Mireu aquest tweet:
Una professora de castellà corregeix una redacció i s'equivoca, amb un error absolutament beneit, qui sap si produït per la pressa, per l'estrés, per haver-ho llegit cinquanta vegades malament. El cervell és molt cabró, a vegades.
Doncs el pare de la nena envia una foto a Pérez-Reverte, que amb la seva indubtable superioritat intel·lectual i facilitat de paraula munta un pollo, i un munt de gent se'n fot de la professora. Alguns fins i tot demanen que l'acomiadin, i no falten els que fan la cantarella de que si són de la pública no se'ls pot fer res perquè tenen plaça, i si són de privada són enxufats, i tal.
Que fàcil que ho té la gent per opinar. I per fer llenya de l'arbre caigut.
Aquesta gent no s'equivoca mai, mai, mai? Aquesta gent sap com d'extenuant pot ser la docència?
I una altra cosa, permeteu-me. Què és ser un bon professor? No equivocar-se mai? Segur? O potser somriure quan els teus alumnes et corregeixen, felicitar a qui t'ha enganxat i mostrar que equivocar-se és humà, i que tots podem aprendre?
Volem professors que mai, mai, mai s'equivoquin?
Jo no. Per a això ja ens aniria bé tenir robots. No s'equivoquen mai, i no tenen baixes laborals. Això sí, mai abraçaran els alumnes quan tinguin un mal dia, ni els cordaran els cordons de les sabates, ni els picaran l'ullet quan els retornin un examen amb molt bona nota.
Vull que els professors dels meus fills s'equivoquin, i sàpiguen acceptar-ho. Penso que els meus fills aprendran més d'ells que de persones rígides que mai dubtin.
Vull que els professors dels meus fills els acompanyin en el seu camí, que els ensenyin a col·laborar, que despertin en ells la inquietud artística, la curiositat científica, l'esperit crític... I això, de debò que no té res a veure amb fer una falta d'ortografia. UNA falta d'ortografia.
A aquest pare indignat, i a Pérez Reverte, (a qui per cert, admiro molt i llegeixo sempre que puc) els desitjo que no s'equivoquin mai. Si són tan intransigents amb els errors dels altres, suposo que viuen fatal els propis.
6 comentaris:
Totalment d'acord amb el que exposes.
Exceptuant amb el final. Jo no admiro gens ni mica Pérez Reverte.
Sort que jo no m'equivaco mai...
Xavier, admiro a Pérez-Reverte, voldria saber escriure com ell. Pons007: a mi, en canvi "todo me male sal" ;-)
El pitjor de tot és ser més papista que el Papa. No és dolent equivocarse, el que és dolent és no saber-ho reconéixer o no poder-se justificar.
Una abraçada, Maria.
Elo
Gràcies per la reflexió i completament d'acord. A vegades les xarxes socials serveixen per donar bombo a certs temes aïllats del seu context i ràpidament massa gent s'hi puja al carro. Massa gregarisme i retweets ràpids superficials...un cop més, anem massa ràpids. Pensem abans d'actuar.
A priori tots acceptem que ens podem equivocar...però quan ens toca ens cou molt. Com a metge és un tema que sempre m'ha preocupat (em consta que en general a tos els de la professió) especialment per la judicialització que ens envolta (podríem dir que ens amenaça). En qualsevol cas res de no justifica una humiliació com aquesta i menys encara un judici obert a les xarxes.
El meu suport a l'afectada. Si pensessim una mica i dialoguéssim més, molts conflictes es resoldrien en harmonia enlloc d'aquestes estridències fora de lloc.
Publica un comentari a l'entrada