els reis ja venen....

Així els va dibuixar el Mateu a finals de desembre. Vam fer servir aquest dibuix a la felicitació de Nadal, i no me'n puc estar ara de compartir-ho amb tots.
Ara us el desxifro: els tres reis que van en barca. (el Mateu de gran vol ser pirata) N'hi ha dos que remen, (podeu veure els rems a l'aigua fent la ondulació de l'aigua) i el que riu més és que està duent el timó (pillin, ell no fa esforços i així pot anar rient)
Van seguint una estrella que a la cua porta escrit cap on han d'anar (gràcies a Deu no els ha dibuixat seguint un GPS!) i tenen l'àncora preparada per quan arribin. Els està mirant un peixet, i davant de tot, al centre, podeu veure un tauró, amb una aleta dorsal una mica hipertrofiada, però tauró al capdavall.
Ai, no se, dieu-me marassa, però la veritat és que em sembla genial. I més per tenir només quatre anys!
Vosaltres què en penseu?
Ei, per cert, bons reis!

La mani de Madrid

Ningú més diu res de la manifestació de Madrid de l'altre dia? He estat fent una repassada ràpida per la blogosfera cristiana i només he vist el comentari del Jordi.
Hi ha algú que s'animi a organitzar una contra-manifestació de cristians normals? Per exemple,de cristians que no ens molesta que dues persones del mateix sexe s'estimin, de cristians que no volem de cap manera imposar la nostra manera de fer als altres, de matrimonis cristians, famílies que tenim només dos o tres fills, de Cristians que votem a partits polítics molt diversos, de Cristians que se'ns cau la cara de vergonya amb la Cope, de Cristians que volem que l'església s'auto-financïi, de Cristians que no ens molesta que eduquin als nostres fills en la ciutadania...
Seria una manifestació molt nodrida, molt multicolor. Amb moltes famílies tradicionals, i també famílies reconstruïdes, i mares fadrines, i amb gais i lesbianes cristians, que n'hi ha, i molts... Com diu el Jordi en el seu post, ara està descobrint molta gent cristiana.
La contra-manifestació que proposo no té perquè parlar del celibat dels capellans o de l'exclusió de la dona a l'església, (una vaga de dones a les parròquies, una altra proposta que faig) Són temes que ens preocupen també a una gran part dels cristians, Però suposo que no podem tocar tants temes.
La manifestació no anava d'això, sinó d'intentar atacar un govern perquè es suposa que ataca a la família (a mi que em perdonin, però són els que més han ajudat a les famílies amb lleis socials, el que passa és que la seva visió de família és molt més ample)
El que m'esgarrifa de la manifestació del passat diumenge és aquesta visió monolítica de la família i dels cristians, i la simplicitat dels periodistes que no reflecteixen la pluralitat de l'església.
Vull agrair al meu bisbe que no hi anés.
Diguem alguna cosa. Tots! Perquè si no, potser estem col·laborant amb el nostre silenci.

pd. Un cop publicat el blog visito aquest article d'Eclesalia. Penso que ho expliquen molt millor que jo.

balanç i pregària

Balanç
Durant l'any 2007 aquest blog ha tingut 10489 visites, amb 17986 pàgines vistes.
Surten a 874 visites mensuals, i 29,1 visites diàries.
Moltes gràcies a tots.
Quan el Jordi em va regalar aquest blog poc em pensava que això m'agradaria tant. La veritat és que tenia por que "se m'acabessin" els temes. I no, no se m'acaben. He de dir, però, que molts no els poso. Per prudència, per no ofendre, per mantenir la intimitat, la meva o la de la gent que estimo.
Gràcies per llegir-me. M'agrada, això dels blogs, aquesta mena de diari exhibicionista.
Pregària.
Gràcies Senyor, per tot el que he rebut, que és tant, aquest any passat. Gràcies pels amics, per la gent que m'estima, que és també tanta, i per la família, Gràcies pel Jordi i per aquests fills.
Senyor, accepto la pena que he viscut aquest any, que és poca però molt intensa. Aprenc d'ella, em fa més vulnerable i em posa més a ran de terra. Faci's la vostra voluntat, que la meva ja la sabeu.
Senyor, et vull encomanar la gent que estimo i que no s'ho està passant bé. Et prego per la Mariona, per l'Eloi, per la Itaca, per la meva padrina jove i la meva padrina, per l'Arantxa. Et vull encomanar els avis que estan a Sant Jaume amb la meva padrina, molt especialment els que no tenen gaires visites.
Senyor, et vull encomanar els que ja no hi són. Molt especialment la tia monja, que et va venir a trobar en divendres Sant, i el Jesús, que va morir tan aviat i va deixar un buit tan gran en gent que estimo tant.

