Exitus

M'heu de perdonar tants dies sense penjar res al blog. Si us serveix de consol, estic escrivint moltíssim, però no coses pel blog. En aquests moments, a més, a la família estem passant una etapa que ens demana que ens concentrem, i això és el que estic fent.
Ara mateix no us puc explicar tot el que ens està passant. 
Però us convido a llegir un text: cliqueu en el següent enllaç.

Exitus

Amb ell vaig guanyar, fa molts anys, el primer premi al concurs Paraules d'Ariadna, de l'ajuntament de Sant Adrià del Besós. En aquests moments escric diferent, però he decidit no canviar res.
El text és autobiogràfic. La néta de la qual parla sóc jo mateixa, i el bebè és el Miquel.

Coses que vaig perdent

Em fa molta ràbia quan veig missatges d'aquests d'auto-ajuda, amb frases ensucrades al facebook, explicant que els quaranta, o els cinquanta són la millor edat. Suposo que estan escrits per a augmentar l'autoestima, però a mi, la veritat, em semblen carrinclons, superficials i alguns sexistes. Aquell que parla de l'atractiu de les dones de quaranta que els homes de quaranta no veuen perquè estan fent el ridícul intentant lligar-se una de vint, és de traca i mocador, vaja.

Com si la raó de les dones quaranta o qualsevol edat, fos ser atractiva als homes.
Em rebenta. Em rebenta que m'intentin "consolar" de l'edat que tinc.

No em sap greu tenir més de quaranta anys. Els meu vint van ser fantàstics, els meus trenta genials, els meus quaranta són espectaculars... 

I ho són per moltes raons: per la gent que em rodeja, perquè he fet (més o menys) les paus amb el que no pot ser, i perquè ara estic, d'alguna manera, recollint el fruit de molts anys d'esforços. I no em refereixo només a la novel·la, tot i que també a ella. 

Els meus quaranta, doncs, són genials, per les coses que guanyo... I també per algunes que estic perdent. 

Hi ha coses que sap greu perdre. A nivell físic, és cert que el meu cos no és tan flexible, és cert que algunes parts comencen a obeir massa la gravetat, és cert que aviat hauré de tornar a dur ulleres sempre. D'altra banda, però, em sento molt més sensual que quan tenia vint anys, potser és que la meva declarada intenció de ser una vella verda està fent el seu camí. A nivell espiritual, és cert que m'estremeixo quan penso en gent estimada que sempre més duré al cor...però tot i que he perdut gent, penso que, d'alguna manera mai els perdré. Sempre els duré en el cor. 

Però hi ha altres coses que m'encanta perdre. Estic molt contenta d'anar deixant anar llast.

- La Vergonya. 

Ara algú que em conegui molt somriurà: sempre havia estat bastant poca-vergonya, d'acord. Però he de reconèixer que cada vegada la perdo més, suposo que perquè cada vegada sóc més indiferent el que pensin de mi. Potser perquè he adquirit auto-estima? Perquè m'accepto més?

He entès que a vegades perdem grans oportunitats (laborals, personals, sentimentals) per culpa de la vergonya, per por de quedar malament demanant, o fent saber què volem. No em dóna la gana. Fora vergonya, doncs.

- La por. 

No tinc tanta por. No em pregunteu per què. Sí que és cert que no he perdut la por a que passi alguna cosa a la gent que estimo, sobretot al fills.

Però no sé per què, ja no em fa por caminar sola de nit, ni dormir sola en una casa aïllada. Sí que cada vegada que baixo d'un avió faig un descans, però la por que tinc a volar no m'impedeix de fer-ho. Potser estic sent capaç de dominar-la. Em queden massa coses a fer com perquè la por em talli les ales.

-La son
Cada vegada dormo menys. Alguns moments m'atabala. D'altres, ho accepto i dedico les hores que estic desperta a deshora a escriure, llegir o xatejar amb altres insomnes. 
Potser dormo poc perquè vull assaborir-ho tot massa. No ho sé, potser sí que hauria de posar-hi remei, més enllà de les infusions que em prenc. 

- Les obligacions.
Bé, fins a certa manera. Evidentment, com tothom que estigui a mitja hipoteca i que tingui fills, tinc obligacions, faltaria més. Però poc a poc, vaig limitant-les. Abans em sentia aclaparada perquè havia de "quedar bé". Per exemple, en un mes havia de visitar tots els parents de Mallorca que potser no hauria vist en tot un any si hi visqués. Ara ja no ho faig. He après poc a poc a dosificar els llocs on cal que hi vagi.
També poc a poc em sento cada vegada menys obligada a caure bé, o a obeir a la imatge que els altres tenen de mi. 
Tot això m'ha costat molt, però m'ha alliberat molt.

- La paciència.

Amb segons què. Mireu... El que deia abans. Ja estic, (amb sort!) a l'equador de la meva vida, i tinc un munt de coses per fer. I no vull perdre temps amb relacions tòxiques, o amb compromisos que no m'omplen. El poc temps que tinc, el vull per a gent que estimo, per a somriures i per a bons rollos. No vull que obligacions que no em fan feliç m'impedeixin fer l'amor a poc a poc, riure molt fort, escriure més, gaudir de la música i de la companyia dels que estimo, sentir-me seduïda per aquesta vida immensa que em rodeja i que vull assaborir fins a la darrera gota.

I tinc la sort d'haver-ho entès sense necessitat d'una malaltia terminal. O sigui que ho aprofitaré al màxim.

Estic pensant que aquest post tindrà una segona part. Estigueu pendents. 

Fira del llibre a Mallorca

Bé, demà torno a anar a Mallorca. Valia la pena escriure aquesta novel·la just per poder anar tan seguit a Sa Roqueta!
Hi seré demà dissabte a les 13 i a les 20 i diumenge a les 18:30.
Mallorquins, veniu a veure'm, que em fa molta il·lusió!

La granota bullida

Una fàbula del filòsof francès Oliver Clerc diu que si poses una granota a una olla i encens el foc, la granota es va acostumant a la pujada de temperatura gradual, no se n'assabenta de quan comença a ser perillós, i fins i tot pot arribar a bullir-se, perquè quan se n'adona ja és massa tard. 
És una bona metàfora de l'estrès. Normalment no ve de cop. Simplement anem entomant coses, i assumint responsabilitats, dient que sí (perquè el dia que van ensenyar a dir que no vam faltar a escola), i tot el que ens demanen és "una miqueta més", i tanmateix ja que hi som, o pensem que nosaltres ho farem millor que ningú, o que "algú ho ha de fer".
Algun dia tenim un mal d'esquena brutal, una contractura, o ens quedem sense veu. O anem zombies perquè hem passat la nit en blanc… però bé, falta poc per vacances, ens diem, i continuem, no fos cas que el món s'enfonsés perquè nosaltres no érem a lloc. 
I després algun amic fa un pet. Una depressió, un infart, un ictus. 
I nosaltres diem clar, és que no es pot viure així.
Mentre, continuem glopejant aigua tèbia, cada vegada més calenta, i diem una mica més, això encara puc fer-ho, aviat venen vacances.

Presentació a l'Ateneu Barcelonès.

Demà presento Abans que el teu record torni cendra a Barcelona. Serà a l'Ateneu Barcelonès, a les 19 h, a la Sala Sagarra.
Estaran amb mi l'Izaskun Arretxe, editora d'Ara llibres, a qui mai acabaré d'agrair-li que apostés tan fort i es fes tan seva aquesta història; i també Florenci Verbon, que va ser company meu durant l'itinerari de narrativa de l'ateneu, és una mica com un dels tiets de la novel·la, va acompanyar-me molt en aquest camí i estic molt contenta que pugui presentar-la.

Estaria molt contenta que vinguéssiu. A les presentacions es genera una energia, una vibració ben especial. Aquesta segur que ho serà, i molt. 
Allà us hi espero. 

Les petjades

Aquest cap de setmana m’he escapat a Mallorca. Dijous tenia una tertúlia sobre la novel·la a la llibreria Lluna, de Palma, i he aprofitat per quedar-me el cap de setmana llarg, a estar sola, per escriure, per descansar, i per dormir.

Realment ho necessitava, després d’aquests mesos vertiginosos que he passat. I és que resulta que l’estrés feliç no deixa de ser estrés, i necessitava aturar-me i fer endreça.

