Perquè sí.

Tot i que fa molts anys que treballo amb adolescents, (de fet, tota la vida hi he treballat, d'una manera o una altra) no deixa de sorprendre'm la seva seguretat, la seva insolència.
Jo era així també, suposo, ridículament segura de les meves opcions. Volia ser una persona ferma, coherent, estava convençuda que jo-tenia-raó, i que d'alguna manera, si tothom fes el mateix que jo tot aniria molt millor. La meva opció política em semblava tan òbvia que no entenia com algú podia votar quelcom diferent. La música que jo escoltava era tan sublim que com és que no s'escolta a totes les emissores, i les assignatures que em costaven (matemàtiques!) eren menors comparades amb les que realment farien la humanitat feliç, que justament eren les que m'agradaven a mi (filosofia!).
En el que tenia les idees més clares, però, era en què jo donaria una educació als meus fills tan bona i tan ben pensada, que ells no s'haurien de rebotar mai amb mi per res. 
Perquè jo, quan fos gran, no diria mai "perquè sí", seria una mare que no cridés, i que ho faria tot molt diferent a com era en aquell moment.

Volia, doncs, ser una mare moderna, estar sempre de bon humor, i pensava que, com que jo faria les coses molt bé, els meus fills em farien cas i m'estimarien sempre, i a casa l'ambient seria molt alegre i tranquil, i els meus fills no creixerien en un ambient estricte amb normes irracionals. Les normes serien consensuades, tots estaríem d'acord, i a casa no s'imposaria res a la força. 

I anys després d'haver passat l'adolescència, vaig tenir fills. Que van arribar al món sense saber els meus plans, i que venien de fàbrica força diferents al que jo pensava.
I la meva fantasia va anar estavellant-se contra la realitat.
La primera vegada que em vaig sentir dir "perquè t'ho dic jo, que sóc ta mare", vaig aturar-me un moment i va ser com si em mirés a mi mateixa de lluny, vaig tenir com fred, de veure que estava fent i dient coses que sempre havia dit que no faria.
Quina mania que té la realitat a dir-nos que les coses no són com volíem, sinó com són. Quina insolència del temps, fer-nos dir el que abans abominàvem.

I et trobes, a punt de l'exasperació,  dient a un adolescent impertinent "perquè sí, i punt". I veus que ell et mira amb els llavis apretats i foc a la mirada, i saps que està pensant que ets una borde i que a casa seva farà les coses molt diferent a com ho fas tu, perquè et quedes sense arguments i només pots fer servir l'argument de la força, i com que ell tindrà raó perquè en sap molt, molt més de tu, no haurà de fer servir el "perquè sí" mai.
... I de sobte, com quan se't destapen les orelles, et reconcilies amb l'adolescent que va ser, i sobretot, amb els pares que et van suportar, i t'entens i t'acceptes i et veus molt gran.