Analgèsics

Continuo penjant posts que vaig escriure a Mallorca. La cremada de la que us parlo ja està totalment cicatritzada

Avui m'he fet una cremada enoooorme al braç. El meu problema és que no controlo bé l'espai, per això sempre em cauen coses i em cremo, o em tallo, o caic si els graons no són perfectes.
És terrible, el dolor d'una cremada. M'hi he posat Aloè Vera de seguida, i cada dos per tres me n'hi vaig posant, però de tota manera fa molt mal, això.
La meva rebesàvia, la mare de la meva besàvia, va morir cremada. Era ja gran i estava baldada, no podia caminar i a penes es movia. La meva besàvia la va deixar asseguda a una taula camilla i se'n va anar al terrat, a estendre roba. Mentre la filla era fora el braser va encendre els faldons de la camilla. La senyora cridava però la filla no la sentia.
Quan va arribar la filla la va apartar com va poder, però ja s'havia cremat les cames, els braços, les mans i bona part del cos.
Va morir el dia següent. Us estic parlant de principis del segle passat. No hi havia analgèsics, i em temo que aquella pobra dona es va haver d'empassar el dolor amb humils Aloè Veras, potser la van emborratxar, és possible que quedés inconscient però segur que va morir de dolor.
Sempre hi penso en ella, quan em faig una cremada. En ella i en la quantitat de gent que avui, en ple segle XXI no té accés als analgèsics.

Castells de sorra

Ara que torno a tenir connexió a internet aniré penjant aquests dies entrades que no vaig poder publicar durant l'estiu. Aquí va la primera.

L’arena de la platja on solem anar és molt fina, i va molt bé per fer castells de sorra. En Miquel, que té sis anys, és un autèntic enginyer. Ja sap que la sorra humida és més manejable, però s’ha de barrejar amb una quantitat de sorra eixuta per obtenir la consistència adequada. Li encanta calcular el risc que pot permetre’s: si fa un castell prop d’on trenquen les ones podrà fer camins per on passi l’aigua, però en contrapartida serà molt més fràgil, perquè alguna vegada una onada massa forta s’empassa d’un glop un bon tros de la construcció.

Ahir va fer un castell realment maco. Amb caminois que s’omplien amb les onades, i ponts i túnels, i unes algues que semblen palmeres sobre les torres que feien maco. Hi havia estat molt temps, perquè es va posar a construir-lo gairebé quan vam arribar a la platja i quasi no es va banyar.

Ell sabia que la seva obra mestra estava exposada a les ones, i construïa afanyosament dics de contenció, hi posava pedres, emprava el seu cos per impedir que les onades hi arribessin, reconstruïa els trossos malmesos....

Quan li vaig dir que havíem de marxar es va atabalar. Va voler posar-hi més protecció, però les ones se la menjaven. I es va començar a angoixar. No era com els dies en què es fa el ronso per continuar jugant, estava realment preocupat.

I em va dir “mama, no ho entens? M’he de quedar a protegir el castell, si no s’enfonsarà!”

Em va costar molt convèncer-lo de marxar, i va marxar trist perquè sabia que no tornaria a veure el seu castell.

I mentre tornàvem agafats de la mà, amb el Miquel trist pel seu castell perdut, pensava que els grans som ben bé com els infants: Quantes vegades no ens esforcem a mantenir en peu fràgils castells de sorra? Relacions que ens fan mal, feines que no ens omplen, una imatge nostra que volem preservar, un nivell de vida que no ens fa feliç... I això ho fem malgrat sabem que en el fons és inevitable que d’un moment a un altre el castell es dissolgui amb el primer cop d’onada que arriba. Però continuem lluitant, que no sigui dit que no hi vam posar tot de la nostra part, tot i que hi deixem la salut i les forces.

I quan abandonem la platja ho fem tristos pel castell perdut, enlloc d’alegres per no haver de continuar lluitant contra l’inevitable.

Les nostres platges, les nostres vides, estan plenes de castells que construïm i mantenim a costa de la nostra felicitat, moltes vegades. Deixem que se’ls empassi la mar?

Les vacances s'acaben

Ara estic en aquells dies de final de vacances. Aviat tornarem a Mataró, hem començat a endreçar la casa, guardar coses, plegar l’hamaca, rentar tovalloles de platja de la gent que ha marxat...