Gràcies, Senyor. Gràcies per aquest 2007.

Una de Benedetti

Uno no siempre puede hacer lo que quiere, pero siempre tiene el derecho de no hacer lo que no quiere.
(Mario Benedetti)

Notícies tristes per Nadal

No se si és que per Nadal estem més tous, o que les notícies hi paren més atenció, que ens volen tocar la fibra sensible o què és, però la veritat és que per Nadal les notícies tristes sembla com si fessin més mal. Com si, rodejats de tant llumetes, sucre i purpurina, ser conscients de la nostra feblesa, reflectida en les desgràcies dels altres, ens fa encara més mal.
Avui a l'hospital, on anava a veure la meva padrina, m'he trobat la Lourdes, una amiga d'escola que ara viu molt lluny, però que ha tornat per estar prop de sa mare, que té un tumor al cap. M'ha dit que fa dos mesos que simplement, esperen que passi. La Lourdes m'ho explicava serena. Jo crec que no he pogut fer-li arribar cap paraula de consol.
Quan la mare mor, sembla que es mori la persona que més t'ha estimat en el món. No se. Sempre és trist, però que passi precisament en aquestes dates fa encara més mal, sembla que es deu sentir la solitud encara més fortament. A les cartes d'un cristià tranquil el Jacint en parlava fa uns dies.

Tornant de l'hospital sento a la ràdio del cotxe una notícia esgarrifosa: dues criatures i la seva mare recent viuda han estat trobades mortes a Caldes de Malavella.
Les hipòtesis apunten a un doble parricidi i un posterior suïcidi.
Penso en la noia que no s'ha vist amb cor de passar el Nadal sense el seu home. Me la imagino angoixada, preguntant-se què comprar per reis a dues nenes que han perdut el pare. I després decidint que ja no hi haurà més reis, ni més tió, ni cap Nadal separats. Em pregunto si li va dir a les nenes que s'adormissin, que es despertarien al costat de son pare, o potser els va prometre tornar a veure'l ben aviat. Penso en la desesperació. En la malaltia terrible que és una depressió, que et pot fer destruir el que més estimes.
Penso en la família d'aquesta gent, i els envio una pregària ardent. Prego per la mare desesperada, i per les dues nenes. Per aquest cas que sabem, i tants altres que no sabem
Sabeu el que us deia al principi? A vegades durant el Nadal se'ns fa insuportable la nostra feblesa, la nostra precarietat. Però resulta que és això el que celebrem el Nadal, no? un nen nascut a una establia. Precarietat, pobresa, humilitat... i a partir d'aquí, confiança.
A tots els que passeu per nit fosca, una forta abraçada. Bon Nadal.

Sense Comentaris

Em compraré una tele el dia que més gent parli amb aquesta clarividència.

Nadal?