Dissabte a la tarda vaig anar a fer una llarga caminada per la platja amb l’A, una de les meves amigues més estimades. Feia temps que ens devíem una conversa llarga.

Som amigues d’infància, i hem tingut la sort de ser capaces de créixer en paral·lel, i de continuar trobant coses que ens uneixen. I si quan teníem dotze compartíem els jocs a l’aigua, als 17 anys ens emocionàvem planejant com aniríem a les verbenes de s’Estanyol i ara caminem plegades posant en comú els nostres dols. 

Els nostres dols de dones. Tothom en té, de dols. 

Dels seus no en parlaré, però vull parlar-vos dels meus. Sí, encara que tot em vagi bé, que jo i tots els que estimo tenen salut i feina i amor, i que la novel·la està sent un èxit a Mallorca i a Catalunya, estic gestionant dols. I fan mal.

La Txelo encara em fa mal, i suposo que sempre me’n farà. Sento que haver-la conegut i estimat és una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però em fa mal, molt, la seva absència. Encara em fa ràbia la malaltia i no aconsegueixo trobar sentit al seu dolor i a la seva mort. Encara em costa no trobar el seu whatsapp de bon matí, encara em fa un nus a la gola qualsevol cosa que em recordi a ella, encara ploro.

Però hi ha altres dols que gestiono, més antics però també dolorosos.

Fa quinze dies vaig ser a París. Fou un viatge molt maco i intens. La darrera nit vam anar a sopar a un lloc molt romàntic (París hi obliga). Hi havia espelmes i música suau, i un menú amb noms llargs, i jo estava cansada i emocionada per tot el dia, i no vaig poder evitar plorar. Per què?

El plor és com les cireres: comences a plorar per una cosa, potser una beneitura, però estires la cirera i venen totes les altres, i plores tot el que has aguantat, tot el que no vas acabar de plorar, encara que potser et pensaves que sí. Potser hi ha coses que mai acabes de plorar del tot. 

Jo vaig començar plorant per la Txelo. Em passa, que quan tinc moments de felicitat intensa, em fa ràbia pensar en els que han marxat. Quina putada, morir tan jove. Quina putada, tot el que s’ha perdut, un sopar com el que vam viure, que ella ja no viurà. M’enrabia, de debò. No és just. 

Però després em vaig trobar plorant pels meus avis. Que fa tants anys que ja no puc abraçar. M’emociona pensar com d’orgullosos que estarien de mi si em veiessin. Com de feliços serien si poguessin conèixer els seus besnéts. 

I sé que és infantil. La vida avança, i si els meus fills han nascut i són ara uns adolescents ferms, és perquè ha passat el temps, i el preu de que el temps passi és que els meus avis han mort, com moriré jo, com moriran els meus fills. Jo encara recordo els meus avis, i parlo d’ells als meus fills, però el seu rastre és cada vegada més diluït.

I d’això parlàvem, ella i jo, encarant la maduresa, caminant per la platja. Quan havíem arribat hi havia encara gent, nois fent kitewindsurf, famílies assegudes a la sorra, alguns turistes fins i tot banyant-se. Però tornant ja havia marxat gairebé tothom. El sol estava molt baix, i el mar, que quan havíem arribat estava enfurismat, poc a poc s’havia anat calmant i arribava suau a morir a la sorra encara freda. 

I vaig fer aquesta foto.

Perquè pensava això, i perdoneu la obvietat, que faré una metàfora barata que no és ni original.

Les petjades. Altres han caminat abans que nosaltres. I jo, per avançar, camino per sobre d’altres petjades. Els meus avis, els meus pares. Reconec les seves passes, encara. I potser els meus fills també les reconeixen, o sóc jo que els senyalo per on anaven. 

Però sí. 

Algun dia les meves petjades s’esvairan en la sorra freda.

És el preu que s’ha de pagar per donar espai a noves passes.

