L'eucaliptus del parc

Els nens eren molt petits, en Mateu amb prou feines caminava, i un dia vam intentar abraçar aquell enorme eucaliptus del parc. Ens vam ajuntar els tres, i jo tot just arribava a fregar les puntes dels ditets del Mateu, que s’esforçava a estirar-se per arribar a mi. 

En Miquel va dir que quan fossin més grans hi arribarien de sobres, i que fins i tot algun dia potser podrien fer-ho sense mi, i vaig pensar que això era una bona metàfora de la nostra família, que algun dia jo no hi seria, i que esperava que sí, que els dos germans es continuïn agafant de les mans, si ho necessiten.

Ahir vaig tenir un gran disgust. Vaig sortir a córrer pel matí, i vaig trobar-lo a terra: amb les pluges i el vent del passat cap de setmana, aquell arbre imponent es va desfalcar, va cedir i va caure, enduent-se pel camí el reixat del parc, que va quedar estripat com si fos fet de cartró, enlloc de ferro colat.

No vaig poder evitar aturar-me de córrer i mirar-me'l, i pensar en tot el que hauria viscut aquell arbre immens, de més de cent cinquanta anys, que perfumava i embellia aquell racó del parc.

Una senyora que estava passejant el gos es va aturar a comentar-ho amb mi, quina pena, va dir, i jo vaig intentar respondre-li, però se'm va trencar la veu de l'emoció. No era només un arbre gros, per a mi aquell eucaliptus era molt més, era el record d'estones molt intenses que ja mai tornaran, de les ganes de créixer dels meus fills. I vaig pensar que m'estava donant una altra metàfora.

Perquè dilluns vam acomiadar el Miquel Roger. M'havia donat classes d'estètica i història al conservatori de Badalona. Però no era només un professor: fou molt més.  Aquelles assignatures havien de ser unes "maries", dues teòriques que havia de fer de pur tràmit per obtenir el títol. En canvi, es van convertir en troncals en la meva formació, no ja com a músic, sinó com a persona. Vivia la setmana esperant la classe, i no me'n vaig perdre ni una. Fins aleshores, jo estava acostumada a classes magistrals on els mestres pontificaven i els alumnes escoltaven. En Miquel em va sacsejar d'una manera brutal. En aquell moment jo (i ara veig que ell també!) era molt jove, i pretenia tenir les idees molt clares. Ell va fer trontollar moltes de les meves certeses. Va capgirar del tot conceptes fonamentals, però ho feu des del debat, amb els seus ulls brillants mentre els seus alumnes raonàvem en veu alta i discutíem i anàvem arribant a conclusions que ens descol·locaven. 

El seu carisma era tan gran, que al seu funeral van assistir antics alumnes de molts cursos: gent que feia trenta anys que havia passat per les seves classes i encara ara el tenim com referent. El sentiment d'orfandat que molts músics de varies generacions tenim des d'aquest cap de setmana és molt intens.

No us penseu, però, que en Miquel era un iaio savi i venerable. En Miquel era un home encara molt jove, que es llençava de cap als mil projectes amb la passió dels artistes, i que vivia intensament, assaborint amb avarícia la vida a fons. Sembla injust, grotesc, que tanta saviesa, tan bon rollo, tants projectes, se'n vagin al carall per una mala maniobra de cotxe i el mal temps. 

Perquè resulta que, al Miquel se'l va endur un accident de cotxe, provocat per la mateixa tempesta que va matar el meu eucaliptus, i és per això que en veure aquell gegant derrotat a terra vaig tornar a pensar en el meu professor, en estones molt intenses que ja no tornaran i en les ganes de créixer que va despertar en mi.

Tant poder arrabassat per una tempesta.