dilluns, 4 de desembre del 2017

Dos anys sense la Txelo


Les primeres vegades és inevitable. Estimes, i te la fots. Ja és això. Després, van passant els anys i hi ha un moment en que entens que quan obres el teu cor, per una d'aquelles lleis estranyes, donant espai al que senties l'has enfortit, però també l'has fet terriblement vulnerable. Aleshores és forta la temptació de nadar i guardar la roba. Tanmateix, quines ganes de patir, oi?
Cadascú té el seu estil i els seus mecanismes, però la meva percepció és que sense una implicació intensa, sense un lliurament generós, no hi ha una patacada, és cert... però tampoc un gaudi intens.
La Txelo em va dir que estimar-la era un mal negoci. Em va sorprendre la seva cruesa, i vaig entendre, ja massa tard, que estava intentant protegir-me. En aquells moments estava molt més malalta del que ens deia, sabia que marxaria, i que els que l'estimàvem ploraríem molt.
I jo, sabeu, li vaig dir que no hi era a temps. Que ja l'estimava. I que es deixés de bestieses.
Trobo a faltar els seus missatges a hores intempestives, els seus bon dia guapa, les fotos que m'enviava. D'alguna manera, sento que no estic sola, és aquí al meu costat, amb els seus ulls de mel i la seva veu tan ben timbrada.
I potser sí, alguna vegada he pensat quin mal negoci. Vam tenir tan poc temps, i porto tant temps enyorant-la. Però sabeu què? Dono tota la pena per bona. Hauria estat encara molt més trist passar per la vida sense conèixer-la, o pitjor, no deixar-la entrar al meu cor per prevenció.

1 comentari:

M. Roser ha dit...

Em sap greu, però trobo molt encertat el final del post...És allò de " no estiguis trista perquèl'has perduda, dóna gràcies pel temps que has pogut gaudir de la seva companyia!
Petonets.