El sucre de coco

L'estimada Txelo em va regalar un pot de sucre de coco. Ja ho feia, això de donar-nos consells a totes, de com alimentar-nos, de com viure. No us penseu, però, que el fet de tenir la mort tan a prop i ser-ne conscient la fes una dona pesada, d'aquelles que pontifiquen i tenen la veritat absoluta. Al contrari, a mi em recordava una mica a Santa Teresa, allò de "encontrar a Dios en los pucheros". En les petites coses, la Txelo anava deixant la seva empremta. 
Com per exemple, doncs, en el sucre. Mentre me'l posava en el pot de vidre, em va dir que el sucre de coco té un índex glucemi molt baix, i que és molt millor que els sucres refinats, els morenos, o la sacarina.
I jo me'n vaig anar a casa amb aquell pot de sucre, el vaig tastar, el vaig abocar a un recipient hermètic, i des d'aleshores, malgrat és molt més car, és el sucre que faig servir.
Però sabeu què?
He fet de manera que mai s'acabés,  aquell sucre. Sempre en compro quan al fons n'hi ha encara una mica. 
Vull pensar que a aquest pot encara hi ha alguns cristalls del sucre que em va regalar la Txelo. És quelcom tan fi, que segur que s'ha barrejat, qui sap, i a cada cullerada tinc una mica del dolç que em va donar la Txelo. 

Potser us sembla naïf, però cada dia que me'n poso al iogurt, penso en ella. El sucre deixa el iogurt tenyit d'un color com de canyella, i penso, ves quina beneitura, que estimar a una persona morta és això: tu vas funcionant i vas fent, tornes a omplir la teva vida d'altres dolceses, però guardes una mica del que aquella persona et va deixar, i endolceix la teva vida, i la deixa d'un color especial.