana

Tenia unes hores perdudes a un poble de l'interior de Catalunya, i vaig buscar l'església, per intentar anar a missa. L'església estava en obres i hi havia un rètol que deia que les misses es farien al Foment parroquial. Enlloc deia on era el Foment parroquial, ni l'horari de les misses. Vaig preguntar a un senyor que passava pel carrer i va obrir els ulls com plats, com estranyat que algú no sabés on era el Foment Parroquial.
Quan ho vaig trobar vaig sentir una veu amplificada i vaig suposar que estaven a la homilia. Bé, almenys entraré ni que sigui a sentir acabar la missa, vaig pensar.
No era una homilia, sinó una conferència quaresmal sobre el pecat, el perdó i la penitència.
El Foment estava força buit, i jo era, de molt, la única persona menor de 70 anys. Els altres assistents a la conferència em miraven com si fos marciana. Cap feligrès em va somriure o va fer un petit gest d'acolliment. En la seva cara demostraven l'estranyesa que els feia la meva presència, i jo em preguntava, amb aquella actitud, com podia alguna persona nova acostar-se sense sentir-se observada, jutjada.
Quan es va acabar la conferència vaig anar a buscar un guió. El mossèn em va dir "tu no ets d'aquí, oi?" I jo vaig contestar-li "no, sóc de Mataró". Aquí es va acabar la conversa. No em va preguntar què hi feia allà, si necessitava alguna cosa, si hi tornaria, etc.

Després, al vespre, pensava en tot això. Recordava una vegada que havíem volgut anar a missa a Sant Honorat, a Mallorca, i ho havíem deixat per impossible: ni trucant, ni buscant per Internet, ni a la porta de Sant Honorat, havíem aconseguit saber a quina hora era la missa.

Em desanima bastant, ser la única menor de 70 anys a molts llocs eclesials. Penso que ens falta màrqueting, perquè el missatge de l'evangeli és prou atractiu i corprenedor perquè sigui atractiu per a gent de totes les edats.
Potser ens cal tenir cura dels que "passaven per allà". Les felices casualitats que fan que algú despistat, potser per curiositat, avorriment, o perquè passa un mal moment, entri a la parròquia. En tenim cura? Té informació dels serveis que ofereix la parròquia, les hores de missa, els grups d'oració, de revisió de vida, de voluntariat? El mossèn se li acosta somrient o l'ha d'anar a buscar a la sagristia i sent com si estés a l'habitació privada d'algú? És trist que si algú entra a l'església per casualitat, tingui la impressió que com que no és del clan, com que no va a missa habitualment, no hi encaixa. És trist també que s'hagi de fer un esforç per saber on és la missa, o a quina hora.

És fàcil queixar-se que les esglésies estan buides, però potser cal pensar com es sent la gent que hi va un dia solt, si es sent acollida, si es troba amb un ambient hermètic, si la comunitat que es troba és portadora de la bona notícia o és només un grup passiu que mira amb por al nouvingut.

Més blocaires

La Mercè i el Josep enceten un blog que es diu el mosquit i el camell.
Segur que valdrà molt la pena. M'agrada, això que la gent que em sembla interessant comparteixi amb el món les seves històries.
També deveu haver vist que tinc enllaçats altres blocaires, com el Perlegrino. i la Zoila. Hi afegeixo també el blog de la Gemma, la Geganta del Gem.
També trec dels enllaços el primer blog de'n Marcos, que fa més d'un any que no actualitza (Marcos, si vos decidiu a continuar la història fes-m'ho saber)En Marcos té un altre blog personal que si que té vida.
En quant al blog del Marc de San Pedro, decideixo donar una mica més de marge, esperant amb paciència que algun dia es decideixi a actualitzar-lo. (Això del vici que compartiu el Marcos i el Marc de tenir un blog en Stand-by és cosa del nom?)

