Món Walt Disney

Ve la tia monja a ca nostra a dinar. Cada any penso que serà el darrer any que la veig, però sempre torna, una mica més arrugada i desmemoriada que l’estiu anterior, i amb la mateixa concepció del món i el mateix humor.
Sempre em fa pensar molt, aquesta dona. És germana del meu padrí Guillem, el pare de la meva mare. Té 87 anys, i en fa quasi 70 que és monja.
Ara li està dient al meu fill Mateu: “Aniré al cel, i tu encara no hi seràs, i jo aniré al bon Jesús i li diré : aquell nin que nom Mateu, l’has d’estimar molt”

La tia té una anècdota molt graciosa: va ensenyar a llegir i escriure a Fèlix Pons, que al cap dels anys fou president del congrés dels diputats. En un d’aquests dinars ens va dir
- Em vaig trobar en Fèlix, i li vaig dir eh? No vos penseu que m’ho vaig callar!
- I què li vau dir?
- Ai, Fèlix! Tan bon al•lot que eres, i ara socialista!!!!
(M’hauria agradat veure per un forat la cara que va fer el Fèlix Pons. Memorable, segur!)

La tia en algunes coses és molt moderna, per exemple, diu que no li estranya que no hi hagi vocacions, que avui en dia a les dones no els cal ser monges per ser lliures. De fet, sempre he pensat que es va fer monja per sortir del poble, per veure món, per estudiar, per no lligar-se a un home i quedar-se per sempre a la casa, servint els vells i criant al•lots.
En canvi, en altres coses és súper simplista: Parlant amb ma mare d’altra gent de la família que ha desaparegut quan la padrina ha tornat gran i ens han deixat amb el marrón, té una argumentació en blanc i negre, que es redueix a: la meva mare és molt bona, una santa, els altres són molt dolents, i Déu pagarà d’alguna manera a ma mare que s’hagi dedicat als vells, i als altres, els dolents dolentíssims, Déu els castigarà, o si més no, quan morin segur que aniran a l’infern i ma mare els veurà entre els núvols mentre els altres es recremeran a l’olla.
I jo penso, que fàcil seria si realment el món fos així: els bons molt bons, els dolents molt dolents, un món Walt Disney, on sempre al final guanyés la justícia.
I en aquest món no plouria mai en dissabte si els bons fan una costellada, i en els moments importants sonaria una melodia (en to major i acords disminuïts en moments àlgids) i sobretot, els bons serien molt bons, sempre tindrien sort, els tocaria la loteria i no es posarien malalts, i els dolents serien molt dolents, i a més lletjos, i no els aniria res bé, i se’ls tallaria l’allioli i se n’anirien a l’infern.
Així de fàcil.
Hi ha molta gent que pensa així.