El teu record

Molt sovint em pregunto què diries de mi si poguessis veure'm ara. Si series condescendent amb les meves incoherències. Si sabries reconèixer en mi a la noia de vint-i-pocs que vas tenir al costat tantes estones, tocant la guitarra, pregant a la cripta, parlant hores i hores.
Perquè estic molt canviada, saps? Tanmateix, penso, sempre havíem estat tan diferents, tu i jo. Suposo que per això teníem aquesta complicitat tan especial. 
Ja sóc una dona madura, Bartolo. Tinc dos fills i un marit que mai et va conèixer. La vida m'ha donat moltes coses bones, i m'ha esgarrapat molt fort altres vegades.

Mai sabrem què hauries arribat a ser, tu, si t'haguessis posat el casc aquell vespre de Juny. Tu has quedat allà, penjat dels vint-i-dos anys, amb la teva veu rovellada, la guitarra, els tatuatges, la lluïssor als ulls.

Et vaig prometre que sempre seria fidel al teu record. Pensava, en la meva gosadia, que sempre més ploraria. Malgrat encara em fas plorar, no sabia en aquells moments que ser fidel al teu record voldria dir retrobar la felicitat, i viure-la intensament de part teva. Ser sempre conscient que en qualsevol moment la vida dóna un gir, i que cada petita engruna de felicitat, de goig, s'ha d'assaborir.

I sí, som feliços, els que et vam estimar. Parlem de tu, amb aquella tossuderia de no voler que te'n vagis. Tirem endavant. Una mica, de part teva.
Guardem el teu record com un dels més preuats tresors.