Solitud

Mentre rega els geranis del balcó i mira la lluna indiscreta que guaita entre les teulades de la gran ciutat, es pregunta si ella també la veu des de casa seva.

Si el recorda. Si és feliç. Si encara pensa en ell.

Arranca una fulla seca del gerani. Tinc uns fills meravellosos, i tinc la dona que tinc. He escollit viure així. Es grata la panxa. Massa cerveses, pensa.

Torna a entrar a casa. Fa calor. La dona no aixeca la vista del televisor. 

Me'n vaig al llit, li diu. 

Es submergeix en els llençols intentant no pensar en l'olor dels seus cabells.

Fa anys que no fa l'amor. 

*****

Ella desperta d'una revolada, com si algú de molt lluny l'estigués cridant. Al seu costat el seu home dorm confiat. 

S'aixeca. Va a l'habitació dels nens i els acotxa, ara fa més fred i es destapen per la nit. Surt al balcó. La lluna immensa li pica l'ullet.

Si almenys ell donés un senyal de vida. Si no fos ella l'única beneita que hi pensa.