Acomiadar els peluts que estimem

Després de vint-i-un anys i mig vivint juntes, la Polka va morir el passat dia 11 de desembre. 
Es va dormir, senzillament, als meus braços, mentre jo l'acaronava i li donava les gràcies per tot el camí que hem fet sent companyes, i el Miquel i el Jordi empassaven saliva. Mentre ella abandonava aquest món, nosaltres la miràvem en silenci i, malgrat les llàgrimes, li somrèiem. Ha estat una gata feliç, i va tenir un final dolç i digne. Quan ja va estar tot (que va ser molt curt i molt llarg a l'hora, no sé si m'explico) i el veterinari va marxar de casa, amb el cos lleuger de la meva companya de tants anys en una bossa etiquetada, vam recollir de seguida totes les seves coses: la seva manta groga, els plats del menjar, el recipient de la sorra.
Des d'aquell dia, es fa costa amunt arribar a casa i no trobar-la al costat del radiador, o en el racó de sol del migdia, o mirant fixament una paret abans d'anar a mirar-ne fixament una altra. Se'm fa estrany no donar-li sopar abans d'anar a dormir, no sentir els seus miols entusiastes quan arribo a casa, obrir la porta sense haver d'anar amb compte de no entrabancar-me amb ella, no tenir la seva cua melosa entortolligant-se a la meva cama mentre cuino, asseure'm al sofà sense que al cap d'un minut ella em salti a sobre, roncant de gust.
Tot i la pena, em sento agraïda del camí tan llarg que hem compartit i de les estones passades, però em queda un regust estrany, que voldria poder expressar sense semblar rara. 
He trobat a faltar els rites, i me n'adono de com d'importants són per a poder processar el dol. Quan mor un parent, tens uns gestos que t'ajuden a el·laborar el que està passant: ens trobem els que l'estimàvem, parlem, tenim uns ritus, religiosos o no, que, d'alguna manera tanquen el cercle. Fins i tot et permeten faltar a la feina per tal d'atendre a aquesta contingència

Però si es mor un animal, per més que sigui, d'alguna manera, com de la teva família, o si més no, part molt important del teu mapa sentimental, no es contempla que necessitis fer una aturada en el camí per acomiadar-lo.
La Silvana, que aquests dies ha tingut la seva companya peluda ingressada en un hospital veterinari, m'explicava coses semblants: l'angoixa d'haver de tornar a casa i deixar la petita Valentina allà, sense poder fer-li costat, acaronant-la tota la nit per ajudar-la a passar el tràngol, l'insomni ferotge a casa amb la incertesa de si qui t'ha acompanyat incondicionalment aquests anys morirà en solitud lluny de tu, i la impotència de no poder explicar-li que no està abandonada, que simplement els hospitals veterinaris no tenen la infraestructura que possibiliti que els animals puguin ser vetllats tota la nit pels que els estimen.

Comparteixo aquestes reflexions, simplement perquè sé que molta gent ho ha patit. Tothom qui ha estimat un company pelut sap com em sento, i s'ha angoixat en no poder explicar-li què està passant. Per a mi fou escruixidor no poder preguntar-li si preferia continuar amb el fil de vida que li quedava o acabar abans que el seu patiment fos insuportable. És dur haver de prendre aquesta decisió per a un animal que ha estat tant temps al teu costat. 

Em vaig quedar amb la pregunta de si els fantasmes dels gats es queden a viure als llocs on han estat feliços. Ella ho ha estat, molt, i durant molts anys.