És una foto normal, anodina, com tantes d'altres de les que es troba aquests dies per l'instagram. Hi veu un conegut, davant de la fontana de Trevi, amb la seva xicota. L'agafa de l'espatlla, somriuen a càmera.
Mira la foto, una i altra vegada, empassa saliva.
Es mira el telèfon.
Té ganes d'enviar un missatge.
Un missatge a qui no toca.
Obre l'aplicació per a fer notes. Escriu a raig.
Vull una foto així, amb tu, alguna cosa casual, tu agafant-me de l'espatlla, fent-nos una selfie davant d'un monument qualsevol. Després em tornes el telèfon, jo miro com hem quedat, no m'acaba d'agradar, tu somrius, ens fem un petó als llavis, humil, bell i anònim com una d'aquestes mil roselles que esquitxen de primavera el camp.
I no sabem com d'excepcional és aquest moment, perquè no sabem que no existim, que aquest nosaltres, aquest moment, viu al nostre pensament, al nostre desig.
Tanca l'aplicació. Ha quedat una nota escrita. A veure si així li passa la coïssor, l'enyorament.
A veure si així li passen les ganes d'enviar-la. I pot concentrar-se en el que té a casa, que és tant.
4 comentaris:
Ens estem perdent mesos de la nostra vida social.
Si no fos per les morts que seran irrecuperables, i l'economia que costarà d'aixecar, alguna cosa en traurem de profit d'aquest llarg confinament.
D'entrada reconèixer l'excepcionalitat i el plaer d'una selfie, d'un petó, d'una abraçada...
sí...
a mi, però, no em calia aquesta situació, jo ja vivia sabent que cada dia, cada somriure, cada abraçada, és un moment excepcional que ens és estat condecit...
Jo, mentre no agafi el bitxo, soc molt feliç amb aquesta situació. Reconec que sóc molt egoïsta, doncs. Estic més creativa que mai, que és l'única cosa que he desitjat, desitjo i desitjaré a la vida, la resta són hòsties per a mi. Mai no he estat gaire humana, no hi puc fer més!
Apa, Helena! hahahah! Que no ets humana? A mi m'ho vas semblar força!
Un petonàs
Publica un comentari a l'entrada