La gent que ha marxat. Els que ja han hagut de tornar a Mataró. Aquests em deixen una pena dolça.

Com aquell esclau que sostenint la corona al Cèsar li anava repetint que és mortal, les habitacions buides dels que ja han marxat em van recordant que aviat la meva habitació estarà igual: amb el matalàs orfe cobert amb una tela que el protegirà fins l’estiu que ve, les persianes tancades, la cortina posada...

A vegades m'agrada pensar que un tros meu, una essència, com un fantasma, es queda a viure entre aquestes parets blanques que m'han vist créixer, i espera que torni l'estiu següent.

Hi crec molt, en les vibracions que deixa la gent als llocs, segons sigui feliç o infeliç. Potser en parlo en una altra entrada al blog. Si aquesta casa té una mena de consciència, un disc dur on guarda imatges, sensacions, colors, converses, segur que té guardat un munt de bons moments, de bons amics, de plenitud.

A Mataró sóc feliç, m’agrada la rutina de l’hivern, no em puc queixar de com estic vivint. Però aquests dies de final de vacances em produeixen una pena dolça i constant. Ha passat molt ràpid, no se si m’ha acabat d’aprofitar, com diria Neruda, fué tan corto el amor y tan largo el olvido.

El Guapo

No vam saber mai com es deia, tampoc és que fos un noi espectacular, però estàvem molt desenfeinades a la platja, li vam penjar totes les virtuts imaginables i el vam batejar com “el guapo”, per raons obvies. Durant anys i anys ens el vàrem estar trobant al mateix racó de la platja on anàvem nosaltres, als búnkers, lluny de la “zona familiar”, que és el tros de platja que hi ha just a l’entrada. Als Búnkers s’hi arriba després de caminar un quart d’hora, i això fa que estigui sempre molt més buit de gent, mentre que la zona familiar està plena de famílies amb nens petits, inflables i castells de sorra.

I cada estiu als búnkers prenia el sol el guapo, sempre solitari, arribant amb el seu caminar elegant i la tovallola esfilagarsada sobre l’esquena.

Per la gent a la que saludava suposàvem l’edat que tenia (uns anys, pocs, més que nosaltres) i a quin institut anava. Després, per la nostra natural idealització, vam suposar que anava a la universitat, i desitjàvem que estudiés a Barcelona, com molts illencs universitaris, amb l’esperança de trobar-nos-el un dia al metro.

El vam anar espiant, sense atrevir-nos mai a encetar converses que havíem encetat amb altres joves de la platja. Ell semblava no donar-se compte que existíssim, però nosaltres sabíem quina era la seva bicicleta (això al principi, quan no teníem edat de conduir) i després el cotxe de segona mà que duia (segur que era el vell de la seva mare, tots hem començat a conduir amb el cotxe vell de la mare) i més o menys a quina zona vivia.

El guapo. Algun dia ens dèiem “he vist el guapo” i sempre hi havia la llista de preguntes: On? Com? Quan? Amb qui?

Amb qui! Aquesta era la pregunta més delicada. Anava a les festes dels pobles poques vegades, i amb grups de gent, més o menys nombrosos. Ell solia anar encara més guapo, mai anava mudat com molts joves que s’empolainaven per anar a les verbenes, ell anava natural, amb una simple camisa de fil crua, uns shorts i unes avarques era encara més guapo. En aquests grups hi havia nois i alguna noia, que nosaltres observàvem i jutjàvem amb una ràbia i una gelosia insospitada.

Mai el vam veure agafat de la mà de cap noia.

Fa uns anys ens vam deixar de veure. L’any passat ens el vam trobar a la Cantina del club nàutic. Portava una camisa oberta, mostrant el pit torrat pel sol, anava sol com sempre, i conduïa un Audi, cosa que va fer que baixés l’aurèola de progre que tenia.

Aquest any ens l’hem tornat a trobar. A la zona familiar, que abans menyspreàvem . On érem nosaltres amb els nens, els flotadors i els castells de sorra.

Ell anava amb dues criatures. Conservava la mirada salvatge, el somriure blanquíssim... I havia fet panxa!

Ens vam mirar i per primer cop va fer un petit gest de reconèixer-nos, tot somrient i aixecant la mà de la seva criatura, com mostrar-nos que ell també ha crescut, s’ha fet gran.

Per això feia tant temps que no el veiem. També ha tingut fills. També ha fet panxa. També s’està fent gran, com nosaltres, que ja no anem amb aquells bikinis tan atrevits.

Els nostres mites fan panxa. Han anat fent-se grans, com nosaltres. I ara es queden, com nosaltres, a la zona familiar, a jugar amb els nens.

Us extranya?

...O com diuen a Mallorca , Trobau raro que no m'aturi a escriure coses?
Estic capbussant-me en aquest blau immens. Tinc sal a la pell i tot el sol dins els ulls.
Dedico aquest post al Marcos i a l'Àngels, que els trobem molt a faltar. Una abraçada a tots dos des del paradís, que ho és menys sense vosaltres

meme

El Ramon m’envia un meme, i ja van dos! a veure si me'n surto. Em demana que recomani blocs. A Mallorca no tinc connexió a Internet a casa, i per connectar-me he de fer quilòmetres. Escric això des de casa, de memòria, i quan em connecti intentaré buscar les adreces i posar-les correctament.

A més dels blocs que tinc als enllaços, us recomano aquests altres:

Un bloc en català: El bloc dels oients de versió original. M’agrada molt molt molt.

Un bloc en un altre idioma: El Gorkalimotxo.

Un post d’especial interès: un microconte del post de la Care, que ja vaig recomanar en un altre meme

Un web: Menéame, o la prova que internet posa a l’abast de tothom tota la informació

Una eina d’Internet: Google earth. Tinc gent que estimo i viu lluny, i el google earth crea addicció. És un petit exemple de com les distàncies han canviat amb la xarxa.

Un Video/ un Audio... Els aniré penjant aquests dies.

Envio aquest meme al Vladimir, El Manel Filella i L'Eloi Aran
Petoneeeeeets

Arribada

Penjo ara un post que vaig escriure quan finalment vaig arribar a Mallorca per estar-m'hi tot l'estiu. És una mica antic, però connectar-me aquí és una proesa

Arribo de nit a la casa en calma. Entro de puntetes a l’habitació on dormen els meus nens, fa més d’una setmana que no els veig i els trobo dormint despreocupadament. Els abraço, fan olor de nen, els faig un petó i els noto suats. Fa calor, aquesta nit.

Els prometo que no tornaré a passar tan temps sense veure’ls. La veritat és que se m’ha fet insuportable.

Malgrat la son, m’assec una estona a la terrassa. Necessito desintoxicar-me. Hi ha un silenci monacal, que no gosen destorbar ni els grills. La lluna festeja el mar en calma. Em recolzo a la barana. Parant molt la orella, sento el soroll de les ones. El pi majestàtic m’acull, l’oratge suau de la nit m’acarona. Alguna vegada passa un cotxe. Respiro fons, olor de pi i de nit. Ara sento una òliba. Noto la humitat a la pell, però no em molesta.

La lluna plena destorba els estels que tímidament gosen guaitar per darrera la fulla de la palmera.

Dono gràcies a Deu de poder tornar a estar aquí. Són les dues de la nit. Finalment he arribat a ca nostra.

Temps de Relax

Ara que qui més qui menys està de vacances, us penjo aquesta petita delícia relaxant.
Una mica com a prova de que no hi ha enemics irreconciliables i que els gats no són tan esquerps com diuen els que no en tenen.
I el vull dedicar al titi, el meu primer gat(que com el primer amor, no s'oblida mai, segons va dir el pèrich) que era talment aquest.

Avui fa un any

Avui fa un any que vaig ser vilment segrestada, maltractada i oblidada a l'aeroport del prat. Precisament avui he de tornar a agafar un altre vol, he de fer el mateix trajecte, Barcelona- Palma.
Tinc poca memòria, i per això em faig aquestes preguntes. Algú va dimitir? Es van tornar totes les maletes?
Tornarà a passar? m'ho pregunto mentre intento encabir-ho tot en una maleta minúscula, per tal de no haver de facturar.
Van aconseguir alguna cosa, els que van fer aquella salvatjada?
Bé, si, han aconseguit que cada vegada agafi l'avió amb més prevenció.
Espero que no aconseguissin el que demanaven. Com els nens petits, que no se'ls ha de donar el que demanen de mala manera.
Que tingueu bones vacances, i bons viatges.

La missa de les Santes

Acabo d'arribar a casa després de tocar la missa de les Santes. La música d'aquesta missa és maquíssima, no entenc com no es toca més, vull dir a les sales de concerts.
Faig aquest mini-post per explicar-vos com d'indignada estic. Quan la missa començava s'ha saludat als assistents: al bisbe, als capellans que havien de concelebrar , als representants de l'ajuntament, etc... i als representants de caixa Laietana!!!
Perquè se'ls saluda? Han pagat més? Són més cristians?
Jo entenc que facin menció dels representants que el poble hem escollit democràticament, però perquè es té aquesta deferència amb representants d'una entitat bancària? per la seva pietat vers els desvalguts?
Hi havia monges de moltes congregacions, segur que hi havia algun sindicalista, i algun accionista de Repsol. Què passa? perquè no se'ls saluda a ells?
Quin favor econòmic ha fet la caixa Laietana perquè se l'anomeni a la missa de festa major? I és més, encara que l'hagi fet, això no és barrejar ous amb cargols?
Al Cèsar el que és del Cèsar, no?

Les Santes

Escric això just abans de marxar a tocar a la missa de les Santes. M'agrada aquest ambient de festa que es respira. M'agrada anar pel carrer i trobar-me tot de gent. Sento les campanes repicar, m'han llevat els petards a les 7 del matí i ahir vaig anar a dormir força tard, però m'agrada. Encara que no sigui una autèntica mataronina, m'agrada.
Dic que no sóc una autèntica mataronina, i només m'entendran els que, com jo, no són "dematarodetotalavida", que és com ho diuen, amb un punt d'orgull i casi sense respirar, com si fos una sola paraula, els que tenen quatre generacions endarrere de gent nascuda a Mataró.
Malgrat no tenir aquest pedigrí que molts exhibeixen amb orgull, m'agraden les Santes. De tota manera, i suposo que perquè em manca aquesta puresa de sang, trobo que estan bé, però que tampoc són "les millors del món", que hi ha altres festes majors molt sentides també, i que fins i tot alguns aspectes de les Santes es podrien millorar.
Dit això sense ànims d'ofendre als Santeros purs.
Glòria a les Santes!

Si aneu a Mallorca

A Mallorca ja hi ha molta gent, i tinc una mena de prevenció a l’hora de parlar-vos d’aquest lloc, com els pescadors que no diuen on pesquen els millors calamars, perquè no hi vagi més gent.

Però no me’n puc estar de fer-vos una recomanació. Si aneu a Mallorca i teniu prou temps per fer-ho, agafeu un vaixell. No s’hauria de passar de la voràgine a la pau en vint minuts, que és el que tarda l’avió de Barcelona a Mallorca. Hauríem de tenir un temps de descompressió, d’anar asserenant l’ànima, d’anar preparant-nos perquè la terra ens rebi. Per tant, si nombre de dies de vacances us ho permet, aneu en vaixell. Preneu-vos-ho amb calma.

I si és possible, ja posats a demanar, que sigui un vaixell que arribi entre les 8 i les 9 del vespre. I si feu aquest vaixell a aquesta hora, heu d’escollir seients a babord, o sigui, la banda esquerra del vaixell. Té la seva importància.

Asseguts a babord, doncs, aproximadament una hora i mitja abans d’arribar veureu molt lluny, a la línia de l’horitzó, una ombra grisosa i us preguntareu si és un núvol baix o una al·lucinació, perquè encara falta molt per arribar i si teniu posat el xip de l’avió pensareu que és molt d’hora per veure terra. Però és que en vaixell les coses van més lentes. I aquell núvol indefinit de la llunyania s’anirà convertint poc a poc en la roca estimada, la meva illa.

És important la hora. Perquè si arribeu al capvespre veureu els penya-segats de la serralada nord acolorits amb la llum agònica del sol ponent-se. I és un espectacle que val molt la pena.

Pot ser el primer regal que aquesta terra us dona. L’espectacle de les ones feréstegues estrellant-se contra el mur implacable de les roques salvatges, altíssimes, desafiants. Alguna vegada un veler navega innocent, blanc puríssim contra el gris-verdós i aspre de les roques. I és com veure una papallona davant d’un elefant. L’elegància de la fragilitat.

