Pel color del blat

M'empasso la fruita amarga del dolor, tota sencera. Ja sabia que tocaria fer-ho si deixava que el meu cor fos vulnerable, i ho vaig acceptar. 
Dins hi trobo un pinyol d'agraïment. Tot el que he rebut. Malgrat tot, ha valgut la pena, i tant! Malgrat tot, hi sortiré guanyant, pel color del blat.
Aquest pinyol arrelarà en mi, i donarà molt fruit.

Apliqueu-vos-ho.
A la vida, a l'amor. Al que sigui. Val la pena, malgrat tot.

1 de desembre. Pere Mariano, in memoriam.

Quedàvem a la Renfe, i anàvem junts cap al conservatori. Repassàvem harmonia. Sempre que explico les dominants secundàries et recordo a tu, amb el sol poruc del matí reflectint-se en el mar, enlluernant-nos i amorosint el color castany dels teus cabells, mentre el tren avançava feixuc i atapeït de gent, i nosaltres fèiem equilibris amb la llibreta, el llapis, la goma, i vinga esborrar i vinga escriure, i tu maleint les cinquenes paral·leles, i fins i tot enfadat amb mi si jo te'n trobava una. ("no m'ho diguis, dona!! Tan feliç que era!)
I parlàvem. De música. D'art. De la veu (quina veu que tenies, Pere...) I també de xorrades. Fèiem safareig. I rèiem molt. Moltíssim. Tu eres cinc o sis anys més gran que jo. Alguna vegada tenies un punt paternal, i jo em deixava estimar. M'aconsellaves. De música, de nois, de roba, de xocolata, del que fos. Jo, amb tu, em sentia tranquil·la.
Eres un bon amic. I molt bona gent.
Solíem esmorzar a mitges. Però un dia no vas voler compartir el suc que t'oferia. Tu sempre tan llaminer. I no vas voler. Va ser tot estrany, però no li vaig donar importància.
Al cap d'unes setmanes, quan et vaig tornar a oferir la palleta amb el suc, el vas rebutjar una altra vegada. En veure la meva cara d'estranyesa em vas dir "bé, dona'm el darrer culet". 
Jo vaig fer un acudit sobre aquesta frase, que et va fer esclatar en rialles, i acabar fent un rànquing de culets d'amics nostres, tu eres tot un crític.
No ho vaig entendre fins molt més tard, per què de sobte vas deixar de compartir les begudes amb mi. Per què de sobte vas com esborrar-te. Per què vas fer aquella cara de pànic el dia que vas esternudar tan aparatosament i no tenies mocador. Vaig entendre, després de molts anys, que em volies protegir, perquè no se sabia ben bé com es contagiava la malaltia que t'acabaven de diagnosticar, o potser sí se sabia, però no les teníem totes. Vaig entendre que no volies que jo pogués pensar que m'havies posat en perill, o que em sabés greu la complicitat que havíem tingut sempre.
M'ho vas dir molt més tard, ja ingressat a l'hospital. Quan la teva pell ja estava plena de crostes ben lletges, i estaves tan prim que feia com por tocar-te. 
Sí, Pere, em feia por tocar-te. No perquè tinguessis la Sida. Perquè eres tot pell i ossos, perquè eres tan  fràgil, que feia la impressió que només de fregar-te et podíem fer mal.
I vas obrir els ullassos, que amb la malaltia se t'havien fet grossos fins gairebé engolir-te tota la cara. I em vas dir Tinc Sida, Maria... Sida! I m'ho deies furtivament, semblava que tinguessis por que fugís, com van fugir tants altres que es deien amics teus.
I jo et vaig agafar de les mans, i tu em vas dir m'estic morint. I et vaig prometre que, mentre jo visqués, tu no moriries. 
Tantes vegades he pensat en tu. Escoltant òpera barroca, trobant programes antics de concerts, o exercicis d'harmonia en fulles groguenques.
Demà és el dia contra la Sida, que ara és, al primer món, una malaltia crònica. Ai, Pere, si t'haguessis contagiat una mica més tard, potser t'hauries de prendre mil píndoles, però encara somriuries als matins, i encara, qui sap, cantaries.
Saps? No tinc cap foto teva. I he perdut el compte dels anys que fa que vas morir. 