Fa temps corria una llegenda urbana sobre un senyor que havia anat als jutjats a demanar la primera comunió civil per la seva filla. Penso que no n'estem gaire lluny. Dues petites anècdotes, que no deixen de ser la mateixa:
Fa unes setmanes vaig anar al Jardiland. Hi havia un munt d'arbres de nadal, i engalanaments nadalencs de tot tipus: estrelles, bolles de colors, espelmes mil, llaços de colors a joc amb les espelmes, rens de vellut, de cristalls, de fusta, llums de colors variats o només d'un color, grosses, petites, mitjanes,que s'encenen i s'apaguen o que només s'encenen, d'exterior o d'interior... No se, cliques "horror vacui" i surt una foto d'aquella botiga.
I de sobte vaig sentir una senyora que deia "Mira que gracioso que es esto!"
"Esto" era un pessebre! A la senyora en qüestió li va estranyar veure un pessebre en un lloc d'ornaments de nadal!!! De fet, entre tot aquell maremàgnum de purpurina era l'únic pessebre.
I aquí ve la segona anècdota: Vam anar a la fira de nadal de la plaça Santa Anna. Volíem comprar unes figuretes pel pessebre. No se quantes parades hi ha en total, algunes maquíssimes, altres horteres a morir (El pare noel em carrega cada vegada més)però la veritat és que de parades de figures de pessebre n'hi ha ben poques. i que tinguin exclusivament això, només 2. Per militància, vaig comprar a una d'elles. Si no, aviat decidiran que no dona prou, i tindrem fira de nadal sense el pessebre. Aviat els nens no sabran què celebrem pel nadal. De fet un alumne d'Eso m'ha dit en un examen que el nadal és un invent nòrdic! I s'ha quedat tan ample!
Entre això, i entre que quan s'acosta nadal els diaris solen treure suplements de compres, exalçant el luxe i tot això, no se, crec que cada vegada ens ho estan posant més difícil.

Cuando nos vemos

Cada dos o tres años, con suerte, los astros se conjuran y coincidimos en algun lugar.
Antes de vernos suelo sentir un cosquilleo. A veces parece que ya esteis aquí, aún antes de llegar os siento ya muy cerca y cuando al fin logramos sentarnos en la mesa y ponernos más o menos al día ya llevo horas sintiéndoos conmigo.
De hecho nunca os acabo de tener lejos. Como si con vosotros la distancia fuera una ilusión óptica.
Cuando finalmente se acaba la tregua y debemos volver a la batalla cotidiana, al fragor de los días, nos abrazamos y nos despedimos sin pena. Aunque sabemos que pueden pasar años antes de volver a estar juntos, no nos acabamos de decir adiós, y así como vuestra alma vuela a la mía y llega antes, también me persigue, comiendo kilómetros de vuelta a casa, y me doy cuenta de pronto que ya ha pasado casi una semana desde que nos vimos y aún me parece que estamos juntos.

L'Arantxa s'ha casat

De l'Arantxa us en vaig parlar fa més d'un any, ho podeu llegir aquí .
Des que li van diagnosticar aquell càncer virulent ella ha continuat lluitant, sense rendir-se i sense deixar que els amics la veiessin en els moments més tristos.
Dissabte passat l'Arantxa es va casar. Fent llengots al pessimisme, proposant-se assaborir la vida fins a la darrera gota, negant-se a la fatalitat, diuen que va ser una festa molt maca, molt romàntica, molt alegre.
Clar que si. Perquè mai sabem quan arribarà l'hora, però com va dir el poeta, més val que la mort, quan arribi, ens trobi molt vius.
Que tinguis molta sort, Arantxa, te la mereixes. Que siguis molt feliç, us ho mereixeu els dos.

Solstici

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí Pol
Aquesta poesia la vam posar a la felicitació de Nadal fa uns anys. Fou en un moment dur, en el qual vèiem la necessitat de tirar endavant i tornar a abraçar l'alegria.
Aquests dies estic absent, tenim mogudes familiars varies. Els comentaris al post anterior em fan pensar en la necessitat de la reconciliació, de les ganes de sortir-se'n i perdonar, que no hi ha alliberament més gran que el perdó.
I realment ha estat així. D'aquell dolor vam aprendre molt, i vam construir aquest present tan enriquidor.
Desitjo que tothom que s'ho passi malament pugui construir amb el seu dolor una persona nova. Moltes vegades val molt la pena.

Les Capes, vint-i-quatre anys després

Vam estar juntes el primers anys de la nostra vida, els que diuen que són els més importants. Vam florir a l'adolescència juntes. Les primeres lletres, els jocs en aquell pati que ens semblava enorme, excursions en autobusos vetustos, la pista d'atletisme amb les valles inexpugnables, equacions amb el Sr Alarcon, aquell uniforme que feia tan fret a l'hivern i que a l'estiu picava tant, i que a més tenia aquell botó que quan arribavem a la pubertat semblava esclatar, lluitant amb els nostres pits.