Anar a missa no és avorrit

... i aquí en teniu la prova

Com continua el conflicte

Un dels pitjors consells que em van donar, fa un temps, davant d'un altre conflicte, era que no digués res, que em fes "la loca" i que deixés passar el temporal. Que fes veure que no hi havia conflicte. Vaig seguir aquell consell, suposo que donat amb tota la bona intenció del món, i ara penso que no vaig fer bé.
Aquest cop m'he assegut a parlar. A dir "se que tens raó, i vull que sàpigues que jo també tinc raó"
He defensat la meva opció, la meva dignitat.
L'altra part ha defensat la seva raó. Ens hem donat la raó mútuament i hem estat d'acord en que estàvem, simplement, davant d'un conflicte. No hem discutit. I crec que malgrat estar d'acord en que no estàvem d'acord, ens hem sentit més a prop l'un de l'altre
El conflicte continua sent-hi, i encara em costarà dormir anit, però penso que estic creixent i aprenent. I penso que l'altra part del conflicte ara m'entén millor i em respecta més, malgrat hagi refermat el meu desacord.
Al capdavall, diuen que no hi ha problemes, sinó solucions per trobar.
No he fugit del conflicte, i penso que estic fent bé. Malgrat a curt plaç sigui tan incomod.
Gràcies per pensar en mi.

Resoldre amb serenor els conflictes

Ho llegeixo al blog del Sergi d'Assis. Precisament avui m'he trobat amb un conflicte quan no me l'esperava.
Intento mirar-lo amb serenor, relativitzar-lo. Refredar-ho. Pensar en quines opcions tinc. Acceptar que no podré sortir-me'n sense quedar malament amb uns o altres. Acceptar que les coses extres que has fet no compten tan com els errors que suposadament has comès.
Se que avui nit em costarà dormir.
No em van ensenyar a discutir, a no estar d'acord, a lluitar pel que penso que em correspon, a dir mitges veritats per quedar bé i nedar i guardar la roba.
No en se, de viure en conflicte. No em sento còmoda quan discrepo amb algú.
Per això, moltes vegades abaixo el cap i faig mutis. Però ara no puc fer-ho.
He d'afrontar el conflicte. Capejar-lo. Asseure'm a parlar i defensar el que em sembla just.
Espero saber-ho fer amb serenor.
Vull aprendre'n.
Aquesta nit em costarà dormir. Els que vulgueu, pregueu per mi.

Donar Classes o ser mestre

Llarga xerrada amb el Fernando, el professor de violí del meu fill. El violí és un instrument molt difícil, que necessita unes bases molt ben establertes per poder gaudir més tard de la música sense tenir problemes de lesions musculars.
Es troba, com em vaig trobar jo tantes vegades, amb alumnes que volen que els donis classes però no accepten que siguis mestre. M'explico. Alumnes (i pares) que volen que els diguis que ho fan molt bé, que els facis anar passant de cançó en cançó, sense aprofundir massa perquè no es cansin, i sense filar prim amb assumptes com la bona posició, el so, la afinació...
Perquè tractar aquests assumpte és com regar un test on saps que hi ha bulbs enterrats. Ho has de tenir molt clar, perquè és bastant pesat, doncs els resultats no es veuen immediats.
I ens trobem en la generació de la Play-station, amb una gran oferta de plaer immediat, i amb el dilema. Ser mestre. Fer-lo tornar enrera, assentar les bases, reforçar els ciments del violinista. Malgrat ser incomprès moltes vegades.
El Fernando deia que és molt difícil ensenyar a un mal violinista. Jo crec que és molt fàcil ensenyar malament. Deixar passar coses, ser condescendent, fer-los tocar coses molt vistoses i dir-los que tenen futur. Això és el que els pares volen sentir.
Fer la classe assegut. Dormitar mentre l'alumne vomita a gran velocitat les notes repetides mecànicament, sense cap esperit crític.
Que difícil és ensenyar, i més avui en dia, el do de la paciència, de les coses ben fetes, d'escoltar-se. Que difícil és trobar l'equilibri entre deixar-los tocar cançonetes perquè vegin el fruit de la seva feina, però no deixar que passi l'arada davant el bou.
Difícil paper, aquest de ser mestre. Però segur que molt més enriquidor que el de simplement donar classes. Encara que donar classes et faci molt més popular i simpàtic. La ètica professional ens fa ser mestres. I si algun alumne es queixa, pensar per dintre "algun dia m'ho agrairàs".
(Que trist, ja començo a parlar com la gent gran)