L'art de Miquel Barceló

M'agrada la pintura, m'agrada molt tot el que sigui art plàstic, el disseny. Sempre m'ha fascinat la gràcia que tenen alguns per suggerir imatges que jo, per més que m'hi esforço, no aconsegueixo de cap manera reproduir perquè, aquí entre nosaltres, servidora és incapaç de dibuixar una O amb un canuto.
I així, envejo d'una manera fonda els que saben dibuixar i pintar i m'ho miro com deu mirar un llangardaix el vol dels ocells: quelcom bell, eteri, inabastable, quelcom massa preciós i elegant perquè els meus intents maldestres ho profanin. 
Però amb l'obra de Miquel Barceló, (de qui ja us he parlat aquí)  em passa quelcom encara més fort, una mica semblant a quan escolto segons quin tipus de música.
Sento que el seu art, enlloc d'arribar-me "externament", seguint el camí de les orelles o ulls cap al meu cervell, es genera en el meu ventre i, des d'allà, surt a fora i fa vibrar els meus sentits de dintre cap enfora, o sigui, quan emergeix de mi. 
Com si el que fa no sigui altre cosa que el ressonar de quelcom que portava a dintre, i que ell desperta en mi.

Per què m'emociona tant l'art que fa Miquel Barceló?
Hi pensava, visitant l'esplèndida exposició "Sol i Sombra", al museu Picasso i a la biblioteca nacional de França, a París.
I si bé quan escrius el que has de fer sempre és "desapareixer" (és horrible llegir quelcom i notar la feina que ha fet l'escriptor) pensava que potser el que m'emociona tant i tant de l'obra de Barceló, és que el veig, que apareix ell, que es veuen les empremtes dels seus dits, la força amb la que ha manipulat el material, gairebé se senten els alens de l'esforç que fa en crear, i li notem els calls a les mans.

Veient les ceràmiques, gairebé sentia l'olor de suor, la pols a les parpelles, les galtes enceses, la frenètica dansa de la creació, aquell estat febril en el que només ets tu i la teva obra, i com, manipulant la terrissa, la torna orgànica, fins arribar a ferir-nos els intestins.
Ningú es pot quedar indiferent davant els cranis, davant les toxanes voluptuoses (sí, Barceló converteix les toxanes en matèria tova, sinuosa, sensual), davant la textura dels quadres. 

És un art en el qual l'artista s'ha embrutat i s'ha involucrat, no s'ho ha mirat des de la barrera, hi ha posat tota la seva força.. 
I potser per això ens commou tant.

Barceló va directe als nostres intestins. Ens connecta amb el nostre pur centre i ens eleva més enllà de nosaltres. 
No sé per què, però potser hi té a veure la implicació total de l'artista en la seva obra. Sentir l'artista alenar.
No us la perdeu: per poc que pugueu, escapeu-vos a París i aneu-la a veure. Val molt, molt la pena.

Regal de desè aniversari

Avui, diada de Sant Jordi, aquest blog fa deu anys, que es diu ben aviat. En tot aquest temps he fet un llarg camí, els nens se m'han anat fent grans, he tingut pèrdues molt importants, també ha arribat molta felicitat a la meva vida, han passat un munt de coses i les he anat gestionant com podia i reflectint aquí. 
He estat pensant en com podia celebrar-ho, tenia moltes ganes de fer quelcom especial.
Al capdavall, però, he decidit fer el que he fet aquests darrers deu anys: oferir-vos els meus escrits. 
Per tant, us regalo un llibre digital, versió epub: 

Idò deu!
És un recull d'articles apareguts durant aquests darrers deu anys al blog. N'hi ha de tota casta, i espero que us agradi. 
Per descarregar-lo, heu de clicar aquí
Moltes gràcies per acompanyar-me aquests anys. Espero continuar veient-vos.

Signatures de Sant Jordi i altres

Encara estic en un núvol, pel recent premi de La Llança de Sant Jordi. Torno a agrair a tothom qui ha votat Abans que el teu record torni cendra. És un luxe, em sento afortunada i agraïda. 
I sabeu, sento que em passen un munt de coses genials, i que no tinc temps de pair-ne una que n'arriba una altra, fa com por i tot. 
Per exemple, avui ha sortit a El Periódico (versió digital) una entrevista. Podeu llegir-la clicant aquí

Demà surto a la televisió de Catalunya, per partida doble: 
Al programa "Els matins de TV3", sortiré en un petit clip, d'uns 30 segons, em sembla. Serà a partir de les 11 del matí.