Quan ja he publicat aquesta entrada, veig que no és la primera que té dedicada el Pere. Podeu llegir una altra entrada clicant aquí

Els anys i els amics

Quan vaig fer vint-i-cinc anys, em van fer una festa-sorpresa xulíssima, en la que vaig haver de fer una gincama i passar diverses proves per aconseguir els regals que m'anaven donant (vint-i-cinc, en total, com no)
De tots aquells presents, el que guardo amb més estimació és un àlbum amb tot de dedicatòries d'amics, alguns que vivien ben a prop, altres que ja eren massa lluny en Kilòmetres, però ben dins del cor.
Va ser una tarda estupenda, que es va allargar fins a una nit memorable en què em vaig anar a dormir feliç i extenuada, demanant poder tenir sempre aquella gent que em feia sentir tan estimada al meu costat. 
Demà fa vint-i-un anys que en tinc vint-i-cinc, i he recuperat aquell àlbum.

Amb tendresa veig fulls de gent que ja ha marxat: els meus avis, la tia monja... i algú ben jove que no li tocava encara.
Dels que encara són vius, puc dir amb goig que encara en mantinc el contacte amb la gran majoria, i que, a dia d'avui, gairebé tots repetirien a l'àlbum. Puc dir que he perdut pocs amics, en aquest procés de créixer. 
I també dic amb goig que n'he afegit d'altres, que en aquell moment no havien aparegut, o que ja coneixia però no eren ni de bon tros tan importants per a mi com ho són ara.

Doncs això. Que em sento afortunada. Pels que m'acompanyaren en aquells anys tan feliços, pels que encara ho fan, pels que de ben segur s'incorporaran a aquest viatge.
Gràcies, de debò.

Coses que fem les mares que tenim els fills lluny

- Durant molts dies encara vius com si ell estigués a casa, et costa interioritzar que no hi és. Per exemple, pares taula com si ell hi fos. En el meu cas, encara hi ha dies que agafo quatre coberts, o quatre gots, enlloc de tres, i al principi vas a comprar sense tenir clar que, per exemple, no consumim tant pa, si falta un.
- D'altra banda, tens molta menys roba per rentar, estendre, planxar i posar a lloc. Hi ha menys sabates, menys abrics, menys tovalloles per casa. I no, no et fa il·lusió tenir menys feina.
- Et sorprens de com una sola persona pot ocupar tant, no només físicament, sinó també emocional. Et costa passar per davant la seva habitació, o els seus espais. Se't fa estrany veure-ho sempre tan endreçat, per exemple. Jo enyoro sentir el seu violí, i això que no tocava tant com això.
- Constantment estàs pensant què diria ell. Per exemple, en les petites coses que li feien gràcia. O penses ara diria tal cosa. Ara riuria d'aquesta manera. Ara...
- Algun dia et quedes embadalida mirant una foto de quan era petit, i et preguntes com és possible que hagi passat tan ràpid, com és possible que estigui tan lluny de tu, què estaves fent mentre ell creixia tant i es veia valent per marxar mar enllà. 
- I voldries tenir braços molt llargs, per travessar terres i oceans, i amanyagar-lo en els moments durs que saps segur que està passant, tan lluny dels teus braços que abans ho curaven tot. I ja entens que és pel seu bé, però t'hauria agradat retenir-lo una mica més, perquè el veus petit, encara que faci temps que s'afaita.
- Estàs tota l'estona pendent del telèfon, per si ha dit alguna cosa al grup de what's up de la família, o per si ha penjat alguna cosa al facebook, o per si t'ha trucat.
- Quan pel carrer et trobes els seus amics te'ls mires amb tendresa, et preguntes si ara fa l'embalum que fan ells. Reprimeixes les ganes de dir-los envieu-li coses, digueu-li coses.
- Poses al telèfon una aplicació per saber la temperatura que fa allà on està, i la mires cada matí. I algun cop li has enviat un what's up a les 7 del matí dient-li "abriga't", i et fa por que t'enviï a pastar, però ho fas igualment.
- I després penses en la quantitat de nois i noies que marxen a estudiar fora "no-n'hi-ha-per-tant", et repeteixes com en un mantra. Us podeu enviar whatsups, podeu trucar-vos per l'skipe...I penses en els aventurers que marxaven a Amèrica, al segle XVIII... i en les seves mares. I no entens com ho podien suportar, perquè a tu l'enyorament hi ha dies que et fa mal físic.
- Alguna vegada, fent canvis d'armaris o simplement endreçant, trobes una peça de roba seva, i l'ensumes amb avidesa.
- Quan fas la compra de la setmana i al súper passes per davant les seves galetes favorites tens una punxada d'enyorament.
- Hi ha dies durs, i també dies duríssims: el dia del seu sant, o aniversari, o algun dia que, per la raó que sigui, és especial. I aquell dia plores molt, per qualsevol fotesa.
- I és que malgrat estàs molt contenta per ell, i molt orgullosa de com ho està fent, de com de bé se'n surt, tens molta plorera, i és una barreja tota rara de pena i d'alegria que no saps explicar.

