Et vaig dir que et duria sempre al cor. Fa més de tres mesos que vas marxar i no hi ha dia que no pensi en tu.
Ara que estic de retir de setmana Santa, i reviso aquest any tan feixuc que he passat, et poso en la meva pregària i, saps,continuo enfadada amb Déu.
Accepto que m'he de morir. És el preu que pago per estar viva.
Accepto també, tot i que de mala gana, la consciència de que m'he de morir. És el preu que pago per la meva condició humana. (com envejo a la meva gata la seva feliç ignorància...)
El que no puc acceptar és el dolor. I és per això pel que estic enfadada encara.
Avui, Divendres Sant, en silenci davant la creu, et sento encara tan propera, Txelo. Busco una raó pel teu patiment, i no la trobo.
Mentre els cristians recordem la tortura i la mort de Jesús, jo et tinc al cor.
Si a Jesús li haguessin disparat un tret, ( salvant la incoherència històrica) ens mancaria el pinyol de la nostra fe. No és que matin Jesús, (que també) i per una condemna com a mínim dubtosa (que també)
És que el torturen, el degraden, l'humilien. Pateix dolor gratuït, sense cap sentit ni raó de fer. I això, l'escàndol de la creu, ens descol.loca i ens inquereix.
Divendres Sant els cristians ens topem amb aquest fet: que hi ha dolor gratuït, innecessari. Que els febles pateixen. Que tot plegat és injust.
Ja t'ho vaig dir, que avui et tindria molt present. Com tinc present altres realitats de dolor ben properes, sigui a Síria o a Calella.
Avui, doncs, estic enfadada i, al peu de la creu, duc amb mi les realitats doloroses que m'indignen.
Demà continuaré en silenci. Buscant l'esperança.
Ja t'ho vaig explicar, estimada amiga: la nit de dissabte Sant, a la vetlla Pasqual, els cristians esclatem de joia amb la resurrecció de Jesús. Quan tot semblava perdut, la llum esclata.
Vull confiar que tu ja participes d'aquesta llum. Aquesta Setmana Santa, més que mai, necessito retrobar l'esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada