Cada dos o tres anys, la padrina Maria demanava a món pare que, camí de la cala, passéssim per dins de Santanyí. El meu pare es ficava pels carrerons del poble, i en arribar al lloc returava una mica el cotxe.
I la padrina mirava per la finestra, i sempre feia un gemec mig amagat que es pensava que els altres no sentíem. Solia donar cops a la finestra amb el ventall, i sentenciava amb veu una mica trencada: "això era ca meva"
Tinc aquells moments clavats als plecs del cor. Jo estava embotida entre la finestra i sa padrina, mumare i la meva germana també assegudes darrera en aquell 850 amb seients d'escai que amb la suor s'enganxaven a la pell de les cuixes i feia tant mal.
I a mi em feia una mica de vergonya, el gemec de sa padrina, els ulls plorosos, la pell tremolosa del seu braç donant cops de ventall a la finestra. Ja ho sabia, que sa padrina havia viscut la infantesa en aquell carreró asolellat, però no acabava d'entendre què significava per a ella. Als meus pocs anys, la vida començava amb jo: que els meus pares o els meus avis haguessin viscut abans era una teoria, però per alguna mena d'egoïsme infantil, allò no importava: la vida començava amb mi.
Ja no sabria trobar aquell racó tan estimat de sa padrina, que fa catorze anys que va morir. Ara que tinc fills que amb la seva insolència es pensen que la vida va començar amb ells, molt sovint penso en ella, en sa padrina Maria, que a més del nom em va donar tantes coses.
Avui he tornat a la cala. Des de l'aigua he mirat la barraca on guardava la barca el tio Tomeu. Les emocions m'han anat a la gola. Tenia els meus fills papallonejant a l'aigua. Jo els he dit aquí vaig passar molts horabaixes d'estiu, quan era nina.
En Miquel i en Mateu han continuat bussejant i fent el burro a l'aigua, com si jo els hagués dit la cotització de la borsa. Mentre, un alemany amb panxa cervesera s'estava prenent el sol davant la barraca, amb un matalàs inflable, i a mi m'ha semblat que estava profanant el lloc sagrat de la meva infantesa.
I he recordat la padrina, el seu gemec amagat i la meva indiferència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada