dilluns, 30 de novembre de 2020

La música a la ESO

S'ha d'estar una mica tocat de l'ala per a decidir-te a ensenyar música a la ESO. Tanmateix, la música no serveix per a res. 
Això és el que he dit avui als meus alumnes de segon. Fer-los classe a darrera hora del matí és tot un repte. Estan cansats. Totes les restriccions per culpa de la Covid encara fan les classes més difícils (la mascareta n'és una, però n'hi ha moltes més, i totes entorpeixen el ritme ideal d'aprenentatge)  
S'ha de ser, doncs, una mica molt idealista, per a decidir que vols ensenyar música als adolescents. Perquè saps perfectament que els pares no es preocuparan tant, si els ve un suspens de música (ja se sap, les mates o l'anglès són més importants) Perquè tens a vegades una aura de hippie-reciclada, fent-los fer exercicis de vocalitzacions o picant els ritmes. Perquè a més, et sents molt sovint nedant a contra-corrent, intentant inculcar valors com l'escolta, el silenci, l'atenció, l'esforç. 
Ser professora de música a la ESO vol dir editar un vídeo amb la música de Harry Potter durant tot el cap de setmana, tornar-te ximpleta buscant una nadala que no sigui massa consumista ni naïf, fer cantar a adolescents que amaguen la timidesa sota capes de posat passiu, menjar-te el cansament amb glopades d'alegria, treure entusiasme de les brases del teu ànim, perquè has de mantenir-los atents i vols que aquella activitat, aquella audició, aquell concepte, els quedi clar. I ho dones tot, i cantes, i balles, i parles, i fas presentacions, i edites cançons i qüestionaris i prepares mil activitats confiant que els tocaràs el cor. 
S'ha d'estar una mica tocada de l'ala, per fer classe de música a la ESO. Potser guanyaria més diners treballant en alguna altra cosa. O potser tindria caps de setmana lliures. I segur que dormiria millor. No sé ben bé que ho fa, però tot i això, continuo donant classes de música a la ESO. 
Perquè la música,  aquesta eterna assignatura maria, no té la seriositat de les matemàtiques, ni ens col·loca en el món d'avui com la tecnologia, no ens obre portes com l'anglès ni ens explica les grans veritats com la filosofia. 
És tan poca cosa que, de fet, a Espanya no és ni carrera universitària.
La música és una assignatura que no serveix per a res. Només ens fa més feliços i ens dona eines per a expressar-nos i ser creatius.
Per tant, la música és l'assignatura més inútil de totes, i potser per això és la més imprescindible.
Tot depèn de com ens ho mirem.
(ah! i sabeu? A més, la música té un llenguatge matemàtic, ens col·loca en el món, és l'idioma més universal de tots, relliga el passat amb el present i el futur, i ens connecta amb l'esperit. O sigui que potser sí que és l'assignatura més complerta de totes)

8 comentaris:

Unknown ha dit...

Admirable la feina que fas!! Endevant sense defallir! Brava!!

Toni Oliva Fàbregas ha dit...

Només et puc suggerir una cosa: AGUANTA!
Per cert, sense saber-ho pot ser que algun dels teus alumnes activi el seu propi mon musical-artístic-cultural.
Probablement no ho arribaràs a saber mai, però hauràs estat cabdal en la seva vida.
Ànims!!!!

xavier pujol ha dit...

La música ens explica coses que no es poden explicar en altres llenguatges.

CUANDO TE DUELA EL ALMA, TE DARÉ LA MANO;
Y SI ESO NO TE ALCANZA, TE DARÉ UN ABRAZO;
Y SI ESO NO TE ALCANZA, TE DARÉ CARICIAS;
Y SI NO ES SUFICIENTE, TE DARÉ UN BESO;
SI NO ES SUFICIENTE, TE HARÉ EL AMOR;
Y SI TODO ESO NO TE ES SUFICIENTE,
TE DARÉ MÚSICA.

MECHI ALVARELLOS. (POETA ARGENTINA)

Mari Carme ha dit...

Em recorda quan jo ensenyava francès a FP. Però tu no defailleixis! Segur que alguna cosa queda. Ànims guapa!!!

Unknown ha dit...

Moltes gràcies a tots!
No sé si ha quedat una mica "queixós", el post, i de veres que no volia que ho fos!
Desconegut, (em sembla que ets el Moisès, però no ho sé) moltes gràcies!
Toni, tinc molt clar que sembrem llavors que no sabem on arribaran.
Xavier, moltes gràcies per la poseia! (ah! i felicitats, que avui és el teu sant!)
Maria Carme, no defalliré. hahahah! Tinc corda per estona!

Helena Bonals ha dit...

Li estic llegint la teva primera novel·la a una dona gran per telèfon, dues vegades per setmana, uns vint minuts (mitja hora en total tenint en compte que també hi parlo). A la meva feina també fem coses que valen la pena. Així l'acabaré, perquè fa gairebé cinc anys no vaig poder fer-ho.

Unknown ha dit...

Oh! Helena, espero que li agradi!
( i a tu també, ja m'ho diràs!)

Laia ha dit...

M'ha agradat molt el text, Maria, perquè jo a vegades sento el mateix, hehe, però no sé què ho fa que mai deixaré de ser profe, perquè en el fons aquesta feina em té atrapada, en positiu!! :)