Vam aprendre, les unes de les altres. La madre Honorata, amb aquells ulls tan blancs i la pell tan negra, i la Lucía, que era una monja tan marxosa que no ens semblava monja, i la Rufina, una directora que li va tocar el difícil paper de tancar l'escola i la nostra infantesa.

Quan vam acabar cada una va anar més o menys pel seu camí. El dia del sopar vam fer recompte: una viu a Betlem, dues a Itàlia, en tenim també a Estats Units, Andalusia, Galicia, Mallorca, i n'hi havia una a la Índia i una altra a Xina.

La vida ens ha anat portant, amb més o menys fortuna, però m'agrada que malgrat els anys passats, siguem capaces de trobar-nos, riure, i compartir una bona estona.

Una abraçada a totes, gràcies per créixer amb mi.

Un consell

"Parla de l'alegria amb serenitat, i de la tristesa amb esperança"
Ho va dir fa uns quinze anys Benet Casablancas en una classe, no recordo si era d'Estètica o de Formes musicals, al conservatori de Badalona.
Es referia a l'aspecte emotiu de la música. Però a mi, que sóc tan emocional, m'ha anat sempre molt bé recordar aquesta frase. Va dir que era de Shakespeare, però com que no se la cita concreta, ho deixo aquí.

Moltes vegades els professors no sospiten la petjada tan profunda que deixen als alumnes.

Obvietats

Aquests dies estic assaborint tot un seguit de tòpics, sobre la felicitat, o com estar bé, o com superar tràngols, etc.
I la veritat és que si són tòpics, per alguna cosa serà. Serà que és veritat.
I una de les frases que sempre et diuen o tu mateix repeteixes com d'esma, però sense ser conscient que estàs dient una veritat com un piano, és que per ser feliç, s'ha de viure el present. No pensar en el que "hauria estat", o el que "hauria hagut de ser", sinó en el que és. I acceptar-ho i estimar-ho.
I clar que és fàcil estimar el meu present, amb dos fills com dos sols, una vida professional més que bona, una vida sentimental equilibrada... Però s'ha de vigilar per no pensar en el que no fou.
Per tant, assaborint aquest moment, aquest present que de fet és l'únic que tenim, avui he tingut un munt de moments feliços:
- Quan ens hem despertat ens hem trobat una personeta al llit: El Mateu, que diu que havia "zomiat cozez hororozez" i ha vingut al recer dels pares. Mig endormiscat ens abraçava i ens feia petons, i aquest moment de tendresa, a primera hora del matí, ha estat un petit regal.
- M'he dutxat sense presses, (avantatges d'estar de baixa) i m'he pogut posar totes les cremes que a la meva edat (ui) comencen a ser necessàries.
- He fet unes llenties que crec que tombaran de cul.
- M'ha trucat l'Àngels, només per preguntar-me com estic. Hem xerrat una estona.
- Quan he sortit a comprar, un ocellet petit amb el pit de color vermellós m'ha estat mirant una estona, valorant si era un perill per a ell. Malauradament he fet un esternut d'aquells potents, i l'he enviat a Sebastopol (aproximadament)
- I a més, avui fa sol, i el mar llueix d'una manera molt intensa, i aquesta nit em tornaré a trobar amb amigues d'infantesa, i casi no em fa mal res. Trobo un munt de coses que fan que el dia d'avui valgui la pena, i encara estem al migdia!
El que us deia, obvietats: el dia està ple de petites coses que si les assaborim ens ajuden a ser feliços.
Perdoneu pel post cursi. Seran coses de l'edat.