(Aquest post és inspirat per aquest altre)

Los errores de los profesores

Estoy asustada.  
Vean este tweet:

Una profesora de castellano corrige una redacción y se equivoca, con un error absolutamente tonto, quizá producido por la prisa, por el estrés, por haberlo leído cincuenta veces mal. El cerebro es muy cabrón, a veces. 
Pues el padre de la niña envía un tweet con una foto del error a Pérez-Reverte, que con su indudable superioridad intelectual y facilidad de palabra monta un pollo, y un montón de gente se ríe de la profesora. Algunos incluso piden que la despidan, y no faltan los de la cantinela de que si son de la pública no se les puede hacer nada porque tienen plaza, y si son de privada son enchufados,
y tal. Qué fácil lo tiene la gente para opinar y para hacer leña del árbol caído. 
¿Esta gente no se equivoca nunca, nunca, nunca? ¿Esta gente sabe cómo de extenuante puede ser la docencia? 
Y otra cosa, desde mi atrevimiento ¿Qué es ser un buen profesor? ¿No equivocarse nunca? ¿Seguro? ¿O quizá sonreir cuando tus alumnos te corrigen, felicitar a quien te ha pillado y mostrar que equivocarse es humano, y que todos podemos aprender?  
¿Queremos profesores que nunca, nunca, nunca se equivoquen? 
Yo no. Para ello ya nos irían bien los robots. No se equivocan nunca, y no tienen bajas laborales. Eso sí, nunca abrazarán a los alumnos cuando tengan un mal día, ni les atarán los cordones de los zapatos, ni les guiñarán el ojo cuando les devuelvan un examen con muy buena nota. 
Quiero que los profesores de mis hijos se equivoquen, y sepan aceptarlo. Estoy convencida que mis hijos aprenderán más de ellos que de personas rígidas que nunca duden. 
Quiero que los profesores de mis hijos los acompañen en su camino, que les enseñen a colaborar, que despierten en ellos la inquietud artística, la curiosidad científica, el espíritu crítico ... Y eso, de verdad que no tiene nada que ver con cometer una falta de ortografía. UNA falta de ortografía. 
A este padre indignado, y a Pérez-Reverte, (a quien por cierto, admiro mucho y leo siempre que puedo) les deseo que no se equivoquen nunca. Si son tan intransigentes con los errores de los demás, supongo que viven fatal los propios.

Els errors dels professors

Estic esgarrifada. 
Mireu aquest tweet:

Una professora de castellà corregeix una redacció i s'equivoca, amb un error absolutament beneit, qui sap si produït per la pressa, per l'estrés, per haver-ho llegit cinquanta vegades malament. El cervell és molt cabró, a vegades.
Doncs el pare de la nena envia una foto a Pérez-Reverte, que amb la seva indubtable superioritat intel·lectual i facilitat de paraula munta un pollo, i un munt de gent se'n fot de la professora. Alguns fins i tot demanen que l'acomiadin, i no falten els que fan la cantarella de que si són de la pública no se'ls pot fer res perquè tenen plaça, i si són de privada són enxufats, i tal.
Que fàcil que ho té la gent per opinar. I per fer llenya de l'arbre caigut.
Aquesta gent no s'equivoca mai, mai, mai? Aquesta gent sap com d'extenuant pot ser la docència?
I una altra cosa, permeteu-me. Què és ser un bon professor? No equivocar-se mai? Segur? O potser somriure quan els teus alumnes et corregeixen, felicitar a qui t'ha enganxat i mostrar que equivocar-se és humà, i que tots podem aprendre? 
Volem professors que mai, mai, mai s'equivoquin?
Jo no. Per a això ja ens aniria bé tenir robots. No s'equivoquen mai, i no tenen baixes laborals. Això sí, mai abraçaran els alumnes quan tinguin un mal dia, ni els cordaran els cordons de les sabates, ni els picaran l'ullet quan els retornin un examen amb molt bona nota.
Vull que els professors dels meus fills s'equivoquin, i sàpiguen acceptar-ho. Penso que els meus fills aprendran més d'ells que de persones rígides que mai dubtin.
Vull que els professors dels meus fills els acompanyin en el seu camí, que els ensenyin a col·laborar, que despertin en ells la inquietud artística, la curiositat científica, l'esperit crític... I això, de debò que no té res a veure amb fer una falta d'ortografia. UNA falta d'ortografia.
A aquest pare indignat, i a Pérez Reverte, (a qui per cert, admiro molt i llegeixo sempre que puc) els desitjo que no s'equivoquin mai. Si són tan intransigents amb els errors dels altres, suposo que viuen fatal els propis.