El sol amoroseix encara les roques donant un punt de calidesa. Poc a poc s’anirà fonent i la llum passarà a ser més freda i les roques perdran els matisos i seran encara més implacables. I el veler immaculat continuarà desafiant la duresa de les roques i l’embat de les ones. Com qui diu que davant de la fortalesa i l’agressivitat perdurarà la innocència i la puresa.

... ni et casis ni t'embarquis!

Doncs traint la saviesa popular, agafarem un vaixell. Ens embarcarem cap a Mallorca.
No és la primera vegada que viatjo en un dia "de mala sort".
Una vegada vam anar ma mare, ma germana i jo en avió. Era dimarts i 13, l'avió sortia a les 13 hores, embarcàvem per la porta 13 i teníem la fila 13. Just darrera anava una noia que duia un gat negre. El meu horòscop, que comparteixo amb ma mare, deia que sobretot no viatgéssim. I en primera plana del diari hi havia una notícia d'un accident d'avió de la mateixa companyia amb la que viatjàvem.
Anàvem mirant totes les coincidències i rèiem pels descosits. No ens va passar absolutament res, exceptuant que el gat es va marejar i... bé, el que passa amb la gent, el mateix però en versió felina. l'avió va anar a l'hora i no ens van perdre les maletes.
O sigui, que això de les supersticions no deu anar ben bé així, oi?

Sobre les relacions

Hi ha dues castes de gent: els que estimen, i els que són estimats.
La gent que estima és la que recorda els aniversaris de tothom. La que truca només per saber com va tot. La que sol organitzar sopars, parar taula amb estovalles i espelmes i copes pel vi. La que fa carícies i petons, i quan troba que a algú li para bé la roba que duu, li diu. Durant tot l'any van trobant possibles regals d'aniversaris, i algunes vegades no se'n poden estar i els compren abans d'hora. Per si un cas.
Els que són estimats ho reben, amb més o menys consciència. Sembla com natural, oi? No és que siguin egoistes, no és que ells no estimin també, és simplement que no se'ls acut que si la faldilla que porta tal persona és maca no fa cap mal dir-li. Algunes vegades no recorden els aniversaris. I solen dir que no els agrada regalar coses "perquè toca".
Algunes vegades els que estimen es cansen d'anar donant i es senten buits. Algunes vegades els que són estimats s'atabalen i desitgen que els deixin una mica en pau i no els demanin esforços.
Si sou dels que estimen, cal que vigileu per no demanar a la gent que sigui diferent del que realment és. Cal que preneu consciència que potser la vostra entrega incomoda una mica als altres.
Si sou dels que són estimats, cal que algun cop us mireu el que fan per vosaltres i tingueu un detall, ni que sigui petit, perquè els que estimen es sentin estimats.

if I were a rich man..

...dubi dubi dubi dubi dubi dubi dubiduuuu...
Ahir en un sopar a la fresca parlàvem de què faríem si ens toqués la loteria. El R., sempre tan provocador, va dir que es dedicaria a organitzar concerts de la Isabel Pantoja. (en pocs dies seguits he anomenat aquesta dona dos cops en el meu blog, això és preoucupant)
La C. diu que deixaria la feina. la M. amb el seu humor surrealista diu que es compraria molts abrics de pell i que aniria a la missa de les Santes (*)amb un abric de pell, perquè tothom la veiés. Desvariegem sobre algú que l'anés ventant. Ens imaginem l'escena i riem una estona.
El Jordi diu que ens compraríem un veler.
Fa molts anys jo vaig dir com viuria si em toqués la loteria. Deixaria de treballar a aquella escola de música on em feien fitxar tot el juliol, estaria només a l'escola de secundària, i em dedicaria més als fills.
Al capdavall, estic vivint com vaig dir que viuria si em toqués la loteria, o sigui que em puc considerar una persona afortunada.
De tota manera, com que sempre volem més, m'apunto a la idea del veler.
M'agraden aquestes converses intranscendents dels vespres d'estiu. Somniar és gràtis!
I vosaltres? Què faríeu si us toqués la loteria?
(*) pels que no sou de Mataró, us explicaré que l'ofici de les Santes es fa el dia de la festa major de Mataró. És el dia 27 de Juliol, de 10 a 13, la basílica de Santa Maria plena de gom a gom, i una calor que fon les idees... terrible!