L'esfera

A vegades he sentit com si la meva vida adquirís volum. Com si fins en aquell moment jo hagués estat una circumferència i m'estigués tornant esfèrica.
M'explico?
El que fins aleshores era pla s'expandeix, cap amunt, més enllà dels meus límits, com si tota jo pogués irradiar llum; i a l'hora cap al centre, al ventre de mi, com si les meves vísceres fossin una porta secreta que duu a un nucli poderós i del qual no veig el final, a la manera d'aquells forats negres que m'han explicat mil cops i no acabo d'entendre.

És quelcom subtil, però preciosament intens.
Repasso els moments en que he sentit això, i han estat moments de gran patiment, la majoria. I algun de molt goig, però els menys.
Potser és una manera de trobar sentit a coses com el dolor o la pèrdua, a les mossegades que em trobo en el camí, però ser conscient d'aquest procés de créixer m'ha anat molt i molt bé per a acceptar amb serenor les tempestes.
Quan ens enfrontem al buit, a la pena, a les llàgrimes. Tenir molt present que les crisis són oportunitats, malgrat fan mal, perquè sempre en fan. Que tot creix esquinçant el present, i res del que val la pena es construeix sense dolor