Les coses que costen

Avui he entrat a una botiga on no havia anat mai. La dependenta m'ha atès amb amabilitat i professionalitat. Quan ja havia cobrat, mentre embolicava, em parlava somrient i cordial de les beneitures que parlen les dependentes amb les clientes.
En això que, quan ja acabava, ha sonat el telèfon i ha contestat. Mentre acabava de fer-me el paquet anava dient sí… bueno… un poco mejor...
M'ha donat el paquet, i jo, despistada com anava, no l'he mirat als ulls. 
Quan sortia, he sentit que se li trencava la veu, es posava a plorar i deia.
–Mira, que esto me está costando mucho.
He tornat cap a casa pensant en aquesta noia. Tenia ganes de tornar enrere i abraçar-la fort. De dir-li no sé quina és la teva lluita, no sé què és això que t'està costant, però sé que necessites una abraçada.
He tornat a casa pensant que no havia notat el seu dolor. Si no hagués sonat el telèfon, jo no hauria sabut que darrera la seva amabilitat hi havia una ànima ferida.
Després he pensat en les coses amb les que estic lluitant, amb les coses que m'estan costant, en les ferides de la meva ànima. En tinc unes quantes, i fan molt mal. Molt més mal del que em pensava. Sóc conscient que és el preu que pago per altres coses. Algun cop em pregunto si no pago un preu massa alt. No ho sabré mai, però són les regles del joc.
Sí. Tots tenim coses que costen. Que costen moltíssim. Algun dia se'ns esquerda la veu, o el cor, i necessitem una abraçada.
No sé si la noia de la botiga ho hauria viscut bé, que jo m'hagués fet enrere i l'abracés. A vegades, el dolor es porta per dintre i prefereixes no mostrar-lo a ningú, i menys a desconeguts. A vegades, al contrari, va bé que algú que no sap res de tu et faci costat.
He tornat a casa preguntant-me quant dolor amagat hi havia en els ulls de la gent que em creuava. 
També em preguntava si algú nota el meu dolor.
Per cert, accepto abraçades.

Saviesa, serenor i amor.

Tornava a casa massa tard, després d'una jornada extenuant. Pensava en la frase d'Steve Jobs: cada matí es preguntava "si avui fos el darrer dia de la meva vida, voldria fer el que faig?". Si durant massa dies seguits es responia que no, sabia que havia de canviar algunes coses.

M'he plantejat si estimo prou el que faig. Sé que ho faig bé, almenys el millor que sé, però... és el que vull fer?

He atès tantes urgències avui! En varis moments m'he sentit tan desbordada que he tingut fins i tot plorera. Hauria volgut contestar millor. Hauria hagut de callar, en el moment en el que he cridat. Com hauria volgut poder actuar amb més serenor, amb més saviesa, amb més amor.

Però després sabeu què ha passat? Que una persona que aprecio m'ha valorat molt bé. No m'ho ha dit directament, però m'ha arribat, via una bona amiga.

I m'he reconciliat amb el meu cansament.

Sol passar, que les coses arriben quan necessites que arribin. Sol passar que algú diu una cosa bonica i t'alegra un dia aspre (per què no diem, doncs, més coses agradables? Per què no m'ho ha dit a mi directament? Tant se val!)

O sigui que demà hi tornaré. Sé que m'espera un dia dur. He de desencallar assumptes difícils. Ho faré el millor que pugui, i segur que m'equivoco, i segur que faig coses bé.

Si demà fos el darrer dia de la meva vida, voldria poder dir que he actuat amb saviesa, serenor i amor.

El cel

Per a mi, el cel és un lloc on sempre és ara. On no hi ha ahir per enyorar, on no espero perquè tot és, simultàniament, condensat en el meu cor. Un lloc on no he de renunciar, doncs tot està en mi, com aquells forats negres on hi cap, dens i profund, un univers, i ho visc tot a l'hora, vibrant i intens.
El cel és un lloc on encara sento riure els meus avis, asseguts a la fresca la nit d'estiu. I és un lloc on, a la vegada, els meus fills són grans, i en Miquel somriu des de dalt d'un trampolí i en Mateu em mira orgullós després de marcar un gol.
El cel és aquell dia en què plovia i els vidres de la classe es van entel·lar mentre la madre Rufina explicava les equacions. I també és el primer dia que vaig deixar el Miquel a escola. És el dia que els nervis se'm menjaven mentre esperava que el Mateu acabés l'examen al conservatori.
Al cel visc a l'hora el dia en que em vaig enamorar i el que el meu cos s'esqueixava per donar a llum. És el moment en què el meu fill em mira golut, mentre li dono el pit, i el moment en què m'ajuda a encendre les espelmes d'aniversari del seu germà. És el moment en que tinc dues setmanes de vida i m'emboliquen fort perquè aguanti el fred humit i inclement de Pollença, i és aquell agost en què el sol ardent del desert d'Arizona em clivella la pell. Al cel, espero poder viure el dia que vaig començar a caminar, agafada de la mà ferma del meu pare, un jove en aquells moments, i també el dia que vaig acabar la primera cursa de 10 km.
En el cel, puc viure tot això a l'hora. En el cel no m'acomiado de ningú, perquè tots estan aquí, amb mi. En el cel no he hagut de passar per cap desamor: puc estimar tothom sense haver-me d'acomiadar mai.
I per això no hi caben les llàgrimes, al cel. Perquè la gent que estimo és sempre amb mi, ho puc tenir tot, sense renúncies. 
I és que, a la meva edat, encara em costa entendre que a la vida quotidiana s'ha de renunciar per continuar endavant, per donar espai a les coses que vindran. 
Jo voldria poder abraçar encara sa meva padrina. I em costa no fer-ho, tot i que és el preu que he de pagar per aquest present. 
Present que hauré de deixar passar, perquè el futur ve empenyent amb força.
Per això espero que el cel s'assembli a aquest que somio. I pugui estimar-ho tot sense renunciar a res.

A escola.

Avui vull dedicar aquesta obra al petit Bernat, i a tots els que com ell, comencen P3.
A "l'escola de nens grans", que diu ell, aprendrà moltes coses: de països llunyans, i d'aquí ben a prop. Trobarà amics i amigues, i es pelarà els genolls, es farà gran, experimentarà, jugarà, sortirà, escriurà (lletra de pal i lletra lligada!) parlarà altres idiomes, es mocarà amb la màniga de la bata, sortirà al pati corrent, escoltarà música, farà panellets, tombarelles, dibuixarà…
Aprendrà a esperar el seu torn. A aixecar la ma per preguntar. A col·laborar amb els companys per aprendre. A fer fila, a estar callat, i a parlar quan toca. A que hi ha nens que fan el Ramadà, i d'altres que fan la primera comunió, i que tots poden ser amics.
Potser troba que alguna senyo li té mania. Potser a escola coneix el gran amic de la seva vida. Potser a colònies s'enyorarà de casa. Potser perd la goma d'esborrar. Potser va sempre amb la bamba descordada. Segurament aixecarà la mà perquè vol esborrar ell la pissarra. I li farà molta il·lusió que l'enviïn a fer encàrrecs a secretaria.
Es posarà guixos a la butxaca i pintarà el terra del pati. Jugarà a pilota i a un-dos-tres pica la paret. Es farà algun repeló al dit que li farà mal. Perdrà una xancleta al vestidor. 
Portarà caramels el dia del seu aniversari, i els repartirà taula per taula orgullós. Per sant Jordi durà una rosa de paper de seda i un punt de llibre a casa. Aprendrà el poema de Nadal i el recitarà pujat sobre una cadira. Dibuixarà flors amb les seves parts, i un volcà amb lava de color vermell, i com que és un noi del segle XXI editarà arxius d'audio, i buscarà a internet informació, i farà textos per presentar als jocs florals.
Es cordarà ell tot sol la bata, i al menjador s'ho acabarà més o menys tot, i farà festa quan hi hagi croquetes, i el renyaran si s'ha deixat l'equipació d'educació física, i a les excursions s'asseurà al bus amb un amic i parlaran molt, però potser tornant es quedarà adormit.
Algun dia no s'haurà après la lliçó i anirà a escola amb mal de panxa. Li faran alguna injustícia, segur, i aprendrà a gestionar les seves frustracions. Abraçarà els seus amics si estan tristos. I s'enrabiarà altres vegades. La bata se li farà petita massa ràpid.
Algun dia no ens adonarem i ja estarà acabant la primària. I haurà après moltes coses, i potser ja intuirà que n'hi queden moltes per aprendre.
Bernat, gaudeix d'aquests anys. Sigues un nen feliç.

(toca el piano el gran Horowitz, em disculpo pel tall final brusc)

Focalitzar.

Fa unes setmanes vaig estar penjada vuit hores a l'aeroport de Barcelona. Va ser realment pesadet. Em vaig comprar una novel·la que vaig acabar aquella mateixa tarda, vaig comprar moltes xuxes, vaig mirar mooooooltes botigues, em vaig perfumar ben perfumada...
Fa molt temps vaig explicar coses que faig quan viatjo en avió. Ho podeu llegir clicant aquí.
Bé, doncs passejant, vaig veure que sota les escales mecàniques que connecten les arribades amb les sortides, hi havia un oratori interconfessional. 
Segons el que posava a fora, era un oratori cristià, musulmà, jueu i alguna més, em sembla que budista, però potser dic mentides. 
A mi sempre m'ha agradat entrar a temples de confessions diferents, i em va picar la curiositat. Com és un temple "universal"?
Voleu que us ho digui?
Horrible. 
L'espai en si consistia en una habitació amb llum artificial i bancs sense respatller. 
No estava encarada absolutament a cap lloc. No hi havia cap símbol, de cap casta. Parets blanques. Desangelat és el qualificatiu més benèvol que li podria donar, i el trio ben a consciència de que em refereixo a un lloc que, a priori, està pensat per a connectar amb la transcendència.
De tota manera, vaig decidir seure per intentar pregar. Darrerament connecto amb moltes realitats que em fan sentir la necessitat d'encomanar-les a Déu.   
Perdoneu si us semblo esotèrica, però no sentia cap mena de vibració, res. No era un lloc especial, em va semblar que els arquitectes van aprofitar un lloc que els quedava "mort" per ficar-hi això, però sense cap intenció de transcendència.
A part, em va fer molt mala espina, perquè no feia ni un minut que era allà i van entrar dos individus estrangers a comptar un feix de diners que duien amagat. Em vaig fer por i vaig marxar.
Em vaig quedar molt fomuda, perquè esperava un enriquiment (sempre ho és, descobrir altres maneres d'espiritualitat) i em vaig trobar una fredor molt gran.
Després vaig pensar que necessitem focalitzar la nostra espiritualitat. Cap a alguna cosa. Que necessitem un símbol, una imatge, o una música, ni que sigui una espelmeta.
No queda progre, però ja és que m'és igual ser moderna. 
Sabeu què m'impedia resar, allà? Potser les vibracions, potser la buidor? No sé. Jo he pregat en esglésies de països en guerra. I he pregat en una banyera d'aïllament sensorial (sí, ho sé, sóc friki... però ho estic deixant!)
No em molestava, doncs, la buidor ni les males vibracions.
He compartit també pregària amb un monjo budista, he pregat en una mesquita i en varis temples cristians, siguin catòlics, protestants, anglicans o ortodoxes.
Em molestava la falta de focalització.
Necessito enfocar, dirigir-me a algú, anomenar-lo, sigui Deu, Adonai, Yahvé, Pare/Mare o qui sigui. 
Necessito dirigir-me a algú.
Per això, perquè aquell espai desangelat, per tenir content a tothom no es dirigia enlloc, no hi vaig poder resar.
Al dia següent vaig veure sortir el sol des del mar en calma. I vaig pregar intensament.

Deixar volar

Gener de 2001. Jo sortia de l'hospital amb en Miquel, tres quilos de tendresa embolicats en una manteta de color blau cel. Estava aterroritzada. Tenia el Jordi darrera, carregat amb les bosses, el maxi-cosi i els rams de flors. Jo només duia el petit Miquel, i em feia por que em caigués de les mans, tan maldestre que em sentia. Quan em vaig acomiadar de les infermeres em vaig posar a plorar. Perquè a casa no tindria el timbre màgic que feia que aparegués algú que m'ajudava, a canviar el bolquer, a posar-me'l al pit, o a  curar-li el llombrígol.
I ja a la porta de l'ascensor, va passar per allà el pediatra. 
Era un senyor, com us ho podria dir? Semblava el gran barrufet. Era calb, tenia la cara rodona, un nassaró com una patateta enmig, les galtes vermelles i una barba blanca. Era més aviat baixet, la bata patia a l'alçada de la panxa, i semblava que abracés amb la mirada.
Es va aturar, i suposo que em va veure la cara d'espantada. 
Se'm va acostar.
–Ja marxeu?
Vaig fer que sí amb el cap, tenia un nus a la gola i no em veia amb cor de parlar.
Mentre el Jordi pitjava el botó de l'ascensor (perquè ni això em veia amb cor de fer jo) el gran barrufet em va somriure, va acaronar el caparró del Miquel i em va dir quelcom que sempre més li agrairé:
–Recorda sempre una cosa: No és tan fràgil com sembla, i en saps molt més del que et penses.

Quan vaig tenir el Mateu, al mateix hospital, vaig tenir una altra pediatra, però penso sempre en aquell, que fou com un àngel que va arribar per dir-me el que necessitava sentir.
Doncs sí. En Miquel no era tan fràgil, i va resultar que jo no era tan beneita. 


El temps ha passat massa ràpid. Ahir tenia un nap-buf que mirava el Winnie-the-Pooh, que odiava que li rentessin el cap, que ballava amb qualsevol música i que feia preguntes desconcertants.
Ara tinc un jove que marxa a estudiar a l'estranger.
Buscava una imatge de la seva infantesa, i com si fos un eco d'aquella frase que em va dir el pediatra, aquests dies que estic preparant el meu cor pel comiat, he trobat això:

Tinc tanta por com aquell dia, sortint de l'hospital. I en Miquel també en té. Però confio en ell. Que és valent, que és fort, i que és llest. Que li costarà sortir del niu, però que sent que ho necessita.

Miquel, t'estim més del que mai sabré dir-te. I com que t'estim, t'he de deixar volar.
Encara que se m'esqueixi el cor.
Fill meu, surt al món. Tens les arrels ben fondes, tens les ales ben fortes. Ho faràs molt bé. 
Perquè ets valent, ets fort, i ets llest.

Els llocs sagrats

Cada dos o tres anys, la padrina Maria demanava a món pare que, camí de la cala, passéssim per dins de Santanyí. El meu pare es ficava pels carrerons del poble, i en arribar al lloc returava una mica el cotxe.
I la padrina mirava per la finestra, i sempre feia un gemec mig amagat que es pensava que els altres no sentíem. Solia donar cops a la finestra amb el ventall, i sentenciava amb veu una mica trencada: "això era ca meva"
Tinc aquells moments clavats als plecs del cor. Jo estava embotida entre la finestra i sa padrina, mumare i la meva germana també assegudes darrera en aquell 850 amb seients d'escai que amb la suor s'enganxaven a la pell de les cuixes i feia tant mal.
I a mi em feia una mica de vergonya, el gemec de sa padrina, els ulls plorosos, la pell tremolosa del seu braç donant cops de ventall a la finestra. Ja ho sabia, que sa padrina havia viscut la infantesa en aquell carreró asolellat, però no acabava d'entendre què significava per a ella. Als meus pocs anys, la vida començava amb jo: que els meus pares o els meus avis haguessin viscut abans era una teoria, però per alguna mena d'egoïsme infantil, allò no importava: la vida començava amb mi.
Ja no sabria trobar aquell racó tan estimat de sa padrina, que fa catorze anys que va morir. Ara que tinc fills que amb la seva insolència es pensen que la vida va començar amb ells, molt sovint penso en ella, en sa padrina Maria, que a més del nom em va donar tantes coses.
Avui he tornat a la cala. Des de l'aigua he mirat la barraca on guardava la barca el tio Tomeu. Les emocions m'han anat a la gola. Tenia els meus fills papallonejant a l'aigua. Jo els he dit aquí vaig passar molts horabaixes d'estiu, quan era nina.
En Miquel i en Mateu han continuat bussejant i fent el burro a l'aigua, com si jo els hagués dit la cotització de la borsa. Mentre, un alemany amb panxa cervesera s'estava prenent el sol davant la barraca, amb un matalàs inflable, i a mi m'ha semblat que estava profanant el lloc sagrat de la meva infantesa.
I he recordat la padrina, el seu gemec amagat i la meva indiferència.