A la nit sortiré al programa "Tria 33", de canal 33, una entrevista que ens van fer a Josep Maria Espinàs i a servidora. Van voler entrevistar un escriptor que portés moltes diades de Sant Jordi amb algú que s'estrenés. 
No sé com haurà resultat l'entrevista, però va ser una tarda vibrant. Estar al costat del gran Josep Maria Espinàs, i que ell m'aconsellés, va ser un dels molts (i són tants!) regals d'aquesta novel·la. 

També us vull dir els llocs on signaré per Sant Jordi. 

No cal que us digui que estaré contentíssima de poder-vos saludar. 

I finalment, us vull convocar.

El dia de Sant Jordi, aquest blog fa deu anys. 

He estat pensant molt com celebrar-ho... I em sembla que he tingut una bona idea...

Us convoco, doncs, el dia de Sant Jordi. A més de venir-me a veure a les signatures, passeu-vos pel blog, aquest altre punt de trobada, que és on va començar tot. Passeu-vos per aquí, que potser tindreu una petita sorpresa.

MIL GRÀCIES

Abans que el teu record torni cendra, premi La Llança de Sant Jordi 2016 de l'Òmnium Cultural.
MIL GRÀCIES a tots els que l'heu votat, que sou tants.
Aquest regal el duré tota la vida. 
Sóc feliç.

Acompanyar en el dolor

A vegades voldríem poder carregar damunt les nostres espatlles la pena dels altres. Només una estoneta. Perquè l'altra persona pugui, per una estona, caminar sense el pes feixuc del seu dolor, i erguir-se i respirar a fons, i agafar forces per continuar després caminant amb el pes de la seva lluita.
Potser només caldria això: ser capaç, almenys durant uns moments, de respirar normalment, de mirar normalment, de funcionar sense tenir l'ànim enterbolit per les nuvolades fosques. 
Com voldria poder fer-ho, poder treure la pena dels altres, encara que fos posar-me-la jo, com si fos una funda humida i freda, perquè els altres, almenys momentàniament, poguessin ventilar-se, sentir l'escalfor del sol, obtenir vitamines, i després, segur, quan jo em deslliurés de la seva pena i els la tornés, la trobarien diferent, airejada, potser jo hauria pogut treure'n una mica de pes.

El coral 62

Pensaré en tu cada vegada que la canti, li vaig dir a la Txelo. Ja fa quatre mesos i mig que va morir, i la ferida és encara ben oberta. I quan vaig saber que cantaria la Passió segons Sant Mateu, vaig dir-li te la dedicaré, cadascuna de les funcions serà per a tu. Perquè amb ella vam parlar molt, de la transcendència  d'anar més enllà. De l'esperit, de l'esperança, de Déu, de la resurrecció, de la mort i de la vida, i de tot això que la música de Bach fa ressonar tant al meu interior. 
A cada funció que hem fet, (com a membre del Cor Ciutat de Mataró, a la gira que la Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig, ha dut a terme per diverses ciutats catalanes) l'he tingut al meu costat. Cada moment m'he sentit acompanyada per ella, gairebé li sentia la veu.
Per a mi, cantar això ha estat una experiència d'amor immens. D'agraïment a la benaurada coincidència d'estar viva, i d'haver-la conegut, una cel·lebració de l'amor, amb la música sublim de Bach. 
I absolutament a cada funció, quan arribàvem al coral 62, em saltaven les llàgrimes. I és que la versió que cantàvem, els corals estaven traduïts. I sabeu què diu, aquí?



Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu!
Quan senti defallença el meu cor indolent, 
que em guardi de sofrença el vostre sofriment!

Només per això ja es mereixia una entrada al blog, aquest coral. Però és que hi ha més, deixeu-me que us ho expliqui.

El Jordi és un dels meus amics més estimats. No ens veiem mai, vivim massa lluny, però ens tenim un gran afecte,  fruit de molts anys de compartir moltíssimes pasqües i concerts. 
El Jordi em va dir que vindria al concert de Terrassa... Però al final va decidir no venir. Vull estar amb la meva mare, va dir-me.
Estava molt tocat. La seva mare havia arribat al punt que tots els fills temem: un bebè de vuitanta anys, que pateix i fa patir, una  vella fràgil i desorientada, que un temps havia estat el centre de la vida familiar i ara costa de reconèixer.
Pregaré per tu, i per ella, li vaig dir. I ens vam enviar una abraçada per what'sup, i fa ràbia això de no poder-la fer físicament, però almenys tenim el consol de les noves tecnologies.

