La tia va morir divendres sant, cosa significativa per una persona de vida consagrada que es deia Magdalena de la resurrecció.
He estat a Mallorca menys de 24 hores, però encara m'ha donat temps de veure el camp tot esquitxat de groc, el mar canviant sempre, les roques eternes guaitant la vida que passa.
Ha estat un funeral intens, amb una homilia vibrant, emotiva però alegre. No deixava de ser dilluns de pasqua!
Just abans de la missa una monja molt amiga seva se'ns va acostar i ens va comentar que estava contenta de la seva mort, de que estigués ja en la glòria, etc. Ho deia contenta de veritat,estava contenta malgrat que s'estimaven i que la trobarà a faltar.
A mi em va tocar el cor, aquesta estranya joia, absolutament coherent amb algú d'una gran fe, però que a mi encara em costa.
Quan algú que estimo mor, solc passar per moments en què els dubtes em ronden.
Realment crec en la vida eterna? O simplement se'm fa insuportable l'alternativa? Ara que sento la tia encara tan propera, és el seu esperit que em besa o és només que se'm fa insuportable que s'hagi extingit la seva persona?
Sol passar, se que no sóc la única que li passa, és normal... Però no deixa d'esglaiar-me la meva poca fe.
Després d'un temps, però, reneix la confiança. Confio que Jesús va ressuscitar i que la tia també participa d'aquesta resurrecció. Ara la seva ànima es dissol en el gran amor, com el sucre dins l'aigua.
Per cert, escric aquest post mentre l'avió s'enlaira, camí de tornada a Barcelona. Em fa pànic això de volar, i no se si plantejar-me si realment crec en la resurrecció és un bon auguri!
2 comentaris:
Morir en divendres sant? quina passada! (amb perdó). Resurrecció, unió total sense dissolució, deixant que cadsacú sigui ell eternament plé... és massa fort per entendre-ho... o tan senzill com dos persones que s'estimen, no? Anyway.. bona pasqua!
Eloi: la química no és el meu fort, però em sembla recordar que quan el sucre es dissol en l'aigua és que les mol·lècules del sucre s'intercal·len en les mol·lècules de l'aigua.
Em sembla una metàfora molt maca, una bona imatge, no se, pensar que l'ànima pot estar tan unida a Deu. És com el conte de la nina de sal que davant del mar li pregunta "qui ets?" i quan es submergeix i es va dissolent diu "Ja se qui sóc jo"
No se, no ho acabo d'entendre. Però em sembla bell.
Per cert, a tots els que em vau donar el condol per la mort de la tia us vull donar les gràcies. La veritat és que amb 87 anys i el maluc trencat tenia davant seu uns mesos molt dolents, amb patiment i dolor. En canvi, va morir serena i feliç, i vam poder acomiadar-nos d'ella. Crec que és el darrer regal que Deu li va fer.
Publica un comentari a l'entrada