Tornar a enamorar-me

Fa tretze anys, quan vaig quedar embarassada den Mateu, vaig tenir, més o menys per aquestes dates, un dilema. 
Jo estava dempeus, a petar d'ones d'una platja que estimo molt, i mirava el Miquel,  que tenia tot just un any i mig, assegut als meus peus. El veia jugar atrafegat a la platja, remenant sorra i xapotejant a l'aigua. 
I jo pensava que no podria mai estimar una altra criatura com estimava aquell nap-buf que agafava sorra a grapades,  s'entusiasmava amb les onades, reia amb la boca ben oberta, s'empassava l'aigua i tossia amb els ulls plorosos sense deixar de riure.
Va resultar que sí. Que és possible estimar un altre fill. No igual, perquè cadascun l'estimes diferent, però va néixer el Mateu, un altre masclot com son germà, i un any després jo tornava a estar a la platja, tenia el Miquel amb el flotador saltant entusiasmat les ones amb son pare, mentre jo alletava el Mateu després del bany (ens banyàvem junts, després li donava el pit i es quedava fregit, dormidet sobre la tovallola, tip i feliç)
I vaig pensar, ostres, tanta por que em feia, i resulta que es podia. Es podia estimar dos fills, l'amor es va tornant gros, i sembla mentida com, quan més en dones, més en tens. 
Perdoneu-me la cursilada. 
Bé, doncs una mica estic igual, ara. 
Quan estava escrivint la meva primera novel·la, pensava mai més. Mai més tornaré a enamorar-me d'una història prou potent com per fer-me oblidar tot, com per posseir-me d'aquesta manera tan poderosa que faci que tot el meu pensament giri al seu voltant. 
Bé. Ara la meva primera novel·la està en vies de publicació (Sí! Me la publicaran!! Ara llibres, a la col.lecció Amsterdam. Quan tingui la data exacta ja us ho diré, això del món editorial va amb una lentitud exasperant)
Doncs, això, que m'he tornat a enamorar, quan em pensava que no era possible.
Una altra història ha trucat a la meva porta. Com em va passar amb la primera novel·la, he estat dubtant de si valia la pena. S'està molt bé deixant que els dies passin mandrosos... escriure una novel·la (i pretendre continuar treballant, tenint família i dormint un nombre d'hores raonables) és un desgast emocional i físic molt intens que fa molt respecte. Ara però, el pessigolleig de la història que em demana ser escrita, s'està tornant en una urgència, un desig, unes ganes brutals de tancar-me amb ella i estimar-la, teixint paraules, arrodonint-la, llimant les arestes, buscant els punts de tensió, el ritme de la història.
O sigui que sí, que és possible. Estimar dos fills, o tornar a enamorar-te prou d'una història com per decidir deixar la comoditat i donar-li forma, i permetre que ella et canviï a tu també, doncs amb la creació, com amb l'amor, mai se'n surt sent la mateixa persona que se n'ha entrat.

L'esfera

A vegades he sentit com si la meva vida adquirís volum. Com si fins en aquell moment jo hagués estat una circumferència i m'estigués tornant esfèrica.
M'explico?
El que fins aleshores era pla s'expandeix, cap amunt, més enllà dels meus límits, com si tota jo pogués irradiar llum; i a l'hora cap al centre, al ventre de mi, com si les meves vísceres fossin una porta secreta que duu a un nucli poderós i del qual no veig el final, a la manera d'aquells forats negres que m'han explicat mil cops i no acabo d'entendre.

És quelcom subtil, però preciosament intens.
Repasso els moments en que he sentit això, i han estat moments de gran patiment, la majoria. I algun de molt goig, però els menys.
Potser és una manera de trobar sentit a coses com el dolor o la pèrdua, a les mossegades que em trobo en el camí, però ser conscient d'aquest procés de créixer m'ha anat molt i molt bé per a acceptar amb serenor les tempestes.
Quan ens enfrontem al buit, a la pena, a les llàgrimes. Tenir molt present que les crisis són oportunitats, malgrat fan mal, perquè sempre en fan. Que tot creix esquinçant el present, i res del que val la pena es construeix sense dolor