Quina llàstima, perdre'm la passió, va dir ell, i li vaig dir sí, és una llàstima, perquè està molt bé.


Amb tot això al cor, pensant en la Txelo, en el Jordi i la seva mare, vaig arribar al coral 62.

Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu
Quan senti defallença el meu cor indolent,
que em guardi de sofrença el vostre sofriment

I alguna cosa en mi em va cridar. A més de la Txelo, vaig encomanar la mare del Jordi, a la qual no he conegut personalment. I vaig dir-li que descansés. El meu cor va anar amb ella, i li vaig dir deixa't anar, confia, no tinguis por. 
Descansa.

I quan vam acabar de cantar aquest coral, vaig sentir una calor, un pessigolleig, alguna cosa com una bombolla vibrant en el meu ventre que dins mi es movia, i anava més enllà. Aquesta escalfor va irradiar-me, columna amunt, i va sortir de la meva coroneta, anant a esclatar més amunt del meu cap.
Va ser un èxtasi, un moment de plaer i felicitat immenses, malgrat les llàgrimes que altra vegada em saltaven. Vaig sentir quelcom màgic, com si tota jo fos llum i calor. El meu cos estava trasbalsat, però a l'hora em sentia molt relaxada. El cor m'anava a mil, i estava serena.

En aquell moment vaig saber que havia passat quelcom molt important. I vaig mirar el rellotge, perquè volia guardar aquell moment en el meu cor, sentia que havia tastat l'eternitat.

El dia següent, el Jordi em va dir que la seva mare havia mort. No va caler que em digués l'hora. Li vaig dir jo. 
Sabeu quan va morir? Just en el moment en el que li dedicava el coral 62 i l'encomanava. Just en el moment que pregava per ella. Just en el moment que aquella onada d'escalfor em recorria i esclatava.

A vegades em faig por i tot.
He dubtat molt d'explicar-ho. És quelcom molt íntim, i potser us semblo una iluminada, una pirada o una flower-power. Si  he decidit parlar-ne és perquè sento que pot donar una llum d'esperança. 
Som més que vísceres bombejant sang, som més que impulsos, ossos i instints. Hi ha quelcom que ens transcendeix. De la mateixa manera que la Txelo encara viu en mi, i en els que la vam estimar, aquella nit vaig connectar amb aquella dona en el seu viatge cap al més enllà.

La Llança de Sant Jordi

Una de les moltes alegries que m'està donant la novel·la, és ser triada per a participar al concurs La Llança de Sant Jordi, organitzat per l'Òmnium cultural, que demana quin serà el llibre que regalareu o comprareu per Sant Jordi, o quina és la portada que us agrada més. 
Donat que sóc una desconeguda en el món literari, i que si quedo bé a aquest concurs serà més fàcil que la premsa s'hi fixi i en parli, us demano la vostra ajuda. És molt difícil, per a un autor novell com jo, tenir ressò als grans mitjans, però és fonamental per arribar a un públic més ampli.
Per a votar podeu clicar aquí i després, confirmar el vot al correu electrònic que rebreu. 
Moltes gràcies pel vostre suport!

Pensant en tu un Divendres Sant

Et vaig dir que et duria sempre al cor. Fa més de tres mesos que vas marxar i no hi ha dia que no pensi en tu. 
Ara que estic de retir de setmana Santa, i reviso aquest any tan feixuc que he passat, et poso en la meva pregària i, saps,continuo enfadada amb Déu.
Accepto que m'he de morir. És el preu que pago per estar viva.
Accepto també, tot i que de mala gana, la consciència de que m'he de morir. És el preu que pago per la meva condició humana. (com envejo a la meva gata la seva feliç ignorància...)
El que no puc acceptar és el dolor.  I és per això pel que estic enfadada encara. 

Avui, Divendres Sant, en silenci davant la creu, et sento encara tan propera, Txelo. Busco una raó pel teu patiment, i no la trobo.  
Mentre els cristians recordem la tortura i la mort de Jesús, jo et tinc al cor.
Si a Jesús li haguessin disparat un tret, ( salvant la incoherència històrica) ens mancaria el pinyol de la nostra fe. No és que matin Jesús, (que també) i per una condemna com a mínim dubtosa (que també)
És que el torturen, el degraden, l'humilien. Pateix dolor gratuït, sense cap sentit ni raó de fer. I això, l'escàndol de la creu, ens descol.loca i ens inquereix.
Divendres Sant els cristians ens topem amb aquest fet: que hi ha dolor gratuït, innecessari. Que els febles pateixen. Que tot plegat és injust.
Ja t'ho vaig dir, que avui et tindria molt present. Com tinc present altres realitats de dolor ben properes, sigui a Síria o a Calella.  
Avui, doncs, estic enfadada i, al peu de la creu, duc amb mi les realitats doloroses que m'indignen. 
Demà continuaré en silenci.  Buscant l'esperança. 
Ja t'ho vaig explicar, estimada amiga: la nit de dissabte Sant, a la vetlla Pasqual,  els cristians esclatem de joia amb la resurrecció de Jesús. Quan tot semblava perdut, la llum esclata. 
Vull confiar que tu ja participes d'aquesta llum. Aquesta Setmana Santa, més que mai, necessito retrobar l'esperança. 

El llibre vell

L'any 1980, una senyora que es deia Manolita va comprar el llibre de poesia "Estimada Marta", de Miquel Martí i Pol.
És la primera edició d'aquest llibre, (de novembre del 78) i en el pròleg, Martí i Pol parla de la seva malaltia, "l'any passat en va fer set que el doctor Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg, va diagnosticar-me una esclerosi múltiple, la malaltia que a hores d'ara m'impedeix gairebé totalment de caminar i que, a més d'altres amenitats menors,(...) m'ha gairebé paralitzat la musculatura del coll i de la boca, amb la consegüent dificultat per engolir aliments –principalment líquids– i sobretot per enraonar"
També anomena el  "procés de canvi sòcio-polític que vivim i que jo em guardaria pla bé de dir en què pararà"
No em digueu que no fa feredat, a hores d'ara, llegir aquest testimoniatge. A mi m'ha estremit. 

Però tornem a la senyora Manolita: sé el seu nom, i l'any en què va comprar-lo, perquè estan escrits a la primera pàgina del llibre que he comprat aquesta setmana, a una llibreria de vell.
També sé que amb prou feines el va obrir: com en molts llibres de poesia, les pàgines estan encara unides i s'han de separar. I estan totes per separar. Ho faré aquests dies, mentre vagi llegint-lo. 
No sé per què el va comprar, potser va ser un regal de Sant Jordi, o potser el volia regalar a algú que mai més va tornar a aparèixer i finalment se'l va quedar ella, potser va ser un regal i ja el tenia i potser per això no el va obrir, podria ser també que el posés en una pila i no hi pensés més. Potser va comprar el llibre per postureo, ja ho té, això, Miquel Martí i Pol
No ho sabrem mai. Com dubto si ella sabrà mai tot el que es va perdre, de no submergir-se en la poesia que tenia tant a mà.
Com que m'agrada fer-me pel·lícules  penso en la senyora Manolita. Em pregunto si, a hores d'ara està en una residència, deixant lliscar els dies dormitant davant d'una tele sempre encesa, i sense recordar el nom dels seus fills, o la passió que la va consumir quan era una dona de quaranta anys i que la va fer comprar poesia compulsivament, sense donar-li temps a devorar tot el que tenia.
Potser va morir al cap d'una setmana d'haver comprat el llibre, els nebots van vendre tota la seva biblioteca, i el llibre ha estat trenta-sis anys esperant a que jo entrés com per casualitat, buscant un altre llibre descatalogat,  a aquella llibreria. 
Qui sap.
A vegades, a les llibreries de vell, no compro els llibres, sinó que els adopto. Hi trobo autèntiques joies, dedicatòries ardents, algun cop una foto d'un desconegut que em saluda des del passat, o d'una paella familiar de diumenges.
Miro el llibre. Penso en la senyora Manolita. 
Em pregunto també on aniran a parar els meus llibres.