Advent a deshora , monges i mimoses

La mimosa ha estat sempre un arbre molt estimat per a mi, no se ben bé perquè, tot i que hi poden tenir a veure alguns records d'infantesa.
Abans treballava a un altre poble, i per anar a la feina, després d'un revolt de la carretera em trobava una mimosa. Durant anys vaig estar observant-la, i a la primavera, quan estava rodejada de flors esplendoroses i la veia allà, humil i verda rodejada de tants colors, jo li picava l'ullet, i pensava que ella floriria quan ningú mes ho fes. Amb els dies grisos i més mancats de llum, mentre els arbres i les plantes dormissin extenuats, esclataria la mimosa.
Quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill i vaig saber que naixeria a finals de gener, vaig pensar que seria més o menys, quan la mimosa estigués florida. Vaig estar vigilant-la tot l'embaràs. Era com un calendari d'advent privat, només per a mi, i per l'advent a deshora que estava vivint. Esperar el primer fill és una experiència única. Veure aparèixer les primeres puntes verdoses amb aquell groc tan tímid al principi, em va fer aquell any, més que mai, un pessigolleig molt especial.
Poc a poc la mimosa anava tornant-se més groga, i el meu cos anava acabant d'arrodonir-se.
Un dia vaig anar a treballar i quan vaig veure la "meva" mimosa vaig pensar que havia errat els comptes, perquè l'arbre ja esclatava de llum i a en Miquel encara li faltava una setmana, o més i tot. Aquella mateixa nit vam fer-li una festa de comiat a l'Àngels, que entrava a les carmelites, i vaig anar molt atabalada. El dia següent, que era dissabte, em vaig llevar pensant que m'havia caigut malament alguna cosa del sopar. Però el que passava era que anava de part.
En Miquel va néixer tal dia com avui, ara fa set anys. Està d'enhorabona ell, i també l'Àngels, que va començar a ser monja a l'hora que jo començava a ser mare.
Ja no hi passo, pel costat d'aquella mimosa, però avui n'he vist una que estava espectacular.

Dues cites sobre l'amor

"Amor platónico es el nombre que da un necio al cariño que surge entre una incapacidad y una frigidez" (Ambrose Bierce)
"La cobardía es asunto de los hombres, no de los amantes
los amores cobardes no llegan a historias, ni a amores, se quedan ahí.
Ni el recuerdo los puede salvar, ni el mejor orador conjurar"
(Silvio Rodríguez)

Uns patins!!!!

Doncs això, que no hi ha res com ser bona nena: els reis m'han duit uns patins en línia. Són realment màgics, aquests reis que encerten el que volem, i el nº i tot!
Ens n'han dut uns a cada membre de la família (a la gata no, no en fan de tan petits!)
Dilluns els vam estrenar el Miquel i jo, i vaig tornar entusiasmada. Això de patinar és molt divertit!
Vaig aprendre vàries coses que es poden aplicar a la vida en general:
- Que abans que avançar, el més important és saber frenar...
- Que avançar sense control és sinònim de caiguda molt dura
- Que caure és dolorós, però si rius i et tornes a aixecar et pots continuar divertint.
... També vaig aprendre una altra cosa, no tan filosòfica: No és bona idea frenar abraçant els fanals, perquè:
- El cos s'atura però els peus segueixen, i la patacada està assegurada
- No és gaire elegant, i si et trobes un alumne et poden perdre el respecte que et tenen
- El teu fill pot anar dient que la seva mare abraça les faroles pel carrer, i queda francament malament.

els reis ja venen....

Així els va dibuixar el Mateu a finals de desembre. Vam fer servir aquest dibuix a la felicitació de Nadal, i no me'n puc estar ara de compartir-ho amb tots.
Ara us el desxifro: els tres reis que van en barca. (el Mateu de gran vol ser pirata) N'hi ha dos que remen, (podeu veure els rems a l'aigua fent la ondulació de l'aigua) i el que riu més és que està duent el timó (pillin, ell no fa esforços i així pot anar rient)
Van seguint una estrella que a la cua porta escrit cap on han d'anar (gràcies a Deu no els ha dibuixat seguint un GPS!) i tenen l'àncora preparada per quan arribin. Els està mirant un peixet, i davant de tot, al centre, podeu veure un tauró, amb una aleta dorsal una mica hipertrofiada, però tauró al capdavall.
Ai, no se, dieu-me marassa, però la veritat és que em sembla genial. I més per tenir només quatre anys!
Vosaltres què en penseu?
Ei, per cert, bons reis!

