Tu pots

Aquest cap de setmana he participat en un concert molt especial: la presentació del disc que hem enregistrat, amb la música dels pastorets de la Sala Cabanyes de Mataró, en commemoració del seu centenari.

Els pastorets de Mataró enamoren, per moltes raons: per la tendresa de les històries que explica, per la música, que és una petita joia, pel fet que hi hagi orquestra en directe, cosa que dóna una vivor inigualable, i sobretot, per la gran quantitat de gent, per l'energia, l'esforç, la dedicació i el gran talent que hi ha donant el callo a cada representació. 

Potser algun dia us parlo de totes aquestes coses, però avui us vull explicar el que va passar a l'assaig general:

El diàleg de Gabriel i Maria el cantaven dues germanes, la Clàudia i la Maria. Una d'elles es va atabalar. Estava sonant molt bé, té una veu deliciosa, i molt bon gust. Però de sobte, va deixar de cantar, va dir "no puc fer-ho", i va marxar. 

Com que en aquell moment el director havia aturat l'orquestra per donar-nos indicacions no tothom se'n va adonar. Jo estava al·lucinant, perquè ho estava fent francament bé: la veu no li tremolava, sonava segura, afinada... però ella no s'hi veia amb cor.

Només els que fem música sabem com se sentia, la por, l'angoixa, la inseguretat, el ventre remogut, el cor accel·lerat. És una sensació horrible, que tots hem passat.

Hi va haver un moment d'incertesa, amb l'orquestra aturada. Ella estava per darrera l'escenari. Jo recordava moments en que ho vaig passar igual de malament: tremolosa i insegura, abans d'una actuació, volent morir-me, pensant no me'n sortiré. Al cap d'una estona va tornar a sortir, acompanyada del Josep Fadó, que com que és un tenor de prímera línia, sap perfectament com se sentia ella, perquè per arribar on ha arribat, segur que ha passat per moments com aquest. 

La Clàudia, doncs, agombolada per tothom, tenia els ulls plorosos i, sincerament, jo no les tenia totes, però quan va tornar a cantar ho va fer fantàstic. Em va posar la pell de gallina. 

Perquè no només ho va fer molt bé. Ho va fer superant la seva por. Ho va fer creixent per sobre d'ella mateixa. I ho va fer amb la Maria al costat, agafant-li discretament de la mà, i jo pensava quin regal tenir una germana així.

Ho va fer perquè algú, darrera l'escenari, la va abraçar i li va dir tu pots.

Perquè podia, de debò. Segurament ella ja ho sabia, en el plec més íntim del seu cor, que era capaç de fer-ho. Però la tensió, el cansament, els nervis, massa sovint ens juguen males passades.

Podia, i ho va fer molt bé, i al concert va estar esplèndida. I suposo que en aquell moment va entendre, com hem entès tots els músics, que per més tècnica, per més art que tinguem, hi ha una passa més enllà: superar la por. Confiar en el que tenim a dins, i saber, sentir, que ho hem de donar. I sobretot, saber que no estem sols.

A tots ens passa, que a vegades necessitem que algú ens digui que confia en nosaltres, que sabrem fer-ho bé.

Ahir la Clàudia ens va donar a tots els músics professionals una gran lliçó. Ahir la Maria i el Josep ens van recordar a tots com d'important és fer costat. I aquesta va ser una de les grans màgies de la nit.

foto: Ricard March