Mirar envant i enrera

Avui és el meu aniversari, faig trenta-vuit anys. Els que no hi heu arribat, pensareu que "Deu n'hi do", i els que ja els heu passat pensareu que estic encara a la flor de la vida... A mi em comença a semblar una xifra respectable.
Cada any tinc dos moments de balanç, en un miro enrera, en l'altre miro envant.
Miro enrera en el dia del meu aniversari. Solc comparar com estava fa un any, o fa dos, a com estic ara. Intento mirar la situació global, i sobretot, mirar en quina direcció vaig, més que en quin moment estàtic em trobo.
El moment en el que miro envant, no se perquè, és quan guardo les figures del pessebre. Em sol entrar un moment de nostàlgia i solc preguntar-me què serà de mi quan torni a treure de la capsa les figures que guardo, em pregunto (sóc així de tràgica) si encara tindré tots els que estimo a prop, i si encararé la vida amb un somriure.
Aquest està sent un aniversari emotiu. Vull agrair els que m'heu enviat missatges d'ànim, gràcies Daniel, gràcies Vladi, gràcies Lu, gràcies Lulu, i gràcies els que m'heu trucat, i els que ho fareu- ho se- durant la tarda.
A veure si puc explicar com estic. Sóc feliç. Molt feliç. Visc com vull viure, amb qui vull viure, i casi casi del que vull viure. No desitjo estar amb ningú altre ni en cap altre lloc, i suposo que això és la definició de felicitat més acurada que puc fer.
I fa uns dies he tingut una tristesa fonda, molt fonda. Però se que no destorba la felicitat que tinc. Que puc ser feliç malgrat estar trista, i no dic cap tonteria. No vull negar la tristesa, però tampoc m'hi vull recrear, i se, amb el cap clar i la maduresa que em donen els anys (ui) que la tristesa sedimentarà. La portaré sempre a sobre, però hi aniré posant més moments de serenor, d'alegria, d'amistat, de música, d'amor.
I mirant envant, desitjo per aquest any, aquesta nova xifra que ara enceto, poder continuar com ara, amb relacions tan enriquidores, amb amics i amigues tan de debò, amb la família que m'acull, amb la feina que m'enriqueix tant.
Si, me'n sortiré, ho se, i dono gràcies per tot el que m'ha estat concedit: per les alegries, que han estat tantes, pels reptes, pel dolor, per tot. Per les consonàncies i dissonàncies que conformen la música de la meva vida.

el meme de la Lu

Aquests dies estic passant per un petit calvari, que no és encara el moment d'explicar.
Intento contestar el meme que em vau llençar fa uns dies. Tot i això, penso que estarà entelat pel moment en el que em trobo.
Cinc coses que m'agrada fer als amics:
- Escoltar. En converses maratonianes, sense mirar el rellotge, potser amb una tassa d'un tè aromàtic, i sentint com encara puc descobrir coses noves de la gent que estimo. Compartir moments intensos. I també estar en silenci. Ser-hi quan cal, encara que no hi hagi paraules, moltes vegades sobren
- Cuinar. Sigui dolç o salat, alguna recepta, a ser possible mallorquina (tumbet o coca de verdura) I després assaborir-la plegats, i aplicar durant l'àpat el primer apartat.
- Massatges. M'agrada aliviar amb les meves mans el cansament dels meus amics. També m'agrada molt abraçar, fer petons, magrejar, fer pessigolles...
- M'agrada molt riure amb els amics. I també plorar amb ells, quan s'escau.
- Tocar junts, si l'amic és músic. M'agraden les confidències de faristol. I poder fer harmonia unint les melodies de cada u.

Cinc coses que m'agrada que em facin.
-M'agrada que estiguin pendents de mi. Que em mimin una mica
- Que m'expliquin secrets. Sóc molt bona confident!
- Que en mostrin racons especials, que em portin a llocs on no havia anat abans. També s'hi val si el lloc el descobrim plegats.
- Que em recomanin llibres o música.
- Que m'estimin, i que m'ho diguin. Que flirtegin, com si encara tingués vint anys.

Hi ha moltes més coses: passejar per la platja, anar en barca, a un concert, o a la Cantina, o fer llargs viatges en cotxe, o....
Però n'he de dir només cinc!

I per cert, gràcies als amics que em sosteniu en moments on tot s'ensorra. Gràcies.