La mani de Madrid

Ningú més diu res de la manifestació de Madrid de l'altre dia? He estat fent una repassada ràpida per la blogosfera cristiana i només he vist el comentari del Jordi.
Hi ha algú que s'animi a organitzar una contra-manifestació de cristians normals? Per exemple,de cristians que no ens molesta que dues persones del mateix sexe s'estimin, de cristians que no volem de cap manera imposar la nostra manera de fer als altres, de matrimonis cristians, famílies que tenim només dos o tres fills, de Cristians que votem a partits polítics molt diversos, de Cristians que se'ns cau la cara de vergonya amb la Cope, de Cristians que volem que l'església s'auto-financïi, de Cristians que no ens molesta que eduquin als nostres fills en la ciutadania...
Seria una manifestació molt nodrida, molt multicolor. Amb moltes famílies tradicionals, i també famílies reconstruïdes, i mares fadrines, i amb gais i lesbianes cristians, que n'hi ha, i molts... Com diu el Jordi en el seu post, ara està descobrint molta gent cristiana.
La contra-manifestació que proposo no té perquè parlar del celibat dels capellans o de l'exclusió de la dona a l'església, (una vaga de dones a les parròquies, una altra proposta que faig) Són temes que ens preocupen també a una gran part dels cristians, Però suposo que no podem tocar tants temes.
La manifestació no anava d'això, sinó d'intentar atacar un govern perquè es suposa que ataca a la família (a mi que em perdonin, però són els que més han ajudat a les famílies amb lleis socials, el que passa és que la seva visió de família és molt més ample)
El que m'esgarrifa de la manifestació del passat diumenge és aquesta visió monolítica de la família i dels cristians, i la simplicitat dels periodistes que no reflecteixen la pluralitat de l'església.
Vull agrair al meu bisbe que no hi anés.
Diguem alguna cosa. Tots! Perquè si no, potser estem col·laborant amb el nostre silenci.

pd. Un cop publicat el blog visito aquest article d'Eclesalia. Penso que ho expliquen molt millor que jo.

balanç i pregària

Balanç
Durant l'any 2007 aquest blog ha tingut 10489 visites, amb 17986 pàgines vistes.
Surten a 874 visites mensuals, i 29,1 visites diàries.
Moltes gràcies a tots.
Quan el Jordi em va regalar aquest blog poc em pensava que això m'agradaria tant. La veritat és que tenia por que "se m'acabessin" els temes. I no, no se m'acaben. He de dir, però, que molts no els poso. Per prudència, per no ofendre, per mantenir la intimitat, la meva o la de la gent que estimo.
Gràcies per llegir-me. M'agrada, això dels blogs, aquesta mena de diari exhibicionista.
Pregària.
Gràcies Senyor, per tot el que he rebut, que és tant, aquest any passat. Gràcies pels amics, per la gent que m'estima, que és també tanta, i per la família, Gràcies pel Jordi i per aquests fills.
Senyor, accepto la pena que he viscut aquest any, que és poca però molt intensa. Aprenc d'ella, em fa més vulnerable i em posa més a ran de terra. Faci's la vostra voluntat, que la meva ja la sabeu.
Senyor, et vull encomanar la gent que estimo i que no s'ho està passant bé. Et prego per la Mariona, per l'Eloi, per la Itaca, per la meva padrina jove i la meva padrina, per l'Arantxa. Et vull encomanar els avis que estan a Sant Jaume amb la meva padrina, molt especialment els que no tenen gaires visites.
Senyor, et vull encomanar els que ja no hi són. Molt especialment la tia monja, que et va venir a trobar en divendres Sant, i el Jesús, que va morir tan aviat i va deixar un buit tan gran en gent que estimo tant.

Gràcies, Senyor. Gràcies per aquest 2007.